• acompanyar / adjuntar / annexar
• acordar / decidir / resoldre
• adjunt
• amb data / en data
• Caiguda de preposicions
• Citació de preceptes legals
• com / com a
• complimentar / emplenar / omplir / formalitzar
• consegüentment / conseqüentment
• Construccions de gerundi
• Construccions nominals i verbs buits
• contemplar / disposar / establir / preveure
• degut a
• doncs / perquè
• el mateix, la mateixa, els mateixos, les mateixes
• el que, la que, els que, les que
• en / al + infinitiu
• en la mida que* / en la mesura que
• escaure / escaure’s
• fins a / fins i cap a / cap
• Fórmules de salutació i comiat
• informar
• medir* / mesurar
• obrar / figurar / constar / haver-hi
• Ordre lògic de l’adjectiu
• otorgar* / atorgar
• Passives pronominals
• per / per a
• perquè / per què / per a què
• personar-se / presentar / comparèixer
• Possessius
• precisar / ser necessari
• present
• procedir / ser procedent
• subsanar* / esmenar / resoldre / solucionar
• Supressió de "que"
• tasa* / taxa
• taulell d’anuncis* / tauló d’anuncis* / tauler d’anuncis
• Tractaments personals
• Ús igualitari del llenguatge
• vist i plau / vistiplau

• acompanyar: Adjuntar una cosa (a una altra considerada com a principal).

• adjuntar: Fer anar o estar adjunt.

• annexar: Adjuntar (alguna cosa) a una altra de manera que aquella depengui d’aquesta, li serveixi de complement.

Tots tres verbs tenen un significat semblant, però sintàcticament tenen un comportament diferent.

↑ Torneu a dalt

• acordar: Prendre l’acord de decidir o determinar de comú acord, per majoria absoluta, premeditadament. Fer que hi hagi un acord entre dues o més persones o coses.

• resoldre: Prendre la determinació (de fer tal o tal cosa).

• decidir: Portar a una conclusió definitiva.

Tots tres verbs s’utilitzen per exposar decisions, però acordar convé utilitzar-lo per quan la decisió la pren un col·lectiu, mentre que resoldre, i també decidir, permeten expressar la decisió presa per una sola persona.

↑ Torneu a dalt

• adjunt: Que va o està unit com a auxiliar amb algú o alguna cosa, que n'acompanya alguna.

Aquest adjectiu ha d’adoptar la forma corresponent (adjunt, adjunta, adjunts, adjuntes) segons l’element al qual fa referència i no s’ha d’utilitzar de forma invariable.

↑ Torneu a dalt

• amb data: Aquesta expressió fa referència a la data que consta en un document.

• en data: Aquesta expressió remet al moment en què es fa una determinada acció, com la presentació d’un document en un registre oficial, etc.

↑ Torneu a dalt

Davant de la conjunció que, les preposicions febles (a, amb, de, en) cauen:

Per evitar algunes d’aquestes construccions que poden resultar especialment dures, es pot optar per redactar amb altres recursos:

En les preposicions compostes, cau l’element més proper a la conjunció que:

↑ Torneu a dalt

D’acord amb l’Ordre de l’Estat de 7 de juliol de 1986, els preceptes legals s'han de citar de forma clara i coherent:

• En les disposicions amb rang de llei, cal esmentar el número i l'any; el dia i el mes, i la denominació, com a mínim;
• En la resta de disposicions, a més a més, cal incloure-hi la publicació oficial en què han aparegut.

↑ Torneu a dalt

• com: Serveix per comparar i té el valor de igual que, de la mateixa manera, com si fos,.

• com a: Remet a una aposició o a un predicatiu i es pot intercanviar per en qualitat de, amb caràcter de, en quant és.

Cal tenir en compte que com a es redueix a com davant d’articles i demostratius.

↑ Torneu a dalt

• complimentar: Adreçar un compliment (a algú).

• emplenar: Omplir.

• omplir: Ocupar la capacitat (d’un receptacle, d’un buit).

• formalitzar: Presentar en un registre o davant un jutge (un imprès degudament emplenat).

Al verb complimentar sovint se li atorga un significat que no li correspon; en aquest cas es pot substituir per emplenar, omplir, formalitzar o d’altres verbs com dur a terme, acomplir o complir, etc., d’acord amb el context.

↑ Torneu a dalt

• consegüentment: Per consegüent, en conseqüència (per tant)

• conseqüentment: De manera conseqüent.

