• 4.1 Els requisits d’accés al procés selectiu
• 4.2 El torn de reserva per a persones amb discapacitat
• Esquemes de la unitat 4

Els requisits d'accés són les condicions que han de reunir les persones que volen participar en el procés selectiu. Han de ser objectives i s’han de tenir en la data en què fineix el termini per presentar les sol·licituds de participació.

Són condicions que exclouen persones del dret a participar en el procés, per tant, se n’ha de fer una interpretació restrictiva per no lesionar el dret a la igualtat en l’accés a les ocupacions públiques. Només la llei bàsica estatal pot fixar quins són els requisits d’accés, per això estan regulats pel TRLEBEP.

Els requisits d’accés que veurem a continuació són aplicables tant als llocs de personal funcionari com laboral, amb les especialitats que indicarem, i amb caràcter general, tant si les places són de personal permanent com interí.

• 4.1.1 El requisit de nacionalitat
• 4.1.2 El requisit de capacitat funcional
• 4.1.3 El requisit d’edat
• 4.1.4 El requisit de no estar inhabilitat ni haver estat separat del servei
• 4.1.5 El requisit de titulació
• 4.1.6 El requisit de coneixement de les dues llengües oficials
• 4.1.7 Altres requisits

Per accedir a places de personal funcionari cal tenir la nacionalitat espanyola o trobar-se en algun dels supòsits següents:

• Ser ciutadà dels estats membres de la Unió Europea.
• Sigui quina sigui la nacionalitat, ser cònjuge d’espanyol o de nacional d’altres estats membres de la Unió Europea, sempre que no estiguin separats de dret.
• Ser descendent d’espanyol o de nacional d’altres estats membres de la Unió Europea, o descendent dels seus cònjuges sempre que no estiguin separats de dret, si són menors de 21 anys o majors dependents.
• Ser nacional d’algun dels estats signataris de tractats internacionals celebrats per la Unió Europea i ratificats per Espanya en els quals sigui aplicable la lliure circulació de treballadors. Actualment aquests tractats s'han signat amb els estats que formen part de l’Associació Europea de Lliure Comerç (Suïssa, Islàndia, Liechtenstein i Noruega).

No obstant això, només els nacionals espanyols poden accedir a llocs que directament o indirectament impliquin una participació en l’exercici del poder públic o en les funcions que tenen per objecte la salvaguarda dels interessos de l’Estat o de les administracions públiques. A aquest efecte, els òrgans de govern de les administracions públiques han de determinar les agrupacions de funcionaris a les quals no poden accedir els nacionals d’altres estats. Aquesta reserva s’ha d’interpretar de manera restrictiva, i a l’Administració local quedaria referida als llocs de la policia i a altres que exerceixin funcions d’autoritat, inspecció i sanció. Tant l’Estat com Catalunya tenen normes que regulen l’accés dels ciutadans d’altres estats membres de la Unió Europea a la funció pública. Val a dir que la nacionalitat no eximeix de l’obligació d’acreditar els coneixements de les llengües oficials.

La pèrdua del requisit de nacionalitat comporta la pèrdua de la condició de funcionari públic. No obstant això, es té dret a la rehabilitació d’aquesta condició si s’obté de nou el requisit.

Finalment, quant al requisit de nacionalitat, l’EBEP obre la possibilitat d'exceptuar-lo quan ho aconsellin raons d’interès general, mitjançant una llei de les Corts Generals o de les assemblees legislatives de les comunitats autònomes.

Per accedir a places de personal laboral, la norma és molt més flexible. Hi poden accedir en les mateixes condicions que els espanyols tots els estrangers que tinguin residència legal a Espanya. També hem de tenir present en convocatòries de personal laboral temporal que hi ha altres situacions que permeten accedir al mercat laboral espanyol amb caràcter temporal: p. ex., l’autorització per residir i treballar per compte d'altri, l’estatut del refugiat, etc.

↑ Tornar a 4.1 Els requisits d’accés al procés selectiu | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

Per poder accedir a l’ocupació pública s’ha de posseir la capacitat funcional per desenvolupar les tasques.

Aquest requisit permet que es puguin exigir unes determinades condicions físiques, psíquiques o de salut quan les places que es convoquen així ho requereixin. Com que és un requisit d’accés i se n’ha de fer una interpretació restrictiva, el requisit és exigible bàsicament per als cossos policials i de bombers.

L'acreditació d'aquestes condicions s'acostuma a efectuar mitjançant la superació de proves excloents, que poden incloure exploracions i analítiques, i mitjançant l’aportació de certificats mèdics. La sol·licitud de participació en el procés selectiu comporta l’acceptació de sotmetre’s a aquestes proves sempre que s’hagin regulat en les bases de la convocatòria.

