La notificació dels actes administratius ha estat sempre una pedra a la sabata de les administracions. Són nombrosos els actes administratius desfavorables a les persones interessades que, per un defecte en la seva notificació, les administracions no poden fer-los efectius. A més, la jurisprudència tradicionalment s’ha encarregat de recordar-nos que les obligacions envers una notificació correcta recauen en l’Administració productora de l’acte, i qualsevol defecte en aquesta, encara que no s'origina en els mateixos òrgans administratius, li és imputable a l’Administració, que és la que carregarà amb les conseqüències.
Les diverses regulacions de la notificació en les lleis de procediment administratiu successives han anat perfilant cada vegada més els requisits que ha de complir la notificació d’un acte administratiu, i recullen els criteris continguts en els nombrosos pronunciaments jurisprudencials que, sobre aquesta qüestió, s’han anat produint. En tot cas, totes aquestes regulacions s’han anat construint sobre una premissa cada vegada més forta: les administracions han de notificar bé els seus actes i sobre aquestes recau la prova que han notificat correctament i les conseqüències d’una mala notificació.
Ens apropem ara a la regulació que, de la notificació, en fa la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques (LPACAP), i al que, des d’ara, és un nou paradigma en l’actuació administrativa: la notificació dels actes administratius mitjançant sistemes electrònics.
No obstant això, i malgrat que, com veurem, el protagonisme de la notificació electrònica en la LPACAP és cabdal, la mateixa llei conté una prolixa regulació relativa a les notificacions. Estableix disposicions generals per a tots els sistemes de notificació i, alhora, particularitats relatives tant a la notificació electrònica com també a la notificació mitjançant el tradicional sistema en paper.
Escau, doncs, analitzar quina és la regulació general de la notificació dels actes administratius, i alhora tractar les novetats que s’estableixen quant a la notificació en paper, així com, de manera especial, la regulació de la notificació electrònica. En aquest primer apunt tractarem d’una qüestió cabdal relativa a les notificacions electròniques: la seva preferència i qui està obligat a rebre-les electrònicament.
L’article 14 de la LPACAP estableix, sota el títol de dret i obligació de relacionar-se electrònicament amb les administracions públiques, quines són les persones, físiques o jurídiques, que tenen obligació de relacionar-se amb les administracions mitjançant sistemes electrònics. Dins de l’obligació de relacionar-se electrònicament, s’hi encabeix, també, la de ser notificat sobre els actes administratius mitjançant sistemes electrònics. Per tant, i amb independència dels dubtes que genera l’entrada en vigor de les disposicions d’aquest article 14, el que queda clar és que tothom qui estigui obligat a relacionar-se electrònicament amb les administracions estarà, alhora, sotmès necessàriament a les notificacions electròniques dels actes que se li hagin de notificar. També ho estaran les persones que, no estan obligades a relacionar-se electrònicament, decideixin exercir el seu dret a fer-ho, tal com estableix el mateix article 14, amb caràcter general.
Però la LPACAP va més enllà, i a l'article 41.1 estableix que “les notificacions s'han de practicar preferentment per mitjans electrònics i, en tot cas, quan l’interessat resulti obligat a rebre-les per aquesta via”.
Per tant, trobem que la llei atorga un caràcter preferent a les notificacions per mitjans electrònics, amb independència que el destinatari estigui o no obligat a relacionar-se electrònicament, fins al punt que als qui s’hagi de notificar en format paper (per no estar obligats a relacionar-se electrònicament ni per haver-ho sol·licitat de manera expressa), igualment se’ls ha de posar a disposició la notificació per mitjans electrònics (art. 41.6 de la LPACAP).
En tot cas, respecte de les notificacions electròniques regeix el mateix principi que respecte de l’obligació de relacionar-se electrònicament: qui no està obligats a ser notificat electrònicament pot manifestar la seva voluntat de rebre les notificacions de manera electrònica en qualsevol moment, i també pot decidir deixar de rebre-les i posar-ho així de manifest (art. 41.1 de la LPACAP).
D'altra banda, i pel que fa a les persones obligades a relacionar-se electrònicament i a rebre les notificacions per mitjans electrònics, cal fer notar les qüestions següents:
1. Igual que succeeix amb l’obligació de relacionar-se electrònicament i la possibilitat que disposa l’article 14.3 de la LPACAP que les administracions, reglamentàriament, determinin aquesta obligació a col·lectius de persones físiques que, per raó de la seva capacitat econòmica, tècnica, dedicació professional o d’altres motius, resulti acreditat que tenen accés als mitjans electrònics necessaris i en disposin, la llei conté la mateixa disposició (art. 41.1 de la LPACAP) també pel que fa a les notificacions electròniques.
2. La recepció d’una notificació per mitjans electrònics requereix disposar d’un mitjà vàlid de comunicació electrònica. La LPACAP, a l’article 43.1, estableix que les notificacions electròniques es poden dur a terme de diverses maneres: bé mitjançant compareixença a la seu electrònica de l’Administració o organisme actuant, bé mitjançant la direcció electrònica habilitada única, o bé mitjançant ambdós sistemes. Al seu torn, l’article 43.4 de la LPACAP estableix que les persones interessades poden accedir a les notificacions dels del Punt d’Accés General electrònic de l’Administració, que funcionarà com un portal d’accés. Ara bé, cal tenir present que les disposicions relatives al Punt d’Accés General electrònic no entren en vigor fins al 2 d’octubre de 2018 (disposició final setena de la LPACAP), per la qual cosa, atès que les disposicions sobre la notificació electrònica de la LPACAP ja estan en vigor, caldrà establir mecanismes que permetin dur a terme les notificacions per mitjans electrònics des d’ara, amb independència que funcioni o no el referit Punt d’Accés General electrònic.
En relació amb això, cal tenir en compte el que estableix la circular 1/2016 de la Secretaria d’Administració i Funció Pública sobre determinats aspectes derivats de l’entrada en vigor de la Llei 39/2015, d’1 d’octubre, del procediment administratiu comú de les administracions públiques i, en especial, el que disposa a l'apartat tercer.
En tot cas, cal tenir present que no serveix qualsevol adreça electrònica per practicar les notificacions administratives. Això sens perjudici que, com disposen els apartats 1 i 6 de l’article 41 de la LPACAP, la persona interessada pugui identificar un dispositiu electrònic o adreça de correu electrònic on l’Administració l'avisarà que ja disposa de la notificació a la seu electrònica o a l’adreça electrònica habilitada única. Ara bé, la tramesa d’aquest avís no supleix la notificació, ni, en cas que no s’efectuï l’avís, no impedirà la validesa de la pràctica de la notificació.
3. No obstant la disposició general de practicar la notificació preferentment per mitjans electrònics, la LPACAP (article 41.1) atorga la possibilitat a les administracions de decidir practicar les notificacions per mitjans no electrònics, bé quan la notificació es dugui a terme en comparèixer espontàniament la persona interessada o el seu representant en les oficines d’assistència en matèria de registre i sol·liciti la notificació personal en aquell moment, o bé quan sigui necessari practicar la notificació per entrega directa d’un empleat públic per assegurar l’eficàcia de l’actuació administrativa.
En el pròxim apunt del blog tractarem les especificitats de la pràctica de les notificacions a través de mitjans electrònics i mitjançant paper.
