• 4.1 La consolidació pressupostària
• 4.2 L'estabilitat pressupostària

En parlar del principi pressupostari d’unitat, s’ha dit que l'article 212 Decret 306/2006, de 20 de juliol, pel qual es dona publicitat a la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, estableix que el pressupost de la Generalitat de Catalunya és únic, és a dir, que integra tant el del Parlament i els organismes estatutaris i consultius com el dels diferents departaments i fons no departamentals. A més, ha de contenir els pressupostos dels organismes autònoms (administratius, comercials i financers); les entitats de dret públic sotmeses al dret jurídic privat; les societats mercantils i els consorcis, i les fundacions que, seguint els criteris de les normes del sistema europeu de comptes (SEC-95), formin part del sector públic de l'Administració de la Generalitat de Catalunya.

Parlar del pressupost del sector públic de l'Administració de la Generalitat de Catalunya comporta unificar els pressupostos de totes aquestes entitats, tot considerant que entre les unes i les altres es produeixen importants quantitats de transferències econòmiques. Per aquest motiu, quan es parla del pressupost global de la Generalitat, s’ha de considerar el concepte de "pressupost consolidat".

En les imatges següents s'explica que el pressupost de la Generalitat és format per un estat d'ingressos i diversos estats de despeses i que les transferències internes entre els òrgans i ens públics necessiten ser descomptades per aconseguir arribar a l'import consolidat de pressupost (cliqueu a les fletxes del costat de les imatges per passar d'una a l'altra):

1 2 3 4 5

D’aquesta manera, si tenim un departament D1 amb un pressupost de 100.000 € i un organisme autònom OOAA1 que depèn d'aquest departament i té un pressupost de 20.000 €, sabent que el pressupost de D1 conté les aportacions per funcionament d'OOAA1 per un valor de 10.000 €, podem dir que el pressupost consolidat de D1 + OOAA1 és:

↑ Índex de la unitat

• 4.2.1 Marc legal
• 4.2.2 Concepte
• 4.2.3 Límit de l'import del dèficit

Un dels objectius del Tractat de la Comunitat Europea, inclòs en l'article 4.3, és aconseguir que els estats membres segueixin els principis de preus estables, finances públiques i condicions monetàries sòlides, i que aquests principis siguin els rectors per aconseguir un creixement sostenible i no inflacionista i un alt nivell d'ocupació.

El juny del 1997, el Consell Europeu d'Amsterdam va signar el Pacte d'Estabilitat i Creixement, que limita l'ús del dèficit públic com a instrument de política econòmica. Aquest Pacte determina que els estats membres han d’aconseguir situacions pressupostàries pròximes a l’equilibri o, millor encara, al superàvit, ja que ha marcat com a nivell màxim d’endeutament el límit del 3 % sobre el PIB de cada estat.

La primera normativa de l’Estat espanyol en matèria d’estabilitat pressupostària data del 2001 i establia, entre altres preceptes, l’obligació d'aconseguir una situació de dèficit zero o de superàvit en els pressupostos anuals de totes les administracions públiques. Aquesta normativa va ser revisada l’any 2006 a fi d'introduir dos canvis substancials: el primer va ser mesurar l’equilibri pressupostari al llarg del cicle econòmic, de manera que es permetia un cert nivell de dèficit en moments de recessió econòmica, sempre que fos compensat amb superàvits en moments d’expansió econòmica; l’altre canvi significatiu va ser permetre un cert nivell de dèficit per finançar inversions productives (l’anomenada Golden Rule).

Atesa la situació de crisi econòmica i financera que va sacsejar l’economia europea el 2008 i els anys posteriors, l'Estat espanyol va prendre la decisió política de portar el principi d’estabilitat al text de la Constitució, amb la reforma de l’article 135. En resum diu així:

• Totes les administracions públiques han d'adequar les seves actuacions al principi d'estabilitat pressupostària.

• L’Estat i les comunitats autònomes no poden incórrer en un dèficit estructural que superi els marges establerts per la Unió Europea.

Per tant, una llei orgànica havia de regular:

• En cas de catàstrofe natural, crisi econòmica o emergència extraordinària, es poden superar aquests límits però només amb majoria absoluta del Congrés.

• L’Estat té prioritat per pagar els interessos i el capital del deute públic, coneguda com la "prioritat del pagament del deute".

• Les entitats locals i autonòmiques han d’estar alineades amb aquests principis.

• L'aplicació d’aquest article es desenvolupa a través de la Llei orgànica 2/2012, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera.

Segons l'exposició de motius del text, la reforma de l'esmentat article "vol, per tant, garantir el principi d'estabilitat pressupostària, vinculant totes les administracions públiques en la seva consecució, reforçar el compromís d'Espanya amb la Unió Europea i, al mateix temps, garantir la sostenibilitat econòmica i social" de l'Estat espanyol.

↑ 4.2 L'estabilitat pressupostària | ↑ Índex de la unitat

L'article 3 de la Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, defineix el concepte d’"estabilitat":

En termes pressupostaris, la capacitat o necessitat de finançament d’una entitat es mesura com la diferència entre els ingressos no financers (capítols 1-7 dels ingressos) i les despeses no financeres (capítols 1-7 de les despeses), i la resta, al resultat, de l’import del capítol 5 de despeses (fons de contingència). El resultat d’aquesta operació s’anomena "saldo no financer". Si és positiu, indica que l’entitat té capacitat de finançament o superàvit pressupostari no financer. Si el saldo no financer és negatiu, indica que l’entitat té necessitat de finançament o, cosa equivalent, que té un dèficit pressupostari no financer. En aquest darrer cas, l’Administració ha de recórrer a l’endeutament.

El sistema europeu de comptes nacionals i regionals (SEC-95) és un sistema de comptabilitat nacional que s’aplica als estats membres per constituir un marc comptable que permeti homogeneïtzar la comptabilitat de tots els estats i, per tant, afavorir-ne la comparació i la consolidació.

Les lleis d’estabilitat pressupostària determinen que la capacitat o la necessitat de finançament de les administracions públiques s’ha de calcular d’acord amb les normes de comptabilitat nacional del SEC-95. Els criteris del SEC-95 no sempre coincideixen amb les normes de comptabilitat pressupostària, de manera que a vegades cal aplicar un seguit d’ajustos al saldo no financer pressupostari a fi d’expressar-lo en termes de comptabilitat nacional.

↑ 4.2 L'estabilitat pressupostària | ↑ Índex de la unitat

L'article 15 de la Llei orgànica 2/2012, de 27 d’abril, d'estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera, estableix els objectius d'estabilitat pressupostària i de deute públic per al conjunt d'administracions públiques.

Els objectius d’estabilitat pressupostària es fixen cada any, habitualment abans de la presentació dels pressupostos generals de l’Estat, i inclouen:

• Objectiu de dèficit públic (percentatge màxim permès sobre el PIB).
• Objectiu de deute públic (també sobre el PIB).
• Objectiu de la regla de despesa (que limita l’increment de la despesa a una taxa de referència vinculada al creixement potencial de l’economia).

Els objectius són aprovats pel Consell de Ministres i han de passar pel Congrés dels Diputats, que els vota. Si no s’aproven, el Govern ha de presentar-ne uns de nous.

Un cop establerts els objectius globals, es reparteixen així:

• Administració central
• Comunitats autònomes
• Entitats locals
• Seguretat social.

↑ 4.2 L'estabilitat pressupostària | ↑ Índex de la unitat

← Unitat 3 | Unitat 5 →