Com s'assenyalava a l'inici de la unitat, el sistema de responsabilitat patrimonial de les administracions públiques descansa en gran part al voltant de la noció de lesió, la qual ha d'anar acompanyada d'un seguit de requisits perquè es generi el dret a la indemnització. No en va, cal recordar que la responsabilitat extracontractual administrativa es caracteritza pel fet de ser una responsabilitat objectiva, allunyada per tant de la idea de la culpabilitat en l'actuació del subjecte causant, i que per aquest motiu el punt de gravitació del sistema s'ha d'estructurar al voltant de la naturalesa de l'acte que motiva la reclamació, més que no pas sobre la comprovació de la concurrència o no d'una actuació culposa del subjecte passiu.

L'article 106.2 de la CE determina que:

La lesió a la qual es refereix la CE, però, no és qualsevol dany o lesió que puguin patir els particulars com a conseqüència de la prestació d'un servei públic, atès que aleshores això convertiria el sistema de responsabilitat extracontractual de les administracions públiques en un sistema d'assegurança universal de naturalesa pública (en aquest sentit, vegeu la STS de 27 de maig de 2011, que indica que aquesta situació resultaria contrària al significat de la responsabilitat extracontractual encara que sigui objectiva o pel resultat). És evident que aquesta lesió ha de reunir un seguit de característiques que la singularitzin. En aquest sentit, doctrina científica i jurisprudència han estat unànimes en exigir que aquest dany o lesió ha de reunir els trets següents: ha de ser una lesió que generi un dany efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones; a més, s'ha de tractar d'un dany antijurídic, i s'ha de poder imputar a una determinada administració pública o poder públic en una relació de causalitat que no es vegi afectada ni interferida per cap altra circumstància (intervenció de tercera persona o de la mateixa víctima, força major, etc.).

Així, ja des d'un bon principi, el TS va afirmar que "no tota actuació de l'Administració comporta com a corol·lari una indemnització, atès que perquè així succeeixi han de concórrer una sèrie de requisits, d'una manera total, diàfana i en conjunt, que comencen amb l'existència real, objectiva i indubitada d'un dany material i es requereix que aquest dany sigui individualitzat i avaluable econòmicament, i s'exigeix a continuació que aquest dany sigui conseqüència del funcionament normal o anormal d'un servei públic i en una relació directa, immediata i exclusiva de causa a efecte, sense que sigui degut a força major o a culpa de l'administrat" (STS de 16 de setembre de 1986, Sala Contenciosa Administrativa, amb cita de nombrosa jurisprudència del Tribunal).

Pressupòsit objectiu de l'acció de responsabilitat és que s'hagi causat un dany o lesió, i aquesta lesió s'ha d'entendre des de la perspectiva de lesió en sentit tècnic, i això implica qualificar aquesta lesió com un dany antijurídic, cert, individualitzable i avaluable econòmicament. Un cop comprovada la concurrència d'aquests requisits, per a la viabilitat de l'acció reclamatòria cal imputar aquest dany al funcionament d'un servei públic, mitjançant un títol d'imputació vàlid, per mitjà d'una relació de causalitat directa i immediata.

L'existència d'una lesió, física o moral, o d'un dany, traduïble en una indemnització econòmica individualitzada, constitueix el nucli essencial de la responsabilitat patrimonial (STS de 31 d'octubre de 1994).

Com s'indica en el punt anterior, el concepte de la lesió objecte d'indemnització és un dels punts clau de la institució de la responsabilitat patrimonial, més si es té en compte que aquest sistema de responsabilitat extracontractual s'estructura al voltant de la noció d'una responsabilitat objectiva, fora dels paràmetres de la responsabilitat extracontractual de naturalesa civil, fonamentada en una noció de culpabilitat del dany causat. Per aquest motiu cal caracteritzar el concepte de lesió amb tota precisió des del punt de vista tecnicojurídic.

D'acord amb l'article 32 de la LRJSP, en tot cas, el dany al·legat ha de ser efectiu, avaluable econòmicament i individualitzat en relació amb una persona o grup de persones. Què vol dir la norma exactament quan es refereix a l'efectivitat del dany, al fet que es pugui avaluar econòmicament i a la individualització personal?

