Les patologies relacionades amb la salut mental representen una part cada vegada més significativa en els processos d'incapacitat temporal reconeguts pels diferents serveis públics de salut i els de les mútues col·laboradores amb la Seguretat Social.
Es tracta d'un problema urgent, especialment si tenim en compte que l'OMS estima que cada any es perden 12.000 milions de dies laborals per depressió i ansietat, la qual cosa als països industrialitzats suposa entre el 3% i el 6% del PIB, segons l'OCDE. D'altra banda, segons l'Eurobaròmetre de l'Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball, un 27% dels treballadors a Europa pateixen estrès, ansietat o depressió provocats o agreujats pel treball. A Espanya, entre 2018 i 2024 les baixes per símptomes emocionals van augmentar prop d'un 490%, els diagnòstics d'estrès greu van créixer un 230% i els trastorns d'ansietat van pujar un 120%. Els trastorns mentals constitueixen ja la segona causa d'incapacitat temporal al país i, segons dades de l'INE, només treballen un 21% dels pacients amb depressió. A més, la depressió és el motiu més freqüent d'incapacitat laboral de més de 15 dies, amb una durada mitjana de 167,9 dies.
Estem, doncs, davant un problema d'una gran importància que afecta tant la prevenció de riscos laborals com el nostre sistema de protecció social. En la mesura que siguem capaços d'activar eficaçment els mecanismes preventius adequats —donant compliment al que estableixen els articles 14, 15, 16 i 22 de la LPRL també en els supòsits de riscos psicosocials, com el TJUE ha recollit, entre d'altres, en la Sentència de 9 de març de 2021, C-344/19—, també serem capaços de minimitzar l'impacte d'aquestes patologies i, conseqüentment, d'alleujar els costos associats al seu tractament i els de les prestacions derivades de les incapacitats per al treball que generen.
En aquest preocupant context, la Sentència 9002/2024 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (Sala Social), de 9 de desembre de 2024, conté un dels pronunciaments més rellevants dels últims anys en matèria de contingències professionals derivades de patologies psíquiques en l'àmbit de l'economia digital. Es tracta d'un cas paradigmàtic per la naturalesa de l'activitat -moderació professional de continguts extremadament violents- i per la construcció del nexe causal en el marc d'un trastorn d'estrès posttraumàtic (TEPT). Recordem, amb caràcter previ, que l'article 156.1 del TRLGSS defineix l'accident de treball com “tota lesió corporal que el treballador sofreixi amb ocasió o per conseqüència del treball”. La jurisprudència ha interpretat el concepte de lesió corporal en sentit ampli, incloent-hi els trastorns psíquics i, a més, l'article 156.3 del TRLGSS conté l'anomenada presumpció de laboralitat, que és una presumpció iuris tantum que opera respecte de lesions que es manifesten en temps i lloc de treball, tradicionalment aplicada a infarts o crisis d'ansietat sobtades, però que s’ha estès també a danys psíquics quan apareixen lligats temporalment a l'activitat laboral (STS de 25 de setembre de 2007, R. 5452/2005).
Doncs bé, en el cas analitzat en aquesta Sentència del TSJC, es tracta d'un treballador que prestava serveis com a moderador de continguts per a una empresa de generació i exposició de continguts digitals. El treballador va ser assignat a un equip d'alta prioritat revisant continguts com ara terrorisme, suïcidi, mutilacions o tortures, fet que va provocar que acabés en situació d'incapacitat temporal (IT) entre 2019 i 2021, diagnosticat de TEPT amb atacs de pànic i ansietat greu. La IT va ser tramitada inicialment com a contingència comuna, però la Inspecció de Treball i l'INSS la van requalificar, malgrat l'oposició de l'empresa, com a accident de treball.
El TSJC conclou que la qualificació correcta en aquest cas és, precisament, la d'accident de treball, ja que va existir una exposició exclusiva i prolongada, el contingut era objectivament traumàtic, la patologia era típicament reactiva a l'estímul i, a més, no existien factors personals que poguessin trencar el nexe causal. La nostra jurisprudència (sentències del TS, Sala I, de 24 de juliol de 2008, 30 de novembre de 2001, 29 d’abril de 2002 i 16 d’abril de 2003, entre d’altres), ha estat sostenint que el treballador no ha de provar l'origen laboral amb certesa absoluta, sinó que en determinats supòsits és suficient que concorri una “probabilitat qualificada”. Considerant que en el cas tractat en aquesta sentència ha quedat constatada l'exposició diària a una violència extrema, la coincidència d'aquesta exposició amb l'inici dels símptomes, els informes pericials i la intervenció de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, es determina l'existència de nexe causal entre aquests fets i la patologia patida pel treballador, per la qual cosa s'ha de concloure que aquesta té un origen professional, i l'exposició ha de ser considerada un accident de treball.
La qüestió de la qualificació de la contingència és molt rellevant per diverses raons. En primer lloc, la cobertura de la prestació d'IT derivada de contingències professionals és més completa que la corresponent a contingències comunes, puix que s'abona des del primer dia de la baixa i amb una quantia superior. A més, la responsabilitat del pagament de la prestació passa a ser de l'entitat col·laboradora, és a dir, de la mútua. Finalment, en tractar-se d'un accident de treball entra en joc el que es disposa en l'article 164 del TRLGSS, de manera que les prestacions poden ser incrementades entre un 30% i un 50% “quan no s'hagin observat les mesures generals o particulars de seguretat i salut en el treball, o les d'adequació personal a cada treball”. Aquesta responsabilitat, a més, recau directament sobre l'empresari infractor, no pot ser objecte de cap assegurança i és nul de ple dret qualsevol pacte o contracte que es faci per cobrir-la, compensar-la o transmetre-la.
Així doncs, i per finalitzar, podem concloure que la Sentència 9002/2024 del TSJC consolida la doctrina que els trastorns psíquics derivats de l'exposició continuada a continguts violents en activitats digitals són accidents de treball, i d'aquesta manera reforça la transcendència dels riscos psicosocials com a element central de la prevenció contemporània, especialment en l'àmbit de l'economia digital i de les plataformes tecnològiques.