↑ Torneu a dalt

El gerundi és un temps verbal que permet introduir oracions subordinades amb funció d’adverbi de forma concisa; però pel fet de tractar-se d’un temps verbal inacabat o incomplet, manté una dependència respecte del verb de l’oració principal.

I les accions que expressa han de ser simultànies o lleument anteriors a l’acció del verb de l’oració principal.

Ara bé, quan no hi ha aquest sentit de simultaneïtat o d’anterioritat, cal buscar construccions alternatives. Aquest és el cas dels gerundis copulatiu i especificatiu.

El gerundi copulatiu, també anomenat de posterioritat, és el que es fa servir per enllaçar dues oracions sense que hi hagi una relació de subordinació. Aquest ús del gerundi és incorrecte.

Si el que es vol és esmentar un fet que és conseqüència d’un altre o que es produeixi després d’un altre, tampoc es pot utilitzar el gerundi.

El gerundi especificatiu és el que s’utilitza per introduir una oració especificativa o determinativa. Aquest ús del gerundi és incorrecte.

↑ Torneu a dalt

Les construccions nominals són les que tendeixen a utilitzar llargues estructures integrades per substantius, en comptes de fer servir un verb simple, un adverbi o un adjectiu.

Aquest tipus de construcció té l’origen en una mal entesa voluntat de precisió, ja que a vegades es pensa, erròniament, que la verbalització fa que els conceptes perdin força.

L’abús de construccions nominals fa els escrits poc àgils, enfarfegats i poc clars.

El cas més extrem de nominalització apareix amb l’ús de perífrasis compostes d’un verb gairebé sense contingut semàntic –verbs buits: procedir a, realitzar, fer, efectuar, etc.– i un nom que aporta el significat.

↑ Torneu a dalt

• contemplar: esguardar atentament (un objecte) absorbint-se amb la seva vista.

• disposar: regular, decidir.

• establir: decretar, ordenar.

• preveure: veure, concebre, per endavant (allò que ha d’ocórrer).

Per referir-nos a preceptes, normes, o aspectes en què es fonamenten el raonaments, cal evitar contemplar i fer servir verbs com disposar, establir, preveure o d’altres semblants.

↑ Torneu a dalt

D'ençà de la publicació de la nova Gramàtica de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, l'any 2016, l'expressió degut a com a locució causal -equivalent a 'a causa de' o 'perquè'- es considera acceptable quan va seguida d'un sintagma nominal o d'una oració encapçalada per el fet que. Per exemple:

D'altra banda, cal tenir en compte que el mot "degut/deguda" també és el participi del verb deure i, per tant, es fa servir, precedit del verb ser, per formar la veu passiva. En aquest cas, a diferència de l'ús de la locució, el participi concorda amb el nom al qual es refereix. Per exemple:

Finalment, el participi degut, deguda també pot funcionar com a adjectiu. Per exemple:

↑ Torneu a dalt

• doncs: Aquesta conjunció denota la conseqüència o conclusió d’allò que precedeix.

• perquè: Aquesta és la clàusula que introdueix el motiu de l’acció expressada en la principal.

Per introduir la causa o el motiu pel qual es fa una acció, s’ha de fer servir perquè, i evitar la partícula doncs en aquest ús.

↑ Torneu a dalt

Aquests elements gramaticals són adjectius, mai pronoms. Així doncs, no funcionen com a substituts de termes ja esmentats.

És cert, però, que aquest recurs anafòric és molt utilitzat en textos formals en castellà, però incorrecta en català, especialment en la construcció:

Per remetre’ns a un element ja esmentat, es poden fer servir:

Concretament en / hi permeten substituir elements introduïts per preposicions.

–seu, seva, seus, seves.

–aquest, aquell, etc.

↑ Torneu a dalt

És massa freqüent veure aquestes construccions mal utilitzades, cosa que podem evitar si tenim en compte que el grup següent pot ser correcte o incorrecte segons el cas:

Si aquesta construcció es pot substituir per: (preposició)+ el qual, la qual, els quals, les quals està mal utilitzada. Cal, doncs, fer-ne la substitució.

Segons el cas, també es pot substituir per altres relatius forts (preposició + què, etc.).

• a) Quan aquesta construcció es pot substituir per això que, allò que, etc.

• b) Quan entre l’article i el que hi ha sobreentès un substantiu.

↑ Torneu a dalt

Es recomana utilitzar la preposició en davant de l’infinitiu per indicar un valor d’anterioritat o causalitat, especialment en escrits formals.