El reconeixement d’una incapacitat permanent total o absoluta comporta la pèrdua del requisit de capacitat funcional. En aquests casos, el funcionari o la funcionària accedeix a la jubilació per incapacitat permanent per al servei. Val a dir, però, que si la situació del funcionari o la funcionària és revisada pel sistema públic i els òrgans competents informen que ha desaparegut la causa objectiva que va motivar la incapacitat, i que, per tant, la persona és apta per al treball, té dret a recuperar la seva condició, prèvia sol·licitud. En canvi, si es tracta de personal laboral, el reconeixement d’una incapacitat permanent dona dret a la reserva del lloc de treball durant un període de només dos anys. Si la revisió i l'alta del treballador o la treballadora es produeix un cop transcorreguts aquests dos anys, ja no existeix el dret a recuperar la plaça i el lloc de treball.

Finalment, hem de tenir present que el requisit de capacitat funcional no opera en contra de l’accés de les persones amb discapacitat, que s'han de poder presentar i competir en els processos selectius amb igualtat de condicions que la resta de persones.

↑ Tornar a 4.1 Els requisits d’accés al procés selectiu | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

Per poder accedir a les ocupacions públiques s’han de tenir complerts setze anys i no excedir, si s'escau, l’edat màxima de jubilació forçosa. Només per llei es pot establir una altra edat màxima d’accés, diferent de l’edat de jubilació forçosa (art. 56.1.c del TREBEP). Pel que fa al límit màxim de l'edat de jubilació forçosa en el règim General (els casos de l'Administració local, amb algunes limitades excepcions que poden ser per situacions personals) és als 65 anys o a una edat posterior si no s'ha cotitzat prou.

Les excepcions que permeten fixar una edat màxima inferior a l’edat de jubilació forçosa són poques i han d’estar plenament justificades. Per exemple, aquest requisit està establert per accedir a la categoria d’agent dels cossos de la policia local en la Llei 16/1991, del 10 de juliol, de les policies locals de Catalunya, a la qual es remet per fixar l’edat concreta al reglament del cos o a la convocatòria corresponent. D’acord amb la doctrina del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en aplicació de la Directiva 2000/78/CE del Consell, de 27 de novembre, relativa a l’establiment d’un marc general per a la igualtat de tracte en el treball i l’ocupació, l’aplicació d’aquest requisit s’ha de relacionar amb la naturalesa dels llocs convocats, i cal que aquesta circumstància sigui objectivable i justificable. D'altra banda, per a quasi tots els cossos de funcionaris l'edat màxima de jubilació forçosa està establerta als 65 anys. Hi ha algunes excepcions per als professors universitaris, jutges, fiscals i alguns altres cossos, en què s'eleva fins als 70 anys.

En el cas de les places reservades a personal laboral, cal tenir en compte el que disposa la disposició addicional desena de l'Estatut dels treballadors, reformada a partir de la Llei 21/2021, de 28 de desembre, de garantia del poder adquisitiu de les pensions i d'altres mesures de reforç de la sostenibilitat financera i social del sistema públic de pensions, que assenyala el següent:

"Disposició addicional desena. Clàusules dels convenis col·lectius referides al compliment de l'edat ordinària de jubilació.

1. A fi d'afavorir la prolongació de la vida laboral, els convenis col·lectius poden establir clàusules que possibilitin l'extinció del contracte de treball pel compliment pel treballador d'una edat igual o superior a 68 anys, sempre que compleixin els requisits següents:

• a) El treballador o treballadora afectat per l'extinció del contracte de treball ha de reunir els requisits exigits per la normativa de Seguretat Social per tenir dret al 100% de la pensió ordinària de jubilació en la modalitat contributiva.

• b) La mesura s'ha de vincular, com a objectiu coherent de política d'ocupació expressada en el conveni col·lectiu, al relleu generacional a través de la contractació indefinida i a temps complet d'almenys un nou treballador o treballadora.

2. Excepcionalment, amb l'objectiu d'aconseguir la igualtat real i efectiva entre dones i homes coadjuvant a superar la segregació ocupacional per gènere, el límit de l'apartat anterior es pot rebaixar fins a l'edat ordinària de jubilació fixada per la normativa de Seguretat Social quan la taxa d'ocupació de les treballadores per compte d'altri afiliades a la Seguretat Social en alguna de les activitats econòmiques corresponents a l'àmbit funcional del conveni sigui inferior al 20% de les persones ocupades en aquestes.

