Saltar al contingut principal

Gestió dels recursos humans

Nombre de lectures: 0

<< Inici | Unitat 2 >>

1. El règim jurídic de la funció pública

  • La funció pública és un dels instruments per a la gestió i la realització dels interessos públics que té encomanats l'Administració i s'ordena d'acord amb els principis de legalitat, objectivitat, economia, eficàcia i eficiència.
  • És constituïda pel conjunt de persones que accedeixen a prestar serveis en l'Administració d'acord amb els principis de mèrit i capacitat, mitjançant una relació de serveis professional, retribuïda i de caràcter especial per raó dels serveis públics a desenvolupar i regulada per la normativa administrativa o laboral.
  • La normativa de referència reguladora del règim jurídic aplicable a la funció pública la trobem en la Constitució (CE) –Articles 23, 103 i 149.1.18, entre altres-; i en el Text refós de la Llei de l’Estatut bàsic de l’empleat públic (EBEP), aprovat pel Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre, amb caràcter bàsic per a tot l’Estat; i la norma fonamental que regula i estructura la funció pública de la Generalitat de Catalunya és el text únic de la Llei de la funció pública de l'Administració de la Generalitat (TRLFP), aprovat per Decret legislatiu 1/1997, de 31 d’octubre.

En aquest apartat analitzarem:

1.1 Funció pública. Conceptes introductoris i marc jurídic

Concepte de "funció pública"

En la normativa actual es tendeix a usar un concepte més ampli que l’utilitzat tradicionalment, en que la funció pública en sentit estricte només abastava una part de la totalitat de l'objecte regulat actualment, i que és el conjunt dels empleats públics. En aquest sentit, l'Article 8 de l'EBEP defineix els empleats públics els qui exerceixen funcions retribuïdes en les Administracions Públiques al servei dels interessos generals i aquests es classifiquen en funcionaris de carrera; funcionaris interins; personal laboral, ja sigui fix, per temps indefinit o temporal i personal eventual.

El personal funcionari de carrera és aquell personal que, en virtut de nomenament legal, està vinculat a l’Administració pública per una relació estatutària regulada pel dret administratiu per a l’acompliment de serveis professionals retribuïts de caràcter permanent. A aquest personal se li reserva en exclusiva l’exercici de funcions que impliquen la participació directa o indirecta en l’exercici de les potestats públiques o en la salvaguarda dels interessos generals de les administracions públiques, en els termes que estableixi la llei de desplegament de cada Administració pública.

Per la seva banda, el personal laboral es vincula amb l’Administració mitjançant un contracte de treball. Aquesta relació de treball és regulada per la legislació laboral, regulació de l'àmbit del dret privat. Aquest personal ocupa llocs reservats a aquesta classe de personal, i el contracte de treball es pot celebrar en qualsevol de les modalitats de contractació de personal que preveu la legislació laboral, i s'ha de formalitzar sempre per escrit.

Actualment, existeix un important grau d'acostament entre tots dos règims jurídics, i sobretot, una administrativització del règim aplicable al personal laboral. Es difuminen significativament les conseqüències que, tant per a l'empleat com per a l'Administració, es deriven de posseir una o una altra naturalesa jurídica.

L'Estatut bàsic de l'empleat públic –EBEP– ha instaurat normativament un nou concepte: el d’empleat públic, per referir-se de forma global a tot el personal que presta els seus serveis en una Administració Pública, amb independència de la naturalesa del vincle que els uneix amb l'Administració. Aquesta tècnica ha de permetre aplicar directament a tots dos col·lectius el mateix règim jurídic en determinades matèries. L'EBEP no es limita, doncs, a ser l'estatut dels funcionaris públics, sinó que va més enllà i s'enarbora com l'estatut de tots els empleats públics en el seu conjunt, concepte aquest que integra també al personal vinculat a l'Administració en virtut d'un contracte de treball.

Així, el Text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública, aprovat pel Decret legislatiu 1/1997, de 31 d'octubre, estableix que la funció pública és constituïda pel conjunt de persones que presten serveis a l’Administració d’acord amb els principis de mèrit i capacitat, mitjançant una relació de serveis professional, retribuïda i de caràcter especial per raó dels serveis públics a desenvolupar i regulada per la normativa administrativa o laboral (article 1.3).

Naturalesa jurídica de la relació de servei en la funció pública

Dins de l’ordenament jurídic administratiu, el dret de la funció pública té un espai amb entitat pròpia, que ordena el règim aplicable a l’ocupació pública.

El Dret Funció Pública, constitueix un àmbit especial del dret administratiu, que regula les relacions del personal que integra la Funció Pública personal funcionari públic, personal estatutari i personal laboral amb la pròpia Administració Pública.