Davant d'una oració d'infinitiu, la preposició en té els valors següents:

• Valor temporal

La preposició en s'usa davant d'un infinitiu amb un valor temporal, i té un sentit proper al de l'adverbi quan. Per exemple:

Malgrat que en els registres formals generalment s'ha usat la construcció amb en, també es pot fer servir la contracció al en aquest tipus d'oracions. Per exemple:

En els parlars valencians, les construccions amb en i al tenen dos valors temporals diferenciats: la preposició en seguida d'infinitiu significa 'tan bon punt' (En entrar, tots van callar); en canvi, la contracció al seguida d'infinitiu es fa servir amb el sentit duratiu de 'mentre', propi de la llengua antiga (Al dir aquells mots es va emocionar).

• Valor causal

La preposició en també s'usa davant d'un infinitiu amb un valor causal, i té un sentit proper al de la construcció com que seguida d'un verb en forma personal. Per exemple:

Tal com passa amb el valor temporal, també es pot fer servir la contracció al. Per exemple:

Trobem aquesta construcció causal en els parlars que no fan la distinció temporal entre en i al abans esmentada.

↑ Torneu a dalt

• en la mida que*: El diccionari no recull cap significat a aquesta expressió, que habitualment es veu utilitzada amb el valor de en la mesura que.

• en la mesura que: En la proporció que, en tant que.

↑ Torneu a dalt

• escaure: Ser procedent; ser conforme a dret, a pràctica, a conveniència.

• escaure’s: Si es produeix, s’esdevé, una cosa.

↑ Torneu a dalt

Les construccions fins a i cap a perden la preposició a davant la conjunció que, els demostratius i alguns adverbis.

Fins també s’utilitza, en comptes de fins a, en complements de lloc i de temps que no presenten preposició.

A més, fins, sense la a és l’element que fem sevir en l’expressió fins i tot (o fins).

↑ Torneu a dalt

Els únics documents administratius que tenen fórmules de salutació i comiat són els oficis externs (de caràcter optatiu) i les cartes.

• En els oficis externs, hi poden aparèixer les fórmules de salutació i comiat següents:

• En les cartes, les fórmules de salutació i comiat depenen del grau de formalitat que s’hi vol establir. A continuació s’esmenten les fórmules de salutació i comiat de menys a més formalitat:

↑ Torneu a dalt

Els significats més freqüents en textos administratius són els següents:

• posar (a algú) al corrent d’alguna cosa, comunicar-li una qüestió.

• emetre informe sobre un assumpte.

↑ Torneu a dalt

• medir*: El diccionari no recull cap significat per a aquest terme, que habitualment es veu utilitzat amb el valor de mesurar, prendre mides, amidar o fer.

• mesurar: Avaluar la quantitat (d’una cosa) per comparació amb una unitat. Tenir (tal o tal dimensió).

• prendre mides: Determinar la mida d’alguna cosa.

• amidar: Determinar, prendre, les mides (d’alguna cosa).

• fer: Mesurar (tant o tant).

↑ Torneu a dalt

• obrar: Aplicar l’activitat a un fi, especialment d’ordre moral, de tal o tal manera en una circumstància donada.

• figurar: Formar part d’un nombre de persones o coses.

• constar: Ésser algú o alguna cosa registrat, inscrit o consignat en algun lloc.

• haver-hi: Denota que quelcom existeix, es troba, es dona, s’esdevé, s’acompleix.

↑ Torneu a dalt

El lloc natural de situar els adjectius qualificatius és després del substantiu (l’excepció la formen poc adjectius com pròxim, proper, presumpte, etc.). D’aquesta manera evitem construccions artificioses.

↑ Torneu a dalt

• otorgar*: El diccionari no recull cap significat per a aquest terme, que habitualment es veu utilitzat amb el valor d’atorgar.

• atorgar: Concedir.

↑ Torneu a dalt

Les construccions passives focalitzen cap al resultat de l’acció del verb –element pacient–, en comptes de cap al responsable de l’acció –element agent.

De construccions passives, n’hi ha de dues menes: la passiva perifràstica i la passiva pronominal. En aquest cas ens fixem en aquesta darrera.

La passiva pronominal es construeix amb un verb transitiu en tercera persona i el pronom es.

Convé recordar, però, que hi ha hagut una pèrdua important d’informació: el subjecte real de l’acció.

↑ Torneu a dalt

Si bé, cal tenir en compte que davant d’infinitius i adverbis s’aconsella només utilitzar per.

Així com recordar que per + infinitiu ha de tenir valor final, i no causal.

A més, cal tenir en compte els aspectes següents:

• Complements nominals que indiquen causa, motiu, mitjà o manera.