Les activitats econòmiques que s'han de prendre com a referència per determinar el compliment d'aquesta condició han d'estar definida pels codis de la Classificació Nacional d'Activitats Econòmiques (CNAE) en vigor a cada moment, inclosos en l'àmbit del conveni aplicable segons les dades facilitades en fer la inscripció en el Registre i dipòsit de convenis i acords col·lectius de treball i plans d'igualtat (REGCON), de conformitat amb l'article 6.2 i l'annex 1 del Reial decret 713/2010, de 28 de maig, sobre registre i dipòsit de convenis i acords col·lectius de treball. L'Administració de la Seguretat Social ha de facilitar la taxa d'ocupació de les treballadores respecte de la totalitat de treballadors per compte d'altri en cadascuna de les CNAE corresponents en la data de constitució de la comissió negociadora del conveni.

L'aplicació d'aquesta excepció exigeix, a més, el compliment dels requisits següents:

• a) La persona afectada per l'extinció del contracte de treball ha de reunir els requisits exigits per la normativa de Seguretat Social per tenir dret al 100% de la pensió ordinària de jubilació en la modalitat contributiva.

• b) En el CNAE al qual estigui adscrita la persona afectada per l'aplicació d'aquesta clàusula concorri una taxa d'ocupació d'empleades inferior al 20% sobre el total de treballadors a la data d'efectes de la decisió extintiva. Aquest CNAE és el que resulti aplicable per a la determinació dels tipus de cotització per a la cobertura de les contingències d'accidents de treball i malalties professionals.

• c) Cada extinció contractual en aplicació d'aquesta previsió ha de portar aparellada simultàniament la contractació indefinida i a temps complet d'almenys una dona en l'activitat esmentada.

La decisió extintiva de la relació laboral ha de ser comunicada amb caràcter previ per l'empresa als representants legals dels treballadors i al treballador o treballadora afectat.

El que s'estableix en aquesta disposició addicional desena només s'aplica als convenis col·lectius subscrits des de l'1 de gener de 2022. En els convenis col·lectius subscrits amb anterioritat a aquesta data, les clàusules de jubilació forçosa poden ser aplicades fins tres anys després de la finalització de la vigència inicial pactada del conveni en qüestió.

En el cas d'inexistència de conveni col·lectiu en una administració local es pot pensar que l'accés a la jubilació és voluntari; això significa que si un empleat vol seguir treballant malgrat haver arribat a l'edat de jubilació, l'ajuntament no el podria obligar a jubilar-se. En el cas remot que això passi, és molt recomanable que, d'acord amb l'article 3.1.c de l'Estatut dels treballadors, es recollís en el contracte de treball, per voluntat de les parts, una edat de jubilació forçosa que respecti el que disposa la disposició addicional desena de l'Estatut dels treballadors.

↑ Tornar a 4.1 Els requisits d’accés al procés selectiu | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

Per accedir a les ocupacions públiques, cal no haver estat separat mitjançant expedient disciplinari del servei de qualsevol de les administracions públiques o dels òrgans constitucionals o estatutaris de les comunitats autònomes, ni trobar-se en inhabilitació absoluta o especial per a ocupacions o càrrecs públics per resolució judicial, per accedir al cos o a l'escala de funcionari, o per exercir funcions similars a les que desenvolupaven en el cas del personal laboral, en què hagués estat separat o inhabilitat. En el cas de ser nacional d’un altre estat, no trobar-se inhabilitat o en situació equivalent ni haver estat sotmès a sanció disciplinària o equivalent que impedeixi, en el seu estat i en els mateixos termes, l’accés a l’ocupació pública.

La separació del servei i la inhabilitació impedeixen l’accés a places tant de personal funcionari com de personal laboral.

La separació del servei és una sanció imposada a un funcionari o funcionària en un expedient administratiu de caràcter disciplinari. Per contra, en el capítol dedicat a la selecció, l’EBEP no regula quins són els efectes de l’acomiadament disciplinari del personal laboral pel que fa a l’accés a l’ocupació pública. Només el capítol dedicat al règim disciplinari dels empleats públics hi fa una referència: l’acomiadament disciplinari del personal laboral comporta la inhabilitació per ser titular d’un nou contracte de treball amb funcions similars a les que es desenvolupaven.

La inhabilitació és una pena imposada en un procediment penal per sentència judicial ferma. Pot ser absoluta o especial. Si és especial, el contingut de la sentència ha d’indicar per a quines funcions públiques específiques regeix la inhabilitació.

La rehabilitació de la condició de funcionari és possible tant si el funcionari ha estat inhabilitat com separat del servei.

La rehabilitació en cas d'inhabilitació penal té caràcter excepcional i es pot concedir, a petició de la persona interessada, valorant les circumstàncies i l'entitat del delicte comès. La rehabilitació comporta la recuperació de la condició de funcionari o funcionària i l’assignació provisional d’un lloc de treball, tasca o funció dins el cos o l'escala corresponent, i l’adquisició de la capacitat per poder participar en un nou procés selectiu.

