Dos dels pilars en què es fonamenta la nostra societat són la divisió del treball i la capacitat humana de comunicar pensaments o idees, el llenguatge. La divisió del treball permet que hi hagi persones que s’especialitzin en determinades professions, sectors, camps, etc. De tal manera que, quan aquestes persones es comuniquen amb d’altres amb els mateixos interessos, utilitzen un tipus de llenguatge diferent del que fan servir quan parlen amb els amics o amb la família. És a dir, adapten l’anomenat llenguatge normal o estàndard a unes necessitats de comunicació i de coneixement específiques. El resultat d’aquesta adaptació són els llenguatges d’especialitat.

Els tecnolectes o llenguatges d’especialitat, tècnics i científics, es caracteritzen, entre d’altres trets, pel fet de presentar una complexa estructura terminològica, amb múltiples subdivisions conceptuals i amb els límits de vegades difícils de precisar en relació amb tecnologies afins.

Aquesta estructura terminològica correspon a una organització jerarquitzada de cada camp conceptual a partir d’unes nocions expressades per uns termes.

El diccionari de la llengua catalana defineix terme: “unitat lèxica que designa una noció en un àmbit d’especialitat determinat.”

Els trets definitoris dels llenguatges d’especialitat són la formalitat i la funcionalitat.

Té a veure amb el caràcter oficial i representatiu dels textos tècnics, amb la necessitat que té aquest tipus de llenguatge d’adaptar-se a un gran ventall de possibles destinataris i amb el caràcter vinculant que tenen, per a tots ells, les decisions que s’hi expressen.

A efectes pràctics, la formalitat del llenguatge d’aquests escrits comporta que els textos s’hagin de redactar en un to neutre i impersonal, fent prevaler els òrgans davant les persones i defugint de tots els elements lingüístics que puguin denotar un excés d’expressivitat, com per exemple, les exclamacions i interjeccions, les frases de contingut emotiu, l’ús de la segona persona del singular per referir-nos al destinatari, etc. Així mateix, cal que prevalgui l’objectivitat sobre la subjectivitat, i que es mantingui sempre el ple respecte a les persones.

El llenguatge, doncs, ha de ser cortès, sense fórmules humiliants ni discriminatòries, i ha de tenir en compte els aspectes següents:

• Caràcter representatiu i institucional
• Matèria de què tracta
• Canal de comunicació
• Necessitat d’objectivitat i neutralitat
• Ús igualitari

Està relacionada amb l’eficàcia dels textos en el procés comunicatiu. És a dir, en la necessitat de buscar sempre la màxima precisió, concisió i claredat en els textos, a fi que els missatges siguin ben entesos pels destinataris.

Precisió

La precisió requereix que s’evitin sempre les ambigüitats i que s’utilitzi els termes de forma unívoca. A aquest aspecte, hi contribueix la utilització adequada de la terminologia i la fraseologia específiques, pròpies d’aquest àmbit professional, que permeten definir els conceptes amb exactitud.

Concisió

La concisió comporta fer un esforç per destacar la informació important i prescindir de la que no ho és. En certa mesura, es tracta de presentar la informació de la manera més breu possible, sense que això, però, hagi d’anar mai en detriment del contingut.

Claredat

Finalment, la claredat ens demana que tendim a utilitzar un llenguatge accessible, dins del grau d’especialitat d’aquest àmbit de coneixement i de la necessitat de precisió, que sovint fa que haguem d’utilitzar termes estranys o amb un significat divers del que prenen en el llenguatge corrent.

← Presentació | Unitat 2 →