L'ingrés mínim vital (IMV) és una prestació no contributiva regulada en la Llei 19/2021, de 20 de desembre (LIMV), i dirigida a prevenir el risc de pobresa i exclusió social de les persones que visquin soles o integrades en una unitat de convivència, quan es trobin en una situació de vulnerabilitat per manca de recursos econòmics suficients per cobrir les seves necessitats bàsiques. La unitat de convivència, regulada en l'article 6 de la LIMV, és la constituïda per totes les persones que resideixin en un mateix domicili i que estiguin unides entre si per vincle matrimonial, o com a parella de fet o per vincle fins al segon grau de consanguinitat, afinitat i adopció, i altres persones amb les quals convisquin en virtut de guarda amb finalitats d'adopció o acolliment familiar permanent.
Quant a la parella de fet, la norma estableix que es considera com a tal la que està constituïda amb una relació anàloga d'afectivitat a la conjugal pels qui, no trobant-se impedits per contreure matrimoni, no tinguin vincle matrimonial, ni tinguin constituïda una parella de fet amb una altra persona i acreditin aquesta constitució mitjançant certificació de la inscripció en algun dels registres específics existents en les comunitats autònomes -Registre de parelles estables de Catalunya- o ajuntaments del lloc de residència, si s'escau, o mitjançant document públic en el qual consti la constitució d'aquesta parella. Tant aquesta inscripció com la formalització del corresponent document públic s'han d'haver efectuat amb una antelació mínima de dos anys respecte a la data de la sol·licitud de la prestació, i no es requereix aquest termini en el cas que hi hagi fills en comú. No s'exigeix el requisit d'inscripció en un registre de parelles de fet, ni la constitució d'aquesta parella en document públic, si es tenen fills en comú.
Doncs bé, en la Sentència de 7 de maig de 2025 (rec. 2955/2023, ECLI:ES:TS:2025:1989), la Sala Social del Tribunal Suprem resol la qüestió de si és possible considerar com una unitat de convivència una parella de fet que no està formalment constituïda en document públic ni inscrita en un registre públic de parelles de fet, i s'acredita l'existència d'aquesta parella de fet mitjançant una altra mena de proves, com pot ser un certificat dels serveis socials municipals. En essència, es discuteix la manera d'acreditar l'existència d'una parella de fet a fi de constituir la unitat de convivència a l'efecte de la normativa reguladora de l'IMV, específicament si és exigible que s'hagi fet la inscripció en un registre públic de parelles de fet o la parella s'hagi constituït mitjançant document públic.
El Tribunal Suprem recorda la jurisprudència constitucional -sentències d'11 de març de 2014 i 5 de maig de 2014-, que va establir que, no existint una regulació jurídica de caràcter general respecte a les parelles de fet, la delimitació que es fa en el TRLGSS s'ha d'entendre referida únicament a l'efecte de l'acció protectora de la Seguretat Social. En aquest sentit, atès que aquesta qüestió és aliena al dret civil, cal situar l'existència de la parella de fet en el terreny merament fàctic, i no en el de la regulació d'una institució civil situada impròpiament en la normativa de Seguretat Social.
Seguint aquest raonament, la Sala analitza el contingut de la LIMV sobre parelles de fet i conclou que el que es regula és un fet jurídic complex, compost per diferents elements, com ara la relació d'afectivitat i l'absència d'impediment per contreure matrimoni, de parella de fet o de vincle matrimonial vigents. A aquesta descripció material del fet jurídic regulat s'uneix la regulació del mode en què aquest fet s'ha d'acreditar, i la norma estableix la necessitat que es formalitzi la unió registralment o notarialment amb una antelació mínima de dos anys respecte de la data de la sol·licitud, tret que hi hagi fills en comú. En aquest sentit, el Tribunal insisteix que estem davant d'un “fet psicològic” intern de tots dos membres de la parella, en el sentit de convenir tots dos en la constitució d'una unió afectiva, raó per la qual el legislador exigeix -excepte si hi ha fills en comú- la formalització pública i una antelació reveladora de la veracitat del compromís.
Així doncs, cal entendre que per considerar l'existència d'una parella de fet a l'efecte de la LIMV, han de concórrer tant els elements essencials -convivència, absència d'impediments, absència de vincle matrimonial o de fet- com els formals, és a dir, la inscripció en el registre de parelles de fet o la constitució de la parella mitjançant document públic, i el transcurs de dos anys almenys entre la data de formalització i la de sol·licitud de la prestació d'IMV, i no és possible acreditar la unió per altres mitjans. La Sala arriba a aquesta conclusió per mantenir una interpretació coherent i unitària en l'àmbit de les diferents prestacions de Seguretat Social, ja que aquesta és també la conclusió a la qual va arribar respecte de la protecció per viduïtat. Per tant, la doctrina correcta es concreta a exigir per acreditar l'afectivitat pròpia de les parelles de fet en l'àmbit de l'IMV els mateixos requisits que s'exigeixen en l'àmbit de la pensió de viduïtat, és a dir, inscripció en registre públic de parelles de fet o document notarial, tot amb dos anys d'antelació.