L'article 152.2 del TRRL, d'altra banda, preveu que els funcionaris d'Administració Local podran ser rehabilitats quan hagin estat separats del servei per sanció disciplinària si acrediten la cancel·lació d'antecedents penals, si s'escau, el compliment de les responsabilitats en què haguessin incorregut, i sempre que observin una conducta que segons criteri de l'autoritat competent els faci mereixedors d'aquella mesura.

↑ Tornar a 4.1 Els requisits d’accés al procés selectiu | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

Posseir la titulació exigida és un requisit que té relació amb la classificació de les places en un determinat cos de funcionaris o categoria laboral. Així doncs, en les places funcionarials, la titulació ha d’estar referida al grup o subgrup de classificació de la plaça convocada en funció del cos de pertinença i, en les places laborals, la titulació ha de ser la del grup o la categoria en què està classificat el lloc de treball en el conveni col·lectiu aplicable.

Per accedir a les ocupacions públiques, és suficient, amb caràcter general, acreditar un determinat nivell d’estudis, sense que calgui tenir una especialitat o titulació específica. Si per exercir determinades funcions cal una titulació en concret, excloent-ne d’altres del mateix nivell, aleshores cal que la relació de llocs de treball indiqui quina és la titulació requerida i que les places s’hagin classificat en els cossos corresponents de l’escala tècnica.

Les excepcions a la norma general, com hem anat veient, han de ser interpretades restrictivament. Per això en matèria de titulació és aplicable el principi de congruència, d’acord amb el qual hi ha d’haver una adequació plena entre les funcions a desenvolupar i el títol requerit. En cas de dubte, ha de prevaler el principi de llibertat amb idoneïtat per sobre del principi d’exclusivitat.

• Han de ser admeses als processos selectius les persones que encara no tenen el títol oficial, però que estan en condicions d’obtenir-lo, la qual cosa poden justificar, per exemple, mitjançant el resguard d’haver abonat els drets d’expedició del títol.
• També han de ser admeses les persones que no tenen el títol requerit, però en tenen un altre d’equivalent. Les equivalències s’estableixen entre els títols de diferents plans d’ensenyament i són competència estatal. Hi ha ordres estatals que estableixen equivalències, amb la qual cosa l’aspirant no ha d’acreditar mitjançant certificat l’existència d’aquesta equivalència (només s’han d’acreditar mitjançant certificat oficial les equivalències no incloses en les normes generals).

• Les titulacions obtingudes a l’estranger cal que estiguin homologades amb les de l’Estat espanyol o bé que hagin estat declarades equivalents a un determinat nivell acadèmic espanyol. Ara bé, quan es tracti d’una professió regulada en l’àmbit de la Unió Europea, les titulacions obtingudes en un estat membre de la Unió que segons la legislació d’aquell estat habilitin per a l’exercici de la professió, no requereixen homologació ni declaració d’equivalència, sinó que n'hi ha prou d'acreditar el reconeixement del títol d'acord amb el reconeixement professional previst en les normes de dret de la Unió Europea per als ciutadans de la Unió Europea, que es regeix per la seva normativa específica. En particular, pel Reial decret 581/2017, de 9 de juny, pel qual s'incorpora a l'ordenament jurídic espanyol la Directiva 2013/55/UE del Parlament Europeu i del Consell, de 20 de novembre de 2013, per la qual es modifica la Directiva 2005/36/CE relativa al reconeixement de qualificacions professionals i el Reglament (UE) núm. 1024/2012 relatiu a la cooperació administrativa a través del Sistema d'Informació del Mercat Interior (Reglament IMI). També cal tenir en compte el Reial decret 435/2024, de 30 d'abril, pel qual es modifica el Reial decret 472/2021, de 29 de juny, pel qual s'incorpora a l'ordenament jurídic espanyol la Directiva (UE) 2018/958, del Parlament Europeu i del Consell, de 28 de juny de 2018, relativa al test de proporcionalitat abans d'adoptar noves regulacions de professions (BOE d'1 de maig de 2024).

↑ Tornar a 4.1 Els requisits d’accés al procés selectiu | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

Situacions de demora en l'homologació / declaració d'equivalència de títol estranger en el procés selectiu com a requisit de titulació

A l'efecte d'acreditar una titulació estrangera poden sorgir problemes, ja que l'acreditació d'aquesta titulació no depèn solament de l'aspirant, que pot estar esperant aquesta homologació / declaració d'equivalència molt més enllà del termini establert normativament a aquest efecte, amb independència d'haver actuat de mode diligent.

El títol estranger pot trobar-se a vegades amb un condicionant afegit, ja que el tribunal de selecció pot exigir l'homologació o declaració d'equivalència -segons correspongui-, però la seva obtenció es va demorant en el temps molt més enllà del que seria raonable. Això implica que l'aspirant posseeix el títol i ha adquirit els coneixements inherents a l'obtenció d'aquesta titulació, però en el moment de la fi de presentació d'instàncies no disposa d'aquesta acreditació documental, i per aquesta causa se li nega l'admissió al procés selectiu, encara que finalment obtingui la declaració a posteriori. És a dir, l'Administració convocant té coneixement, abans d'aprovar la llista provisional d'admesos i exclosos, que el títol, un cop homologat o declarat equivalent, pot complir tots els requisits per ser admès. Ara bé, no compta amb cap resolució que així ho indiqui.

