Resolució dels contractes administratius per mutu acord de les parts: pressupòsit i requisits

D’acord amb el que assenyala l’article 209 de la Llei 9/2017, de 8 de novembre, de contractes del sector públic (LCSP), els contractes administratius formalitzats vàlidament (és a dir, que no estiguin viciats per alguna causa de nul·litat) s’extingeixen de les maneres següents:

• De forma natural pel seu compliment, és a dir a conseqüència de la satisfacció de la finalitat perseguida.
• De manera anormal o per resolució, és a dir, per l’aparició de circumstàncies sobrevingudes que impedeixen la continuïtat del vincle.

La resolució per mutu acord està prevista expressament com a causa de resolució dels contractes administratius a l’article 211 de la LCSP. La regulació per la LCSP d’aquesta causa de resolució no ha variat en relació amb la legislació anterior, el Reial decret legislatiu 3/2011, de 14 de novembre, pel qual s’aprova el text refós de la Llei de contractes del sector públic.

Amb caràcter previ, cal tenir en compte que l’exercici de la prerrogativa de resolució contractual, per les greus conseqüències que comporta, constitueix una opció que l’Administració ha d’exercir amb mesura. En aquest sentit, és una qüestió doctrinalment pacífica considerar la resolució per mutu acord com a una causa excepcional de resolució dels contractes administratius, atesa l’exigència dels requisits als quals se subordina el mutu acord entre les parts, la raó de ser dels quals rau en el principi essencial dels contractes administratius, que és la consecució de la satisfacció de l’interès públic o general i no pas la d’interessos particulars de les parts contractants.

Però, quins són el pressupòsit i els requisits que estableix la normativa pel que fa a la resolució dels contractes administratius per mutu acord entre les parts? Quina ha estat la interpretació doctrinal? Cal tenir en compte que l’exigència d’aquest pressupòsit o d’aquests requisits operen com a limitadors del principi de llibertat de pactes entre les parts que recull l’article 34.1 de la LCSP.

La resolució per mutu acord de les parts dels contractes administratius ha estat objecte de l'Informe 7/2024, de 28 de febrer, de la Junta Consultiva de Contractació Pública de Catalunya (JCCP).

El pressupòsit definitori d’aquesta causa de resolució és el consens entre les parts, de manera que el consentiment concurrent d’ambdues parts per decidir deixar sense efecte el contracte opera com a condició prèvia per passar a valorar, si escau, si concorren els dos requisits que la LCSP exigeix per tal que sigui procedent i als quals està subordinada aquesta causa de resolució. La concurrència d’aquest pressupòsit requereix:

• D’una banda, dur a terme un procés negociador entre les parts contractants, que ha de concloure amb el consens per resoldre el contracte.
• De l’altra, el consens pel que fa als efectes de la resolució, tenint en compte que l’article 213.1 de la LCSP disposa que en cas de la resolució per mutu acord els drets de les parts s’han d’acomodar al que hagin estipulat vàlidament.

Pel que fa al consens quant als efectes de la resolució del contracte, cal tenir en compte que és possible que amb posterioritat a la resolució sorgeixin controvèrsies sobre l’abast d’aquests, motiu pel qual la doctrina considera convenient que en el si de les negociacions esmentades es concretin tan detalladament com es pugui en l’expedient de resolució del contracte els efectes concrets d’aquesta resolució.

Això no obstant, la JCCP de Catalunya, en l’Informe 7/24, assenyala que, en qualsevol cas, cal ponderar si l’interès públic que fa innecessària la permanència del contracte és de tal magnitud que pot arribar a ser preferible una possible controvèrsia a posteriori sobre els efectes de la resolució per una perfectible concreció d’aquests, abans que impossibilitar la resolució de mutu acord per una falta de consens entre les parts en relació amb aquest aspecte —ponderació que s’ha de fer en cada cas, en funció, probablement, de la dimensió econòmica del contracte i de la controvèrsia.

L’article 212 de la LCSP, relatiu a l’aplicació de les causes de resolució dels contractes administratius, estableix en l'apartat 4 que la causa relativa al mutu acord entre l’Administració i l'empresa contractista és procedent quan concorrin els dos requisits que tradicionalment s’han considerat inherents a aquesta causa resolutòria:

a) La no concurrència d’una altra causa de resolució del contracte que sigui imputable al contractista, tenint en compte que l'expressió "imputable al contractista" no significa necessàriament que s’hagi hagut de produir un incompliment per part d’aquest. Així mateix, aquesta causa resolutòria tampoc és aplicable en un supòsit de concurrència d’incompliments contractuals per part de l’Administració i del contractista.

La finalitat que persegueix aquest requisit és garantir l’interès públic que es podria veure afectat en el supòsit d’emparar, sota aquesta causa resolutòria, una altra en què l'empresa contractista hagués incorregut per causa que li fos imputable i que li podria comportar unes conseqüències econòmiques més perjudicials. Així, si l’incompliment per al contractista és culpós, la LCSP disposa la confiscació de la garantia i la indemnització a l’Administració pels danys i perjudicis ocasionats en l’import que excedeixi la garantia confiscada (art. 213.3 de la LCSP), sens perjudici que pugui incórrer, fins i tot, en prohibició de contractar (art. 71.2.d de la LCSP).

Per donar compliment a aquest requisit, és doctrina administrativa consolidada considerar que cal una motivació de fets i fonaments de dret respecte a la comprovació d’aquesta inexistència o no concurrència de causa resolutòria imputable al contractista. D’acord amb l’Informe 7/24 de la JCCP de Catalunya, hauria de ser la unitat encarregada del seguiment i de l'execució ordinària del contracte o el responsable del contracte els qui informessin sobre si s’han produït altres causes de resolució imputables al contractista.

b) Raons d’interès públic que facin innecessària o inconvenient la permanència del contracte. Aquest interès públic (Dictamen 6/2016 de la Comissió Jurídica Assessora):

• Ha de ser adequat i suficient.
• Ha de fer evident la inconveniència de mantenir viu el contracte pel fet de tractar-se, precisament, d’un interès diferent del que en va motivar la subscripció, que ha sorgit amb posterioritat.
• Ha de fer indispensable la terminació del contracte vigent i la licitació i la subscripció d’un de nou, si convé.
• Ha de tenir autonomia i substantivitat pròpia.
• No es pot invocar de forma abstracta o genèrica, sinó que cal acreditar-ne la concurrència mitjançant una motivació en l’expedient de resolució del contracte.

A l’Informe 7/24 es constata que, si bé és cert que les raons d’interès públic invocades acostumen a entrellaçar-se amb la necessitat d’extingir el contracte de la forma més ràpida i menys conflictiva, escau assenyalar que la celeritat i el consens no són elements que justifiquin per si mateixos el caràcter innecessari o inconvenient de la permanència del contracte, sinó que han de concórrer altres raons d’interès públic que, sumades si s'escau a la necessitat de resoldre el contracte de la manera més ràpida i menys conflictiva, permetin resoldre’l de mutu acord.

D’acord amb l’Informe 7/24 de la JCCP de Catalunya, la resolució dels contractes administratius per mutu acord té un caràcter excepcional i, partint del pressupòsit bàsic de la concurrència de voluntat resolutòria de les parts, requereix dur a terme un procés negociador per arribar a un consens, així com la concurrència dels dos requisits que operen com a limitadors del principi de llibertat de pactes: la no concurrència d’una altra causa de resolució imputable al contractista i l’existència de raons d’interès públic que facin innecessària o inconvenient la permanència del contracte.