El dany efectiu, de conformitat amb nombrosa jurisprudència, és el dany cert, efectivament produït, no simplement un dany possible, hipotètic o contingent, ni tampoc ho són les meres expectatives o especulacions d'un eventual dany (enteses com a esdeveniments autònoms amb simple possibilitat de produir-se, atès el seu caràcter contingent i aleatori), sens perjudici que en algun cas s'hagi d'indemnitzar el dany que s'haurà de produir, però la producció del qual és indubtable i necessària per l'anticipada certesa del seu esdeveniment en el temps.

La càrrega de la prova de la producció del dany correspon, en tot cas, a l'interessat que l'al·lega, d'acord amb els principis generals sobre càrrega de la prova. I aquest dany ha d'existir tant si el funcionament del servei públic ha estat normal com anormal, o si s'ha produït per l'actuació, material o jurídica, d'un ens públic o per omissió o inactivitat d'aquest subjecte públic.

El dany o la lesió fa referència a un perjudici que el particular pateix en els seus béns i drets, tant si té caràcter patrimonial com si no el té. En aquest sentit, la jurisprudència és unànime en admetre la reparació econòmica del dany moral derivat d'una activitat administrativa, i supera així la limitació inicial que es desprenia de l'article 121 de la Llei d'expropiació forçosa, que es referia materialment als béns i drets de contingut patrimonial.

Així, juntament amb la lesió dels béns i drets de contingut patrimonial, la institució de la responsabilitat patrimonial admet la indemnització dels béns no patrimonials, com són el dret a la vida, els danys corporals i, en general, tots els que afectin els drets de la personalitat, com les lesions físiques o mentals i els patiments derivats d'un acte danyós (STS de 17 de novembre de 1990).

Com ja s'assenyalava, el dany objecte d'indemnització ha de ser un dany real i efectiu, i no són indemnitzables les simples expectatives, que es configuren com danys eventuals o hipotètics, sense cap base o realitat per afirmar-ne la producció futura certa. Aquestes expectatives o especulacions futures s'han de distingir dels altres danys, no encara produïts però de producció certa "sempre que es derivin d'una necessària actualitat, d'una producció indubtable i necessària per al seu esdeveniment en el temps" (STS de 4 de març de 1998). En aquest cas, estaríem parlant del lucre cessant, i si el dany causat és un dany patrimonial, la indemnització que, si escau, es reconegui ha de fer referència tant al dany efectivament produït, el dany emergent -pèrdues patides per l'interessat- com al lucre cessant -beneficis deixats d'obtenir-, sempre amb el límit de l'enriquiment injust del reclamant.

Pel que fa a l'avaluació econòmica del dany, hi ha un consens ampli entre la doctrina i la jurisprudència en el fet que són indemnitzables tant els danys materials com els que tenen una altra naturalesa, com els físics o els morals (és clàssica la STS de 12 de març de 1975, coneguda com la sentència dels nuvis de Granada, com la primera que va reconèixer la possibilitat d'indemnitzar el dany moral causat). La jurisprudència ha matisat que el dany moral no s'ha d'interpretar com qualsevol situació de malestar o incertesa o incomoditat, sinó que ha de ser un dolor, un sofriment, un patiment psíquic o físic injustament ocasionat.

Respecte dels danys corporals o físics, l'avaluació econòmica ha de fer referència no només al dany orgànic produït efectivament, sinó també al dany moral associat i al lucre cessant derivat de la situació d'incapacitat generada en cada cas (temps d'ingrés en centre hospitalari, temps d'inactivitat, situació futura d'aptitud per a la feina o la formació, etc.).

També en els supòsits de morts, els danys certs produïts i, per tant, avaluables són tant els patrimonials derivats directament del fet luctuós com els morals que se'n puguin predicar (per totes, STS de 12 d'abril del 2002, en què s'analitzava la indemnització concedida a uns pares per la mort del fill durant la prestació del servei militar, i que fins a aquell moment contribuïa a les despeses familiars mitjançant la feina de transportista i la col·laboració en el negoci familiar, que en instància només havia quantificat la indemnització referida "solament a la compensació dels danys materials produïts sense que sigui comprensiva de la consegüent indemnització pel dany moral o pretium doloris produït als pares per la mort del fill, i això amb absoluta independència del dany material que per a ells reporti aquesta mort a conseqüència de la pèrdua de la cooperació del fill al sosteniment familiar").

