• 4.1 Repassem conceptes
• 4.2 El llenguatge importa: males interpretacions de Mehrabian
• 4.3 El poder d'una bona història
• 4.4 Emocions i humor

Com s’ha vist en el segon mòdul, el primer pas per construir una bona presentació és tenir clar el propòsit, el "per a què" de l’exposició. El president de TED, Chris Anderson, afirma que qualsevol que tingui una idea digna de ser compartida és capaç de pronunciar una xerrada potent:

"El més probable és que hi hagi en tu moltes més coses dignes de compartir del que n’ets conscient. Has viscut una vida que és teva i només teva. Hi ha experiències que has tingut només tu. Hi ha visions que pots extreure d’algunes d’aquestes experiències i que val la pena compartir, sens dubte. Només cal esbrinar quines són." (Anderson, C., Charlas TED, Barcelona, Deusto, 2016, pàg. 34)

La pròpia experiència és font d’idees, només cal aprendre a donar-li forma per convertir-la en una presentació. En aquest sentit, resulta fonamental definir el fil argumental de qualsevol presentació. Vegem-ho amb un exemple:

• Opció 1: Vull compartir amb vosaltres algunes xifres sobre el nombre de morts al mar Mediterrani des de l’any 2015 fins avui, i a continuació vull parlar sobre la situació a la costa de Líbia i la resposta dels vaixells italians i espanyols.

• Opció 2: Ens menteixen: les morts al mar Mediterrani no s’aturen. Us ho vull demostrar tot i que les xifres oficials mostrin una tendència a la baixa. El problema és que les autoritats líbies no registren el nombre de casos i els equips de salvament europeu estan més preocupats a protegir fronteres que a salvar vides.

En aquest exemple, la segona opció mostra clarament sobre què tractarà la presentació, mentre que en la primera només s’informa sobre els elements que inclourà la xerrada, però hi manca el "per a què", el sentit de tot plegat, el fil argumental.

S’ha vist que, un cop definit, caldrà treballar en l’estructura de la presentació. Es pot imaginar com una corda on s’aniran penjant totes les subidees que compondran la xerrada o bé com un arbre on el tronc constitueix el fil argumental i les branques les subidees que ajudaran a construir el discurs.

Per decidir quines són les subidees més encertades, cal dominar la matèria sobre la qual es parlarà. Evidentment, a vegades el tema d’una presentació és imposat (p. ex., per motius laborals), però en altres ocasions es pot escollir una temàtica per gust personal. Sigui com sigui, el rellevant és que el o la ponent es converteixi en un "expert/a" en la temàtica, és a dir, que s'ho gravi en el pensament: antecedents, conseqüències, actors, període, problemes, alternatives, etc. Com més en sàpiga, més fàcil serà escollir els elements fonamentals o les idees base que serviran d’estructura per a la presentació.

↑ Índex de la unitat

Hi ha persones que afirmen que per parlar en públic no cal prestar gaire atenció al llenguatge. Citen una investigació realitzada per Albert Mehrabian el 1967, i asseguren que només el 7% de l’eficàcia de la comunicació és deguda al llenguatge, mentre que el 38% té a veure amb el to de veu i el 55% restant, amb el llenguatge corporal. Si això fos així, per fer una bona presentació caldria preocupar-se bàsicament de la comunicació no verbal, és a dir, veu i cos.

Ara bé, la interpretació que fan de Mehrabian és tendenciosa. Els experiments de Mehrabian es van centrar a descobrir com es comunicava l’emoció. Per exemple, va comprovar què passava quan una persona deia "és bo" però ho feia amb un to de veu que no es corresponia (enfadat, amb un llenguatge corporal agressiu). En aquest marc, se’ns dubte, la paraula no és el més rellevant.

Recapitulant, per fer una bona presentació, millor no deixar-se enganyar: les paraules importen.

En aquest sentit, cal tenir en compte una premissa en el moment d’escollir el llenguatge d’una presentació: el seu significat ha de ser compartit per l’audiència, és a dir, només es poden fer servir les paraules que el públic entén. Posem-ne un exemple:

• Opció 1: Els KPI de la darrera campanya indiquen que el funnel [embut] de conversió està donant bons resultats. Cal incrementar la captació de leads [contactes] i reforçar les accions amb telemàrqueting.

