Deixar sense efecte un procés selectiu o de provisió ja convocat constitueix una incidència d’un alt impacte operatiu i jurídic. Aquesta circumstància acostuma a ocórrer quan, un cop publicada la convocatòria i oberta la concurrència, l’administració s'adona d'un error en els requisits exigits (com il·lustra la Sentència del Tribunal Suprem 773/2025, de 17 de juny, que comentarem en aquest apunt), en la definició o la configuració del lloc de treball, o en la mateixa planificació dels recursos humans; o bé quan sobrevé una causa que altera l’escenari inicial, com ara variacions pressupostàries, reestructuracions o reorganitzacions internes, canvis normatius o modificacions de la relació de llocs de treball.
Marc normatiu i qüestions prèvies
La Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPAC), va introduir com a novetat, en l'article 93, el desistiment de l’administració en procediments iniciats d’ofici. Sobre la base d’aquest precepte, hom podria entendre que l’administració, de manera motivada, podria desistir de les convocatòries publicades, amb la qual cosa es facilita un mecanisme àgil per deixar sense efectes una convocatòria de provisió de llocs o de selecció de personal.
La LPAC regula, amb vocació general, les formes de terminació del procediment administratiu i organitza un sistema de tancament procedimental en el qual, al costat de la resolució expressa o d’altres formes de finalització previstes per l’ordenament, l’article 93, com s’ha indicat, incorpora una figura singular: el desistiment de l’administració en els procediments iniciats d’ofici. En aquest marc, de manera gairebé immediata, es projecta la pregunta sobre l'eventual aplicació als procediments de concurrència que l’administració promou a iniciativa pròpia, com són, paradigmàticament, les convocatòries d’accés a l’ocupació pública i les de provisió de llocs de treball, en tant que s’inicien per decisió unilateral de l’administració i s’ordenen mitjançant unes bases que delimiten les regles del joc i el cercle de drets i expectatives dels aspirants.
Aquest precepte exigeix dues condicions perquè en aquests casos pugui operar el desistiment. D’una banda, el requisit de motivació de l’acte de desistiment (que reitera expressament l’article 35.1.g de la LPAC); de l’altra, el desistiment només pot acordar-se “en els supòsits i amb els requisits previstos en les lleis”, clàusula que, en una lectura sistemàtica, apunta a la necessitat d’una habilitació legal específica que determini en quins procediments és admissible, amb quines causes i amb quins efectes.
Aquesta exigència d’habilitació legal sectorial es verifica amb nitidesa en l’àmbit de la contractació pública, en què la legislació de contractes delimita les causes i els efectes del desistiment o de la renúncia, i disposa, si escau, mecanismes de compensació als licitadors que ja han estat admesos a la licitació. En canvi, en els procediments selectius i de provisió de llocs de treball no hi ha, amb caràcter general, una regulació legal equivalent que tipifiqui el desistiment, n’acoti els límits i en concreti els efectes, i aquest buit normatiu és, precisament, un dels factors que condicionen la viabilitat d’acordar-lo en aquest tipus de procediments.
D’altra banda, els processos selectius han de tenir, com sabem, caràcter obert i garantir la lliure concurrència, i es desenvolupen sota els principis d’igualtat, mèrit i capacitat, de la mateixa manera que els processos de provisió de llocs de treball. En aquest sentit, les bases de la convocatòria compleixen una funció de “norma interna” del procediment. La jurisprudència ha consolidat que les bases són la “llei del procés” i vinculen l’administració, l’òrgan de selecció i els participants. Aquesta vinculació esdevé especialment intensa quan l’administració aprova la relació d’aspirants admesos i exclosos i, sobretot, la llista definitiva. En aquest moment, l’administració ja ha verificat requisits i ha declarat una posició jurídica individualitzada: l’aspirant admès, si bé no té dret a superar el procés, sí que té dret a participar efectivament en les proves selectives.
La doctrina del Tribunal Suprem
La Sentència del Tribunal Suprem 773/2025, de 17 de juny (recurs de cassació 3139/2023), aborda directament la qüestió de la viabilitat del desistiment administratiu en processos de concurrència competitiva en matèria de personal. La qüestió d’interès cassacional que s’aborda és determinar si en els processos de personal amb concurrència competitiva, un cop aprovada la llista definitiva d’admesos i exclosos, és possible que l’administració en desisteixi sense necessitat de complir els requisits legals de la revisió d’ofici.