La impossibilitat d'actuar amb més diligència per part del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, que en molts casos excedeix el termini de l'any per resoldre la petició, encara que la durada màxima fixada en la norma sigui de sis mesos, acaba provocant aquesta situació. Els tribunals de selecció i l'Administració, tret que incloguin aquesta casuística en les seves bases (i és possible incloure-la sense vulnerar el principi d'igualtat, entre d'altres), solen rebutjar aquesta tesi raonant que no tenen competència ni cap relació amb la demora del Ministeri de Ciència, Innovació i Universitats, i per tant no són culpables d'aquesta tardança ni se'ls pot imputar cap retret.

Si bé és cert que l'Administració convocant no és la culpable per aquesta llarga espera per al reconeixement del títol estranger, resta per respondre una pregunta important, ja que si tampoc ha existit negligència en l'actuació de l'aspirant, per què ha de carregar en exclusiva amb els perjudicis d'aquesta tardança, negant-li el reconeixement d'un requisit, el qual, si la resolució és positiva, és innegable que ja posseeix des d'abans de la fi de termini de presentació d'instàncies?

El Tribunal Suprem va pronunciar-se a aquest respecte en la Sentència 3225/2008, de 28 de maig (ECLI:ES:TS:2008:3225), en la qual es discutia sobre l'homologació i la validesa d'un títol britànic a l'efecte de complir el requisit de participació en un procés selectiu, i era una qüestió a valorar la tardança a atorgar l'homologació pel Ministeri d'Educació. En aquest sentit va interpretar que estava provat que la titulació britànica del demandant equivalia a la requerida per prendre part en les proves selectives. Es va partir de la base que no es podia retreure al recurrent que el Ministeri no hagués estat capaç de resoldre el procediment en més d'un any. Aquesta tesi està reforçada pel principi de bona administració, respecte del qual deriven una sèrie de drets de la ciutadania amb plasmació efectiva. De fet, no és lògic que una demora exagerada en la resolució d'un expedient, molt més allà del termini establert normativament, perjudiqui a qui no té cap culpa en la resolució d'aquest. És raonable defensar una aplicació flexible de les bases ateses les particularitats de cada cas.

Deixant de banda que en determinades convocatòries pugui exigir-se una titulació per sobre de la de grau, entenent que aquest és una altra qüestió, hi ha bastants els dubtes relacionats amb les titulacions d'enginyer tècnic, enginyer, arquitecte tècnic i arquitecte i l'exercici de les professions quan està vinculat a l'Administració pública i, sobretot, a l'Administració local; d'una banda, hi ha l'equivalència a efectes professionals i, de l'altra, el que diu l'article 76 del TREBEP.

Pot passar, per exemple, que un enginyer tècnic acrediti el nivell MECES 2 o equivalència reconeguda a grau. Ara bé, aquesta acreditació no valida ni homologa el títol, perquè no està vinculada a la impartició de crèdits complementaris per part de l'enginyer tècnic per treure's el grau. Aquesta acreditació es vincula a l'exercici d'una professió i, sent així, no és aplicable al règim de titulacions exigible per a l'ingrés a les administracions públiques. L'article 56.1 del TREBEP disposa que és requisit necessari per participar en els processos selectius posseir la titulació exigida. Per tant, no fa referència a una acreditació o equivalència a efectes professionals. Si bé no és comprensible que es digui que un títol té els mateixos efectes acadèmics i professionals per a tot menys per a l'accés a la funció pública, el resultat és que s'estableixen dos mercats de treball diferents: l'un a la funció pública i l'altre al sector privat.

El Reial decret 1393/2007, de 29 d'octubre (vigent fins al 19 d'octubre de 2021 per la derogació a partir del Reial decret 882/2021, de 28 de setembre), pel qual s'estableix l'ordenació dels ensenyaments universitaris oficials, inclou la disposició addicional quarta:

"Els títols universitaris oficials obtinguts conformement a plans d'estudis anteriors a l'entrada en vigor del present Reial decret mantenen tots els seus efectes acadèmics i, si és el cas, professionals. 3. Els qui, estant en possessió d'un títol oficial de diplomat, arquitecte tècnic o enginyer tècnic, pretenguin cursar ensenyaments dirigits a l'obtenció d'un títol oficial de grau, obtindran el reconeixement de crèdits que sigui procedent conformement al que disposa l'article 13 del present Reial decret."