• Opció 2: La darrera campanya de màrqueting està donant bons resultats. Hi ha un àmbit de millora en l’estratègia digital que es pot reforçar amb trucades telefòniques a les persones interessades en el nostre producte.

En aquest exemple s’ha recreat un possible informe de resultats d’una campanya de màrqueting. En la primera opció, la persona utilitza el seu llenguatge, conceptes, idees i argot. Com ja es pot anticipar, aquest no és un registre compartit per tothom, ja que si no et dediques al màrqueting difícilment l’entendràs. En la segona opció, en canvi, s’ha adaptat el contingut a un llenguatge molt més comprensible per a un públic no especialista.

Havent fet aquesta afirmació, algunes persones diran que els resulta molt difícil adaptar el seu llenguatge, que hi ha conceptes que difícilment es poden "traduir". És la queixa habitual de professionals en camps molt tècnics, com l’enginyeria o el dret, per citar-ne alguns exemples.

↑ Índex de la unitat

Fins ara s’ha mostrat que per fer una bona presentació cal tenir un missatge o una idea principal, un bon fil argumental o un primer esbós d’estructura, conèixer l’audiència i tenir cura del llenguatge que es farà servir. A continuació, es presenta un altre recurs que pot ser molt útil: explicar una història.

Els contes, els relats, les històries, agraden. Des que una persona neix, desperten emoció, curiositat i empatia.

Les anècdotes tenen el potencial de generar més connexió, especialment quan són sobre l'orador/a mateix o persones properes. Històries de fracassos, d’intents fallits o de reptes acostumen a suposar el moment àlgid de qualsevol presentació en la mesura que impliquen a qui escolta. Per explicar una anècdota de la pròpia història cal, simplement, ser autèntic.

La narració d'històries (storytelling) és una estratègia mitjançant la qual s’explica una història per aconseguir un determinat fi: informar, motivar, conèixer opinions, vendre, etc. En definitiva, es tracta de construir un relat a partir d’una història que té els seus personatges, un clímax i una moralitat.

↑ Índex de la unitat

Riure és una eina magnífica per construir connexions, per connectar amb l’audiència de qualsevol presentació. Trobar una anècdota breu, graciosa, que faci somriure la gent, pot ser un molt bon inici per a qualsevol presentació.

Val la pena tenir en consideració els consells sobre aquest tema que es recullen a la guia de Chris Anderson:

• Explica anècdotes que tinguin relació amb el tema, en què l’humor aparegui com a quelcom natural. El millor humor es basa en els aspectes que succeeixen al teu voltant i que després s’exageren.
• Prepara un comentari graciós per si sorgeix algun imprevist. Al públic també li ha passat que al darrer moment alguna cosa no ha funcionat. Gestionar-ho des de l’humor facilitarà la connexió; per exemple, que l’ordinador no funciona o que t’agafa un atac de tos.
• Inclou l’humor en els elements visuals que faràs servir. Això pot generar contrast entre el discurs oral i el gràfic.
• Recorre a la sàtira dient el contrari d’allò que penses i, immediatament, revela les teves intencions.
• Deixa respirar l’anècdota: cal deixar el temps suficient perquè l’anècdota arribi a l’audiència i pugui riure. Això requereix ser capaç de mantenir uns instants de silenci.
• Si no ets una persona graciosa, no intentis ser-ho.

A més d’aquestes recomanacions, cal tenir en compte els perills següents en el moment de fer servir l’humor:

• Comentaris que poden ser interpretats de manera ofensiva. Evita’ls.
• Jocs de paraules.
• Sarcasme.
• Qualsevol intent d’humor basat en la religió, l’ètnia, el gènere o la política.

No és que no es puguin fer servir tots aquests elements, és que són temes perillosos en què s’assumeix un risc molt alt. De nou, la millor de les recomanacions és no estructurar una presentació des de l’humor si no es domina.

↑ Índex de la unitat

← Unitat 3 | Unitat 5 →