• Complements agents, en frases passives.

• Referències espacials.

• Marques de duració i mesos de l’any i festivitats.

• Indicacions de valor, preu, distribució.

• Expressions que indiquen substitució –a canvi de, en comptes de.

• Complements predicatius –com a, en qualitat de.

• Expressions de consideració de dependència –a favor de, en consideració de, si depèn.

• Construccions predeterminades.

• Complements nominals que indiquin finalitat, destinació, adequació, opinió o punt de vista.

↑ Torneu a dalt

• perquè: Aquesta conjunció tant pot indicar causa (ja que) com finalitat (a fi que).

Convé recordar que l’error més habitual és escriure per a què, en comptes de perquè amb valor de conjunció final.

• per què: La construcció per què tant pot ser un interrogatiu de causa (per quina cosa, per quina raó, per quin motiu), com un pronom relatiu de causa (pel qual, per la qual…).

• per a què: Aquesta construcció pot remetre o bé a un interrogatiu de finalitat o destinació (per a quina coa, per a quina raó, per a quin motiu) o bé a un relatiu de finalitat (per al qual, per a la qual… ).

↑ Torneu a dalt

• personar-se: Comparèixer en un judici per constituir-s’hi com a part. Per tant, només és correcte en l’àmbit judicial.

• presentar-se: Comparèixer a la presència d’algú.

• comparèixer: Presentar-se.

↑ Torneu a dalt

S’ha de considerar una repetició innecessària l’ús abusiu de possessius, que en no aportar informació nova al text, l’acaben enfarfegant.

La solució és suprimir-los o bé substituir-los per un pronom feble.

L’ús estès dels possessius sobre béns públics és contraproduent per a l’objectivitat i la neutralitat del discurs. A més de generar una barreja entre persones i òrgans i d’introduir matisos d’exclusió (si és meu, no és teu).

Convé, doncs, presentar els òrgans amb la màxima neutralitat; és a dir, introduïts amb simples articles o bé amb determinants.

↑ Torneu a dalt

• precisar: Concretar, determinar alguna cosa amb precisió.

• ser necessari: Caldre (perífrasi de necessitat).

↑ Torneu a dalt

Aquest adjectiu sovint apareix utilizat en textos administratius amb un valor de pronom que no li és propi.

Si bé en algunes ocasions aquestes expressions són buides i innecessàries i es tendeixen a eliminar per aconseguir un discurs més directe.

↑ Torneu a dalt

• procedir: obrar, actuar; passar a posar en execució.

• procedent: conforme a dret; és a dir, que una actuació s’ajusta a la legalitat (escaure).

Cal vigilar amb la construcció procedir a que en la majoria de casos funciona com un verb buit, del qual es pot prescindir.

↑ Torneu a dalt

• subsanar*: El diccionari no recull cap significat per a aquest terme, que habitualment es veu utilitzat amb el valor d’esmenar, resoldre o solucionar.

• esmenar: Corregir.

• resoldre: Prendre la determinació (de fer tal o tal cosa).

• solucionar: Resoldre.

↑ Torneu a dalt

Les frases subordinades amb un verb conjugat s’han d’introduir amb la conjunció que, i suprimir-la és incorrecte.

↑ Torneu a dalt

• tasa*: El diccionari no recull cap significat per a aquest terme, que habitualment es veu utilitzat amb el valor de taxa.

• taxa: Preu, import, mesura o percentatge en què s’ha taxat alguna cosa. Impost.

↑ Torneu a dalt

• taulell: Lloc damunt del qual es mostren objectes en una botiga.

• tauló: Peça de fusta llarga i plana.

• tauler d’anuncis: Tauler que es posa en un lloc visible en institucions i empreses a fi de fer públiques les informacions que es consideren pertinents.

↑ Torneu a dalt

El redactor d'un document administratiu cal que utilitzi la primera persona del singular, jo. D'aquesta manera, la comunicació és molt més directa i s’evita certa barreja entre persones i òrgans, en aplicar possessius sobre ens públics.

El tractament de la primera persona del plural (nosaltres), cal reservar-lo per a documents que signen més d’una persona.

Per al destinatari dels documents administratius, cal utilitzar el tractament de vós, segona persona del plural; tot i que actualment el tractament de vostè, tercera persona del singular, sigui força usual en altres àmbits.

Els motius pels quals l'Administració catalana ha optat pel tractament de vós són els següents:

• perquè hi ha una tradició històrica en l'ús d'aquest tractament;
• perquè confereix la formalitat adequada als textos administratius;
• perquè així s'eviten problemes de discriminació per raó de sexe, quan no se sap si la persona destinatària és home o dona.