És a dir, els diplomats universitaris, arquitectes tècnics o enginyers tècnics que vulguin cursar el títol de grau actual poden obtenir un reconeixement de crèdits (que han de cursar i aprovar). Per tant, no s'estableix una equivalència plena i directa amb el grau universitari.

El Reial decret 967/2014, que regulava (avui dia derogat) el procediment per determinar la correspondència dels títols oficials d'arquitectura, enginyeria, llicenciatura, arquitectura tècnica, enginyeria tècnica i diplomatura als nivells del Marc Espanyol de Qualificacions per a l'Educació Superior, incorporava aquestes dues previsions específiques:

• L'article 24.6, quan disposava que "Les resolucions de correspondència dels títols a un determinat nivell del Marc Espanyol de Qualificacions per a l'Educació Superior causen els efectes acadèmics i professionals de conformitat amb la normativa sectorial corresponent, associats als ensenyaments inclosos en aquests nivells".

• La disposició addicional vuitena, quan indicava que "El que es preveu en aquest Reial decret no és aplicable al règim de titulacions exigible per a l'ingrés a les administracions públiques, que s'ha de regir, en tot cas, pel que es disposa a la Llei 7/2007, de 12 de abril, de l'Estatut bàsic de l'empleat públic, i a la resta de la seva normativa específica que aplicable".

Cal tenir en compte el següent:

• La remissió cal entendre-la referida avui dia al TREBEP de 2015 vigent.
• L'abast o el sentit és el fixat per sentències del Tribunal Suprem posteriors a la seva derogació.

La STS 1400/2023, de 7 de novembre (ECLI:ES:TS:2023:4576), va negar l'accés al subgrup A1 de l'Administració (Diputació Provincial de Jaén) tot i tenir el títol de diplomatura.

La Sentència del TS ha declarat la no equivalència de la diplomatura més la certificació nivell 2 MECES amb el títol de grau, a l'efecte d'accés a l'ocupació pública en places classificades en el grup A, subgrup A1.

Un altre exemple semblant es pot trobar a la STS 254/2023, de 28 de febrer (ECLI:ES:TS:2023:885).

Per accedir a les ocupacions públiques cal acreditar el coneixement de les dues llengües oficials a Catalunya, tant si les places són de personal funcionari com de personal laboral.

En el procés de selecció, s’ha d’acreditar el coneixement de la llengua catalana, tant en l’expressió oral com en l’escrita. Aquest requisit s’exigeix a totes les persones aspirants amb independència de la nacionalitat.

Tot i que és un requisit, la normativa catalana el configura com una prova de superació necessària, amb qualificació d’apte o no apte. Per tant, no es pot excloure a ningú del procés selectiu si en el termini de presentació d’instàncies no estan en possessió d’un certificat que acrediti el coneixement de la llengua catalana.

Com hem dit, doncs, en el procés selectiu s’ha de superar una prova del nivell requerit de coneixements de la llengua catalana. No han de fer aquesta prova les persones que puguin acreditar aquest nivell mitjançant:

• Certificat de coneixement de català expedit pel Departament de Política Lingüística o d’un dels altres títols, diplomes i certificats que són considerats equivalents.
• Certificat emès per qualsevol institut públic d’educació secundària que acrediti el coneixement de català dins de l’ensenyament obligatori d'acord amb el que estableix la Direcció General d’Ordenació i Innovació Educativa.
• Certificat d’haver participat i obtingut plaça en processos anteriors de selecció de personal per accedir a la mateixa administració, en què hi hagués establerta una prova de català del mateix nivell o superior, o d’haver superat la prova esmentada en altres processos de la mateixa oferta pública d’ocupació.

Per efectuar i valorar la prova de coneixements de la llengua catalana, els ens locals han de sol·licitar a l’òrgan competent en matèria de política lingüística el nomenament d’una persona assessora. Aquest òrgan és el centre del Consorci per a la Normalització Lingüística del territori de l’administració local que ha convocat el procés selectiu.

Alternativament, si així es reflecteix a les bases, es pot comptar amb l’assessorament d’una o més persones expertes i degudament qualificades en matèria lingüística per assessorar el tribunal o l'òrgan de selecció en efectuar i valorar la prova de coneixements de llengua catalana.

4.1.6.1.1 El nivell requerit de coneixements de la llengua catalana

El nivell de coneixements de la llengua catalana exigit en cada convocatòria, el determinen les seves bases d’acord amb el que estableix la normativa catalana.

Per al personal funcionari té relació amb el grup de titulació de les places convocades i segueix la lògica del Marc europeu comú de referència per a les llengües. Ho podem veure en el quadre següent:

Quant al personal laboral, les bases de la convocatòria han de determinar el nivell de coneixements de la llengua catalana exigit en funció de la categoria laboral de les places convocades, seguint també la lògica del Marc europeu comú de referència per a les llengües. El nivell requerit per a cada categoria laboral ha de ser proporcional al nivell requerit per accedir a les places funcionarials.