Finalment, quant a la individualització del dany respecte d'una persona o un grup de persones, cal assenyalar que es tracta d'un tret íntimament connectat amb la finalitat darrera de la institució de la responsabilitat patrimonial, atès que aquesta modalitat de responsabilitat extracontractual vol reparar els danys que un particular ha patit de manera singular i diferenciada, perquè en cas que afecti la generalitat dels administrats la limitació provindria de les càrregues comunes que la col·lectivitat ha de suportar pel fet mateix de viure en societat, d'acord amb el principi d'igualtat de càrregues (en aquest sentit, STS de 4 d'abril de 2000, que va desestimar la reclamació plantejada perquè entenia que no s'havia acreditat que s'hagués produït un dany efectiu i individualitzat en el supòsit de retard en la formalització d'una contractació de personal per a uns centres geriàtrics, atès que les persones que havien participat en el procés de selecció, ara recurrents, "eren simplement portadores de meres expectatives i no titulars de veritables drets lesionats", motiu pel qual no s'havia produït una individualització del pretès dany al·legat).

La individualització del dany pretén, en definitiva, com a requisit predicable de la lesió, determinar quin és el patrimoni lesionat amb l'actuació administrativa, i sovint les dificultats apareixen a l'hora de delimitar què és una càrrega o sacrifici excessiu i desigual que pateix un subjecte en particular, i què és una càrrega col·lectiva que ha de suportar el conjunt de la societat.

☝

Perquè la lesió sigui indemnitzable, s'exigeix a més que el dany sigui antijurídic. El concepte d'antijuridicitat es refereix no al fet que la conducta sigui il·lícita o contrària a dret, sinó al fet que el particular no tingui el deure jurídic de suportar aquell dany.

En aquest sentit, el TS ha exposat d'una manera força clara que "[…] no és l'aspecte subjectiu de l'actuació antijurídica de l'Administració el que s'ha d'exigir per sostenir el dret a la indemnització, sinó l'objectiu de la il·legalitat del perjudici, en el sentit que el ciutadà no tingui el deure jurídic de suportar-lo. En definitiva, l'antijuridicitat és un element objectiu del dany, no una qualificació subjectiva de l'activitat danyosa […]" (STS de 3 de desembre de 2002).

L'antijuridicitat es predica del perjudici patit pel subjecte, no de la conducta danyosa, que perfectament pot derivar d'un funcionament normal dels serveis públics, i tot i així originar un dany o lesió en el sentit tècnic del terme.

La doctrina científica adopta diferents posicions a l'hora de justificar el requisit de l'antijuridicitat de la lesió, i si bé alguns autors comprenen que el dany revesteix la nota d'antijuridicitat sempre que no concorri un títol jurídic que determini de manera inexcusable el perjudici patit, uns altres qualifiquen d'antijurídica la lesió no perquè sigui contrària a dret sinó perquè qui la pateix no té el deure jurídic de suportar-la, o fins i tot determinen la necessitat d'establir de manera prèvia l'existència o no d'un funcionament anormal de l'Administració sobre la base d'uns estàndards predeterminats de prestació dels serveis públics.

Per la seva banda, la jurisprudència ha interpretat amb caràcter general el requisit de l'antijuridicitat com un requisit necessari per a la imputació del dany, atès que no tot dany o perjudici és constitutiu de la lesió patrimonial indemnitzable en el seu sentit tècnic (mentre que tota lesió indemnitzable sí que acull un dany o perjudici) (STS de 19 d'octubre de 2001).