Cal recordar que de cap manera es pot admetre l’alternança de tractaments –vós/vostè– en un mateix text, ja que això genera una incongruència en el discurs.

Per evitar aquest error, massa freqüent, cal tenir presents els elements gramaticals que varien en canviar el tractament, els quals s’han recollit en el quadre següent:

↑ Torneu a dalt

El llenguatge, com a mitjà per vehicular la realitat social i cultural que ens envolta, ha de recollir la importància de la dona en la societat actual.

Lògicament, el primer pas és evitar que per mitjà del llenguatge es discrimini la presència de les dones o que s’incloguin connotacions negatives en referir-s’hi, per molt subtils que siguin.

I no n’hi ha prou a fer una mera declaracions d’intencions.

Cal, doncs, fer servir amb naturalitat les expressions que corresponguin al gènere femení, en igualtat de condicions amb les del masculí, o bé buscar solucions que permetin incloure els dos gèneres, d’acord amb les circumstàncies.

Per això, s’han de tenir en compte els aspectes següents:

Cal evitar el tractament de senyoreta/Srta. Avui dia és completament inadequat, i només cal substituir-lo pel seu equivalent masculí per comprovar-ne el resultat.

En una comunicació, convé adaptar el text o document al gènere de la persona destinatària.

És important recordar que, si es fa referència a un càrrec o a una professió ocupat per una dona, cal utilitzar la forma femenina corresponent –la secretària, l’assistenta social, l’advocada, la tècnica, etc.–, tenint en compte que hi ha mots invariables que només evidencien la forma femenina en els determinants, els adjectius o en els participis que els puguin acompanyar –la compareixent, l’artista admirada; l’havia reconeguda mentre s’esperava, etc.

Quan es redacta escrits en què es desconeix del tot el perfil de la persona a què es fa referència, o bé s’ha de crear formularis semiimpresos, cal evitar adreçar-se només a persones d’un sol gènere.

Per eliminar les marques de gènere en el llenguatge, cal tenir presents algunes recomanacions:

• Utilitzar el tractament de vós per ferir-nos al destinatari del text.

• Buscar construccions neutres, genèriques o abstractes que evitin la personalització.

Paraules com persona o part ajuden a evitar la doble forma –la persona interessada, la part afectada–, però cal vigilar-ne l’abús ja que pot generar construccions poc naturals –la persona funcionària.

• Fer referència a la col·lectivitat —la joventut, el personal, la plantilla, el cos, el professorat, la ciutadania, l’equip, la comunitat, etc.— , als òrgans —consell, departament, direcció, ajuntament, presidència, secretaria, etc.— o a les professions —docència, funció pública, empresariat, medicina, biologia, arquitectura, etc.—, en comptes de a les persones, és un altre recurs que evita les marques de gènere.

• Recórrer a les formes dobles.
  En salutacions,

Cal evitar l’abús de formes dobles, ja sigui amb barra —aprenent/a; soci/sòcia: en aquest segon cas, l’estalvi d’espai és tan poc significatiu que més val escriure la paraula sencera— o amb la i/o —aprenenta i aprenent.

Aquestes formes dobles només es poden utilitzar de forma puntual, ja que tendeixen a enfarfegar els escrits.

Tot i la voluntat d’evitar escrits marcats pel gènere, la mateixa estructura de la llengua s’hi oposa, en establir com a forma més natural la concordança en masculí plural dels determinants (adjectius i participis) i dels substituts (pronoms) que s’apliquin a substantius masculins i femenins.

Encara que també es pot optar perquè concordin amb el substantiu més proper —si bé, en algun cas pot generar confusió.

En ocasions, i per evitar que l’escrit quedi marcat només amb les formes masculines, es poden recollir els pronoms amb totes dues formes.

De forma específica, però, en designar professions i càrrecs és recomanable repetir l’adjectiu, si és variable, tant en singular com en plural, quan es designen el dos gèneres —no cal en el cas que l’adjectiu sigui invariable.

↑ Torneu a dalt

• vist i plau: Verificació i conformitat d’un certificat, d’una actuació, etc.

Vist i plau és una expressió verbal que s’utilitza en l’apartat de la firma al final de documents com ara el certificat, l’acta de reunió, etc.

Vistiplau és un substantiu que va precedit de l’article determinat el.

↑ Torneu a dalt

← Unitat 6 | Unitat 8 →