Com a norma general, en les convocatòries de selecció de personal interí o temporal, s’han d’acreditar els coneixements de la llengua catalana en els mateixos termes que en la selecció del personal fix.

4.1.6.1.2 Altres aspectes relacionats amb el coneixement de la llengua catalana

A banda de la prova que serveix per acreditar el requisit d’accés, les bases de la convocatòria també poden establir l’obligació de fer una o més proves en català o posteriorment fer cursos de perfeccionament.

Tenir coneixements de la llengua catalana de nivell superior al requerit o tenir coneixements de llenguatge d’especialitat, també es pot configurar a les bases com un mèrit, si així es justifica per la rellevància lingüística dels llocs convocats. La valoració d’aquest mèrit no pot ser desproporcionada en relació amb la valoració de la resta de proves i mèrits del procés selectiu, i ha de guardar una estreta relació amb la naturalesa i les funcions de les places convocades.

En el procés de selecció, han d’acreditar el coneixement de la llengua espanyola les persones que no tinguin la nacionalitat espanyola ni la d’un país on l’espanyol sigui llengua oficial.

Igual que en el cas de la llengua catalana, és un requisit que es comprova mitjançant una prova eliminatòria de necessària superació, amb qualificació d’apte o no apte.

Però els coneixements de llengua espanyola requerits per accedir a l’ocupació pública no estan sistematitzats ni regulats amb la mateixa precisió que en el cas de la llengua catalana, amb la qual cosa les administracions locals tenen un marge més ampli per gestionar el nivell, el contingut de les proves, la valoració i les exempcions.

4.1.6.2.1 El nivell requerit de coneixements de la llengua espanyola

Els nivells de coneixements de la llengua espanyola segueixen la lògica del Marc europeu comú de referència per a les llengües.

La normativa que regula els diplomes d'espanyol com a llengua estrangera estableix que les persones estrangeres que vulguin accedir a llocs de treball convocats per l'Administració de l'Estat i siguin titulars del diploma d'espanyol de nivell B2 (intermedi) o C2 (superior), queden exemptes de fer les proves de coneixement d'espanyol que es puguin establir i es corresponguin amb els nivells d'aquests diplomes.

Com que el nivell C2 és el nivell superior i acredita un coneixement d'especialització i complexitat, podem concloure que només s'ha d'exigir quan es convoquin llocs tècnics que requereixin coneixements especialitzats de la llengua (places de redacció, correcció o assessorament lingüístic).

En conseqüència, amb caràcter general per a la resta de places, cal acreditar coneixements de la llengua de nivell B2.

4.1.6.2.2 La prova i les seves exempcions

El contingut de la prova l’han de determinar les bases de la convocatòria. Pot ser una prova escrita (elaboració d’una redacció o dictat), de comprensió de la llengua (fer un comentari de text), gramatical (exercicis gramaticals i de lèxic) o oral (conversa o diàleg). I també pot incloure dos o més d’aquests elements.

Les situacions que permeten exceptuar l'execució de la prova de coneixements de llengua espanyola no estan sistematitzades, per això les bases de la convocatòria també han de determinar quins supòsits permeten no haver-la de superar.

Del conjunt de normes i convocatòries aprovades per l’Administració general de l’Estat, podem relacionar els següents supòsits de possible exempció:

• Quan el coneixement d'espanyol es pot comprovar a partir del contingut de la resta de proves del procés selectiu.
• Quan el coneixement d’espanyol es pot acreditar mitjançant certificat oficial expedit per l'òrgan competent o certificat de coneixements d'espanyol com a llengua estrangera del nivell corresponent expedit per les escoles oficials d'idiomes o altres organismes públics acreditats.
• Quan s’hagin cursat a l'Estat espanyol els estudis necessaris per a l'obtenció del títol requerit a la convocatòria.
• Quan s’acrediti haver superat la prova de coneixements de l'espanyol del mateix nivell en convocatòries anteriors convocades per la mateixa administració o per una altra.
• Quan l’aspirant sigui nacional d’un estat de parla hispana.

↑ Tornar a 4.1 Els requisits d’accés al procés selectiu | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

Les convocatòries poden exigir el compliment d’altres requisits específics sempre que guardin relació objectiva i proporcionada amb les funcions i les tasques a desenvolupar. En tot cas, s'han d’establir de manera abstracta i general.

Aquests requisits no estan taxats en la llei, per això és molt important tenir present el principi d’igualtat i reduir al mínim els requisits excloents. En cap cas es poden introduir elements arbitraris, que tinguin en compte circumstàncies personals o socials o que no estiguin justificats pel lloc de treball.