En els supòsits de normalitat en el funcionament dels serveis públics, la jurisprudència habitualment recorre al principi de solidaritat o a l'existència d'una obligació pública per fonamentar l'antijuridicitat del perjudici sofert (així, per exemple, existeixen resolucions judicials que imposen el deure de rescabalar, apel·lant al principi de solidaritat, en els casos de mort d'una persona a mans de qui es trobava en llibertat condicional no perquè el dany hagi estat causat per un mal funcionament de l'activitat administrativa [dels serveis públics penitenciaris], sinó perquè els perjudicats pel fet luctuós no estan obligats a suportar els riscos que corresponen assumir a la societat amb caràcter general per la concessió de determinats beneficis penitenciaris que persegueixen la reinserció de les persones condemnades (art. 25.2 de la CE) -STS de 4 de juny de 2002-; o en determinats casos d'utilització de determinats serveis públics, els tribunals han entès que n'hi ha prou per imputar el dany que s'hagin sobrepassat els estàndards de seguretat exigibles conforme a una consciència social).

En els supòsits d'anormalitat en el funcionament dels serveis públics, allò que els tribunals han valorat en cada cas concret ha estat la il·licitud en el perjudici, no pas en l'actuació, que pot ser que concorri o no, en el sentit que el ciutadà o particular lesionat tingui el deure jurídic de suportar aquell dany, ja que si existeix una causa de justificació desapareixeria l'antijuridicitat.

El deure jurídic de suportar, com a concepte, està necessàriament lligat a les causes de justificació, de manera que la seva existència o acreditació en determina la vigència. D'acord amb doctrina reconeguda, les causes de justificació del dany patit es poden distingir en funció del seu origen, depenent de si tenen la raó de ser en una obligació legal o disposició d'obligat compliment (pagament d'un impost, de les clàusules d'un contracte, etc.), si deriven de l'aplicació d'actes consentits i ferms i de resolucions administratives (compliment d'una sanció, cessament en un lloc de treball de lliure designació, etc.) o si, per contra, depenen de la conducta de la mateixa persona interessada (quan el particular se situa, voluntàriament, en una situació de risc, i és un supòsit que ha donat lloc a nombrosa jurisprudència el del subjecte que pateix unes lesions pel fet de participar en una manifestació il·legal i/o violenta, sempre que els mitjans emprats per les forces d'ordre públic siguin proporcionals a la situació produïda).

Respecte d'aquesta darrera causa de justificació, referida a la pròpia conducta de la persona perjudicada, cal fer alguna matisació. Així, sota la denominació del risc del progrés, aspecte molt present sobretot en l'àmbit de la salut i sanitari, s'engloben un seguit de supòsits conforme als quals el particular ha de suportar els danys que es derivin de determinades activitats, sempre que s'hagin efectuat conforme a les regles de conducta pròpies de l'activitat i conforme a l'estat de coneixement de la ciència. Aquesta causa d'exclusió de l'antijuridicitat s'ha recollit en la norma, concretament a l'article 34 de la LRJSP, quan determina que no són indemnitzables els danys que es derivin de fets o circumstàncies que no s'hagin pogut preveure o evitar segons l'estat dels coneixements de la ciència o de la tècnica existents en el moment de la producció d'aquells, sens perjudici de les prestacions assistencials o econòmiques que les lleis puguin establir.

Com s'ha dit, en l'àmbit sanitari és on té més sentit aquesta clàusula, en nombrosos supòsits en què es produeixen uns danys derivats de la prestació del servei d'atenció mèdica i/o sanitària, però que no són indemnitzables atès que la prestació de l'activitat s'ha dut a terme conforme a la lex artis corresponent, i conforme, també, als coneixements de la ciència en el moment de produir-se.

Igualment, i sota la denominació del risc inherent a l'exercici d'una activitat empresarial, cal situar els supòsits de danys que no es consideren antijurídics, produïts en el marc del desenvolupament d'una determinada activitat empresarial que comporta l'assumpció d'un determinat risc i que, en materialitzar-se, s'ha d'entendre que el titular o responsable està obligat a suportar-lo (en aquest sentit, es pronuncia la STS d'11 de març de 1998, que analitzava la reclamació pels danys derivats de la normativa que imposava als laboratoris l'obligació de retirar del mercat unitats de plasma no sotmeses a les proves de detecció de determinats antivirus, perquè entenia el tribunal que la companyia hauria d'haver adoptat mesures preventives, encara que no li hagués requerit l'autoritat administrativa corresponent, i que el dany patit es deriva del risc comercial o industrial derivat de la seva particular activitat, o s'hi ha de vincular; o la STS de 15 de setembre de 1998, sobre els perjudicis causats al propietari d'un restaurant que pateix una disminució del seu negoci en no tenir un accés directe des de la carretera nacional, que es transforma en autovia, en què el Tribunal entén que el principi de llibertat d'empresa que l'ordenament protegeix obliga el seu titular a suportar els perjudicis que se'n derivin, i això no pot influir en el legítim exercici de les potestats administratives amb vista a l'interès general).