El supòsit plantejat tracta d’una convocatòria d’una diputació provincial de concurs específic per a la provisió d’un lloc de treball d’assessor jurídic, en què les bases exigeixen per participar el fet de disposar de qualsevol de les titulacions admeses per ingressar en cossos i escales del subgrup A1. L’administració emet resolució d’aspirants admesos definitivament amb l’admissió d’una única candidata. Posteriorment, l’administració considera que, en atenció a les funcions de lloc de treball, era necessari exigir el grau en dret com a requisit d’ocupació i, en vista d’aquesta circumstància, modifica la relació de llocs de treball i, en comptes de recórrer a la revisió d’ofici de les bases de la convocatòria, acorda desistir del procediment de concurs per convocar-ne un de nou amb el requisit corregit. El jutjat contenciós que analitza l’assumpte, així com el Tribunal Superior de Justícia de Galícia, varen entendre que era conforme a dret el desistiment de la diputació i van considerar que l’interès públic havia de prevaler i que la posició del recurrent en el procés de provisió era una simple expectativa.
La qüestió jurídica que el Tribunal Suprem aborda és la possibilitat de l’administració de desistir d’un procediment competitiu ja iniciat, i desistir-ne, fins i tot, després d’haver aprovat la llista definitiva d’admesos, sense activar els mecanismes de revisió dels actes administratius? La resposta del Tribunal és negativa, i el raonament pivota sobre tres idees fonamentals.
En primer lloc, el Tribunal qualifica el desistiment administratiu com una solució excepcional i no com una tècnica ordinària de gestió. Destaca que no és coherent que l’administració iniciï procediments per seguidament finalitzar-los segons la seva voluntat.
En segon lloc, interpreta l’article 93 de la LPAC en sentit estricte: la remissió als “supòsits i requisits previstos a les lleis” impedeix entendre que hi hagi una habilitació general en la LPAC suficient per desistir-ne, per tant, la viabilitat de desistir està condicionada a una previsió legal sectorial específica, que en matèria de selecció i provisió no existeix.
En tercer lloc, el Tribunal rebutja que l’aspirant, un cop admès definitivament, tingui una mera expectativa, sinó que, contràriament, un cop aprovada la llista definitiva, l’admissió de l’aspirant determina el seu dret a participar efectivament en el procediment de provisió d’acord amb les bases. Davant la inexistència de previsió sobre desistiment en la legislació de funció pública, la Sentència reconeix el dret de la persona recurrent a continuar en el concurs específic, tot rebutjant el desistiment.
La conclusió d’aquesta doctrina del TS és clara: no és possible el desistiment de l’administració en processos selectius o de provisió quan la norma sectorial aplicable no el disposa expressament i les persones aspirants, un cop admeses, tenen dret que el procediment continuï segons les bases de la convocatòria.
A efectes pràctics, cal preguntar-se quin ha de ser el punt de no retorn. La STS 773/2025 situa aquest punt entorn de l’aprovació de la llista definitiva d’admesos i exclosos. Així, és jurídicament defensable el desistiment de l’administració abans de l’aprovació de la llista definitiva d’admesos i exclosos, fins i tot en absència de norma sectorial específica, perquè encara no s’ha produït l’acte que genera en favor dels aspirants el dret a la continuació del procediment. A partir d’aquell moment, en canvi, la porta es tanca i el desistiment només és possible si una llei sectorial l’autoritza expressament, cosa que, en l’àmbit de la selecció i provisió de personal, no s’ha produït. Si bé la STS 773/2025 utilitza com a referència el supòsit de la llista definitiva, el seu raonament és perfectament extensible, des d’un punt de vista material, a la llista provisional, en tant que és el primer acte d’admissió formal en el procés.
S’ha de tenir en compte que moltes decisions qualificades de desistiment són, en realitat, intents d’anul·lar o deixar sense efecte la convocatòria o les bases per raons de legalitat o de conveniència. La STS 773/2025 obliga a depurar aquesta qualificació: el desistiment de l’article 93 només és viable amb habilitació legal sectorial; si el que hi ha és un problema de legalitat, cal procedir conformement a les vies de revisió i, si hi ha la desaparició de l’objecte o la impossibilitat material de continuar, cal una resolució de terminació per causa sobrevinguda, però no un acord de desistiment.