En el cas que les places i els llocs de treball convocats impliquin tenir contacte habitual amb menors d’edat, cal acreditar que no s’ha estat condemnat per sentència ferma per algun delicte contra la llibertat o indemnitat sexual. A tal efecte, l'aspirant ha d'aportar una certificació negativa del Registre central de delinqüents sexuals o, alternativament, autoritzar l'Administració local convocant a comprovar, mitjançant declaració responsable, que no ha estat condemnat per sentència ferma per delictes contra la llibertat i la indemnitat sexual ni per delictes de tràfic d'éssers humans, de conformitat amb el que disposa l'article 57 de la Llei orgànica 8/2021, de 4 de juny, de protecció integral a la infància i l'adolescència enfront de la violència.

<groc>Les persones d'origen estranger o que tinguin una altra nacionalitat han d'aportar, a més, una certificació negativa de condemnes penals expedida per les autoritats del seu país d'origen o d'on siguin nacionals, respecte dels delictes esmentats, traduït i legalitzat d'acord amb els convenis internacionals existents.

↑ Tornar a 4.1 Els requisits d’accés al procés selectiu | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

En les convocatòries de processos selectius no es poden establir exclusions motivades per limitacions psíquiques, físiques o sensorials, sempre que, d’acord amb el dictamen emès per un equip multiprofessional, avaluat pels òrgans de selecció, es puguin desenvolupar de manera suficient i autònoma les funcions i tasques assignades als llocs de treball objecte de la convocatòria.

Per tant, les persones amb discapacitat que vulguin accedir a la funció pública han de ser admeses a efectuar les proves selectives, cursos de formació o fase de prova sense necessitat que manifestin o acreditin les seves condicions físiques, psíquiques o sensorials abans que comencin, sens perjudici que, un cop superat el procés selectiu, en presentar la documentació per ser nomenades o contractades, hagin d'acreditar, igual que la resta d'aspirants, la seva capacitat per desenvolupar les funcions del lloc de treball que cal proveir i per prestar el servei públic corresponent.

Una cosa diferent és la participació en el torn de reserva de places per a persones amb discapacitat. En aquest cas, les persones aspirants han de presentar, abans del començament de la primera prova selectiva, un dictamen vinculant emès per l’equip multiprofessional competent sobre les seves condicions psíquiques, físiques o sensorials.

D’acord amb la doctrina constitucional, aquest torn fa possible i efectiu el principi d’igualtat i, com vam veure en l’apartat 1 del curs, s’instrumenta a través d’una reserva de places en l’oferta pública d’ocupació.

L’Administració pot distribuir la reserva de places de l'oferta pública en les diferents convocatòries que la conformen i en els percentatges que estimi més convenient.

La normativa catalana no configura un torn diferenciat d'accés ni estableix la publicació d’una convocatòria independent en què totes les places estiguin reservades a persones amb discapacitat. És més completa i garantista la legislació estatal, que aplica la Directiva 2000/78/CE del Consell, de 27 de novembre, la qual permet que les places es puguin convocar mitjançant un torn restringit d’una convocatòria ordinària o bé en convocatòria independent. També disposa que si les places reservades que han estat cobertes per persones amb discapacitat no assoleixen la taxa del 3% de les places ofertes, les places no cobertes s’han d'acumular a la reserva de l’oferta següent, amb un límit màxim del 10%. Aquesta normativa és aplicable per accedir a places funcionarials i laborals, i estén l’obligació de reserva també a les convocatòries de personal temporal i a les de promoció interna, sens perjudici de les peculiaritats pròpies d’aquests processos.

En l’assignació de destinacions per ordre de puntuació del procés selectiu, les persones que han participat pel torn de reserva tenen el dret preferent d'escollir les vacants en el torn respectiu, sempre d'acord amb el que disposi el dictamen de l'equip multiprofessional quant a la seva capacitat per desenvolupar les funcions dels llocs de treball objecte de la convocatòria.

Finalment, amb relació a la participació de persones amb discapacitat en els processos selectius, tant si ho fan pel torn de reserva com en convocatòria oberta, hem de tenir present que en la sol·licitud de participació en el procés selectiu poden demanar l’adaptació de temps i mitjans per fer les proves. L’adaptació no es concedeix de manera automàtica, sinó que l’òrgan de selecció ha de determinar en quins casos la discapacitat guarda una relació directa amb la prova. En qualsevol cas, la denegació ha de ser sempre motivada i ha d'indicar els motius concrets que la fonamenten.

Les persones amb discapacitat també poden demanar l’adaptació del lloc de treball, demanda que ha de decidir l’Administració convocant tenint en compte l’informe de l’equip de valoració multiprofessional.

↑ Tornar a l'índex de la unitat

↑ Tornar a l'índex de la unitat

← Unitat 3 | Unitat 5 →