☝

Un dels requisits imprescindibles del sistema de responsabilitat patrimonial públic és el de la relació de causalitat que ha de concórrer entre el dany o perjudici patit i el funcionament del servei públic al qual s'imputa aquest dany. La relació de causalitat actua com un nexe d'unió entre dos elements (lesió i servei públic), congruent, lògic i precís, i sobretot immediat en una relació de causa a efecte.

Tenint en compte que el sistema de responsabilitat patrimonial és un sistema de responsabilitat extracontractual objectiva, en què no és valorable la conducta culposa del subjecte causant, la relació de causalitat adquireix una rellevància cabdal per determinar si el resultat produït es pot imputar o no objectivament al funcionament del servei públic.

Tot i la importància d'aquest element, el cert és que ni la jurisprudència ni els teòrics no han fet grans esforços per concretar una definició teòrica respecte del concepte de relació de causalitat; no obstant això, es pot dir que les teories per fonamentar i definir aquest element s'agrupen en dues diferents posicions interpretatives: així, d'una banda, la posició que advoca per una interpretació més extensiva del nexe o relació causal considera, grosso modo, que tota condició que genera el resultat lesiu, per secundària o mediata que resulti, és causa del dany i, a efectes causals, permet establir una relació de causalitat vàlida per imputar el dany a l'actuació o la inactivitat de l'ens públic. D'acord amb aquesta concepció, qualsevol condició és vàlida per causar el dany produït, interpretació que dificulta enormement l'enervació de la imputació que es pugui fer a qualsevol Administració pública per la seva actuació. Enfront d'aquesta interpretació, la posició més restrictiva defensa que només pot ser causa de la producció d'un fet danyós, en una relació de causa a efecte, la condició que sigui adequada per produir aquell resultat, adequació que s'ha d'entendre en el sentit que sigui previsible o imprevisible que aquella circumstància o condició pugui ocasionar aquell resultat concret.

La jurisprudència, si bé ha utilitzat al llarg del temps posicions que han oscil·lat entre una interpretació i l'altra, ha consolidat una interpretació de la relació de causalitat com de causalitat adequada, per tant, una interpretació més restrictiva, i ha exposat en reiterades ocasions que la relació de causalitat "es resisteix a ser definida apriorísticament, amb caràcter general, atès que qualsevol esdeveniment lesiu es presenta normalment no ja com l'efecte d'una sola causa, sinó més aviat com a resultat d'un complex de fets i condicions que poden ser autònoms entre si o dependents els uns dels altres, dotats de la seva individualitat, en major o menor mesura, d'un cert poder causal, i així es redueix el problema a fixar quin fet o condició pot ser considerat com a rellevant per si mateix per produir el resultat final, i la doctrina administrativa, tractant de definir què és relació causal […] s'inclina per la tesi de la causalitat adequada, que consisteix a determinar si la concurrència del dany es podia esperar en l'esfera del curs normal dels esdeveniments o si, per contra, queda fora d'aquest possible càlcul"(STS de 28 de novembre de 1998, que en cita d'altres i que per la seva claredat resultava interessant reproduir).

Aquesta clara concepció jurisprudencial sobre el concepte de relació causal és la que predomina en el sistema de responsabilitat patrimonial, tot i que algunes vegades pateix alguna matisació atès que entendre de manera rigorosa que no són possibles altres perspectives respecte dels factors determinants de la producció de fet, podria comportar anar en contra del caràcter objectiu de la institució.