Alternatives jurídiques al desistiment en selecció i provisió
Quan l’administració detecta un error o una circumstància sobrevinguda en una convocatòria ja en curs, la primera tasca és diagnosticar la naturalesa del problema, perquè d’aquesta qualificació depèn les accions que cal impulsar. Si es tracta d’un error material, de fet o aritmètic, l’ordenament jurídic admet la rectificació d’errors. Aquesta rectificació és necessàriament d’interpretació estricta: no pot utilitzar-se per alterar requisits essencials, perfils, titulacions o barems. Quan l’error afecta elements substantius que afecten la concurrència competitiva, ja no podem emprar la rectificació sinó que es tractaria d’una modificació de les regles de joc, amb risc evident d’afectació de la igualtat d’oportunitats.
Si el problema és de legalitat de les bases o de la convocatòria, cal diferenciar la nul·litat de ple dret de l’anul·labilitat i activar el mecanisme d’autotutela que correspongui, amb les garanties que se’n deriven. La STS 773/2025 és especialment clara en un punt: l’administració no pot eludir aquests mecanismes utilitzant el desistiment per evitar la revisió d’ofici o la declaració de lesivitat quan aquestes vies són les que jurídicament pertoquen.
Existeix una tercera tipologia: la desaparició sobrevinguda de l’objecte o la impossibilitat material de continuar. En aquests casos, la decisió s’ha d’articular com una terminació per resolució motivada per causa sobrevinguda, i no com a desistiment ex article 93, perquè no es tracta d’un supòsit tipificat de desistiment, sinó d’una impossibilitat que altera l’objecte del procediment.
El fet d’aturar intencionadament la convocatòria que no interessa pels motius que siguin fins que l’oferta que la sustenta caduqui, ens remet al darrer apunt, “L’execució de l’oferta d’ocupació pública exigeix la conclusió del procés electiu dins el termini improrrogable de tres anys: conseqüències de la caducitat de les ofertes”.
Des del punt de vista del risc, la utilització improcedent del desistiment comporta, d’entrada, la probabilitat d’anul·lació judicial de la resolució de desistiment i el reconeixement del dret que el procediment selectiu o de provisió continuï la seva tramitació. Si l’administració ha impulsat una nova convocatòria o ha reconfigurat el lloc o llocs afectats, l’execució de la sentència que declari la improcedència del desistiment pot esdevenir molt complexa. En aquests litigis, la dimensió de prudència és especialment rellevant. La concurrència competitiva és molt sensible al transcurs dels tràmits: l’aturada del procés o la seva substitució pot buidar de contingut la tutela judicial efectiva. La STS 773/2025 trasllada un missatge exigent: la bona administració reclama planificació i diligència prèvia, i els errors de disseny no es poden corregir fàcilment a costa de les expectatives generades en un procediment de concurrència competitiva.
En la fase preparatòria, això implica verificar la coherència entre la relació de llocs, el perfil funcional, les titulacions o habilitacions exigibles, la forma de provisió o selecció i la redacció de les bases. No és només un exercici tècnic, és una garantia jurídica. Si els processos de selecció i provisió es convoquen amb defectes essencials, l’administració s’aboca a vies de revisió lentes, garantistes i complexes.
Conclusió
El desistiment de l’administració, tal com el configura l’article 93 de la Llei 39/2015, no és una clàusula general de reversibilitat dels processos de selecció o de provisió. La STS 773/2025 deixa clar que en absència d’habilitació sectorial expressa, com succeeix en els processos de selecció i provisió, l’administració no pot desistir d’un procés competitiu ja iniciat i, un cop aprovada la llista definitiva d’admesos i exclosos, la persona admesa té dret a participar efectivament en el procediment segons les bases de la convocatòria.
Això obliga, en clau de recursos humans, a reforçar la prevenció i el control de qualitat de les convocatòries i, quan el procediment ja és en curs, a canalitzar qualsevol correcció per les vies jurídicament adequades (rectificació estricta d’errors materials, revisió d’ofici, lesivitat o terminació per impossibilitat material), i a evitar solucions aparentment simples que acaben sent jurídicament molt febles.