Per afirmar l'existència d'una relació causal en els termes exposats, cal que concorrin un element fàctic i un de valoratiu. Quant a l'element fàctic, i en el marc de la responsabilitat extracontractual, cal que el particular acrediti la producció successiva dels fets que han generat el dany. Pel que fa a l'element valoratiu, s'ha de fer una valoració jurídica dels fets de manera que permeti arribar a la conclusió que la causa al·legada té virtualitat per ser la causa rellevant a la producció del fet i permetre la imputació del dany a l'actuació d'una administració pública, en una relació causal adequada.

Segons doctrina consolidada del TS, el nexe causal ha de ser directe, immediat i exclusiu, posició que el mateix Tribunal ha matisat en ocasions, atès que una interpretació molt restrictiva d'aquest element contrastaria amb un sistema de responsabilitat extracontractual ampli. Per aquest motiu, el Tribunal ha admès l'existència de responsabilitat patrimonial en alguns casos en què la relació causal es presenta sota formes mediates, indirectes o concurrents, tot i que l'abast de la responsabilitat es moderi (per totes, STS de 21 d'abril de 2005, que conté la referència de nombrosa jurisprudència sobre aquesta qüestió).

De la mateixa manera, el nexe causal també resulta afectat en els supòsits en què apareix un factor estrany que hi incideix de tal manera que interromp la relació causal, fins al punt que impedeix vincular el curs causal amb el resultat final (vegeu la Sentència de 22 de març de 1995). En aquests supòsits, però, cal analitzar si concorren els elements necessaris per determinar l'existència o no de relació de causalitat, atès que la intervenció d'un element estrany pot afectar l'abast de la responsabilitat (de la indemnització, en definitiva) que es fixi, però previ reconeixement de la responsabilitat patrimonial reclamada. Es tractaria d'un supòsit de concurrència de causes en la producció del fet damnós, atribuïbles, les unes, a la mateixa Administració pública i, les altres, a la intervenció de terceres persones, o de la mateixa víctima, per exemple, amb l'efecte principal no de l'exoneració de la responsabilitat extracontractual sorgida, sinó de la moderació de la indemnització econòmica que es determini, en ser diversos els subjectes responsables (STS de 27 de gener de 2003).

No obstant això, d'acord amb la jurisprudència més estesa, si la intervenció de la mateixa víctima en la producció del resultat lesiu és tan intensa que el dany no s'hagués produït sense ella, no es genera responsabilitat patrimonial imputable al servei púbic, atès que es trenca el nexe causal, i es produeix, en aquests casos sí, l'exoneració de l'obligació de respondre (per totes, SSTS de 26 de setembre i 5 d'octubre de 2000, 13 de juliol de 1999 i de 30 de setembre de 2003). La teoria del nexe causal defensada de manera unànime per doctrina i jurisprudència queda, en aquests casos, modificada per la teoria de la interrupció del nexe causal, perquè la intervenció de la mateixa víctima és de tal intensitat que suposa una ruptura d'aquest nexe causal i impedeix imputar aquell resultat lesiu a la intervenció de l'Administració pública (STS de 30 de setembre de 1995 i SAN de 8 d'octubre de 2002).

D'altra banda, cal assenyalar que la prova de la concurrència de la relació de causalitat correspon, d'acord amb les regles generals de la càrrega de la prova, al particular reclamant, i correspon a l'Administració pública a la qual es vol imputar el dany la càrrega d'acreditar la no concurrència d'aquesta relació causal o, si escau, la concurrència de força major en la producció dels fets com a causa d'exoneració de la responsabilitat exigida.

Aquesta circumstància es troba expressament recollida a la norma, concretament a l'article 32 de la LTJSP, que indica que els particulars tenen dret a ser indemnitzats per les administracions públiques per tota lesió que pateixin pel funcionament dels serveis públics, excepte en els casos de força major.

La força major es configura, doncs, com una clàusula d'exoneració de la responsabilitat patrimonial, atès que incideix de manera directa en la determinació i la configuració del necessari nexe causal que ha de concórrer, en les condicions i els termes exposats, per poder afirmar l'existència de responsabilitat patrimonial de l'Administració pública. Aquesta clàusula genèrica d'exclusió de la responsabilitat és reflex del que estableix la normativa civil en matèria d'obligacions, de conformitat amb la qual, fora dels casos expressament establerts a la llei i dels que així ho declari l'obligació, ningú no ha de respondre dels successos que no s'hagin pogut preveure o que, si s'han previst, siguin inevitables (art. 1105 del CC).

La doctrina civilista més moderna distingeix entre dues unitats jurídiques que incideixen diferentment en la relació de causalitat, com són el cas fortuït i la força major.

Per distingir entre cas fortuït i força major l'aspecte que cal tenir en compte és l'origen del fenomen, de manera que es parla de cas fortuït quan es tracta d'un "[…] esdeveniment intern intrínsec, inscrit en el funcionament dels serveis públics, produït per la mateixa naturalesa, per la mateixa consistència dels elements, per causa desconeguda […]", mentre que en el cas de la força major "[…] hi ha determinació irresistible i exterioritat, indeterminació absolutament irresistible, encara que el supòsit s'hagi pogut preveure, i exterioritat, perquè la causa productora de la lesió ha de ser aliena al servei i al risc que li és propi […]" (STS d'11 de desembre de 1974). La nota característica de la força major, doncs, per oposició al cas fortuït, és que el fet, encara que previsible, sigui totalment inevitable, insuperable i irresistible, sempre que la causa sigui estranya i independent del subjecte obligat.

L'efecte diferenciador més immediat que la concurrència d'una o altra figura té en l'àmbit de la responsabilitat patrimonial, és que en el primer cas -cas fortuït- no es trenca el nexe de causalitat entre el resultat lesiu i l'actuació del servei públic, mentre que sí que es produeix en el segon cas -força major-, actuant com a veritable causa d'exoneració. Així ho ha entès la doctrina jurisprudencial perquè entendre que, en els supòsits de danys que s'han produït en ocasió de cas fortuït, l'Administració pública quedaria deslliurada de l'obligació de respondre, seria anar en contra del caràcter objectiu de la responsabilitat patrimonial de l'Administració "perquè [l'Administració pública] no quedaria exonerada de la seva responsabilitat en no ser el succés esdevingut aliè al servei" (SSTS de 31 de maig de 1999 i de 25 de novembre de 2000).

En aquests supòsits, la càrrega de la prova no correspondria al subjecte reclamant (no li correspon demostrar que no va concórrer força major, desterrant la probatio diabolica), sinó que correspon al mateix subjecte passiu demostrar-ne la concurrència sobre la base del mateix caràcter objectiu de la responsabilitat patrimonial, ja que "[…] no seria objectiva la responsabilitat que exigís demostrar que l'Administració […] va procedir amb negligència ni aquella el reconeixement de la qual estigués condicionada a provar que qui va patir el dany va actuar amb prudència […]" (STS de 31 de maig de 1999 i de 20 de gener de 2003).

Una concreció que fa la llei per determinar la concurrència de força major en la producció de determinats danys, és la clàusula que es va introduir l'any 1999 respecte de la norma vigent en aquells moments (la Llei 30/1992, de 26 de novembre), relativa a la no indemnització dels danys produïts que es derivin de fets o circumstàncies que no s'hagin pogut preveure o evitar segons l'estat dels coneixements de la ciència o de la tècnica existents en el moment de producció dels danys. D'acord amb la doctrina, amb aquesta modificació introduïda ja l'any 1999, que s'ha mantingut a la regulació vigent actual, es va positivitzar un principi que romania latent en la mateixa legislació, però que no s'havia concretat de manera expressa (en aquest sentit, vegeu la STS de 23 de setembre de 2002, i la STS de 27 de gener de 2003, sobre contagi del virus de l'hepatitis C).

Resulta especialment interessant en aquest sentit la STS de 31 de maig de 1999, ja citada, d'acord amb la qual no queda cap dubte que la càrrega de la prova d'aquesta clàusula exoneradora de la responsabilitat patrimonial correspon a la mateixa Administració pública que la invoqui per trencar el nexe causal i beneficiar-se, així, dels efectes alliberadors.

☝

<< Unitat 3|<< Unitat 3.1