El que ha caracteritzat el règim jurídic de la funció pública és que les condicions d’ocupació no s’estableixen per un contracte o per un conveni col·lectiu, sinó que es determinen detalladament mitjançant normes objectives –lleis i reglaments– que els poders públics poden modificar de forma unilateral.

Per això es diu que els funcionaris no mantenen amb l’Administració una relació contractual, sinó una relació estatutària.

És a dir, que el personal funcionari queda emmarcat, des del seu nomenament i fins a l’extinció del vincle professional amb l'Administració, en un estatut públic, normes objectives que en fixen en cada moment els deures, els drets i les responsabilitats. Així, el personal funcionari que accedeix al servei de l'Administració pública es col·loca en una situació jurídica objectiva, definida legalment i reglamentàriament i, per això, modificable per aquests instruments normatius d'acord amb els principis de reserva de llei i de legalitat, i sense que pugui exigir que la situació estatutària quedi congelada en els termes en què es trobava regulada quan hi va ingressar, o que es mantingui la situació administrativa de què es gaudeix en cada moment –STC 99/1987, d'11 de juny–.

No obstant això, es reconeix la negociació col·lectiva entre l’Administració i els funcionaris, amb la regulació prèvia de les normes que regulen aquesta negociació de les condicions de treball. Així, l'EBEP regula en el Capítol IV del Títol 3 –articles 31 a 46– regula el dret a la negociació col·lectiva, representació i participació institucional, i el dret de reunió en l’àmbit de les Administracions Públiques. I cal tenir en compte que la norma bàsica arriba a donar valor normatiu al resultat d’aquesta negociació en forma de pactes i acords en els àmbits respectius. Aquesta última circumstància aproxima el règim de la funció pública al dret del treball, aproximació que també s’està produint en el contingut d’ambdós règims jurídics.

Podríem concloure que el dret de la funció pública és la part del dret públic o dret administratiu que determina de manera general els drets i els deures essencials dels servidors públics, sigui quina sigui la naturalesa jurídica de la relació d’ocupació pública, així com les condicions essencials de la prestació del servei, amb la finalitat d’assegurar-ne el funcionament correcte. Per tant:

  • El dret de la funció pública és una part específica del dret administratiu amb entitat pròpia.
  • L’objecte del dret de la funció pública és la regulació de l’estatut dels funcionaris públics, i les condicions de l’exercici dels drets i obligacions que els correspon en la seva relació amb l’Administració, i la resta d’elements que conformen la relació de servei.
  • El dret de la funció pública té per finalitats essencials la garantia d’acompliment de l'interès general i el funcionament dels serveis públics.

Principis constitucionals en l'àmbit de la funció pública

La Constitució –CE– conté unes referències al règim jurídic de la funció pública. La idea central la trobem en l’article 103.3, que ordena regular per llei l’estat dels funcionaris públics. Aquest precepte s’ha d’enquadrar en el context de l’Estat democràtic i social de dret, en el que les Administracions Públiques són dirigides pels seus òrgans de govern.

Però Govern i Administració Pública no són el mateix, ja que l’Administració ha de complir les seves funcions amb objectivitat i d’acord amb les lleis –legalitat–, seguint les instruccions i objectius fixades pels òrgans de direcció política. La professionalitat de la funció pública es reflexa en alguns aspectes de l’article 103.3 CE, com els principis d’igualtat, mèrit i capacitat en l’accés a aquesta, en la garantia d’imparcialitat del funcionari en l’exercici de les seves funcions, i en els principis d’eficàcia i economia.

L’article 103 de la CE estableix el següent:

"1. L’Administració pública serveix amb objectivitat els interessos generals i actua d’acord amb els principis d’eficàcia, jerarquia, descentralització, desconcentració o coordinació, amb submissió plena a la llei i al dret.

2. Els òrgans de l’Administració de l’Estat són creats, regits i coordinats d’acord amb la llei.

3. La llei regula l’estatut dels funcionaris públics, l’accés a la funció pública d’acord amb els principis de mèrit i de capacitat, les peculiaritats de l’exercici del seu dret a la sindicació, el sistema d’incompatibilitats i les garanties per a la imparcialitat en l’exercici de les seves funcions."

Pel que fa al principi d’igualtat en l’àmbit de l’ocupació pública, aquest s’imposa en l'Administració Pública per l'article 14 CE. Tota l'activitat administrativa ha d'estar inspirada en la igualtat de tots davant la llei.

La imparcialitat que ha de regir l'actuació de tot funcionari públic constitueix un principi constitucional de la funció pública, que és fonamental per aconseguir la satisfacció de les necessitats públiques a través de conductes objectives que permetin la prestació de servei de manera eficaç i contínua per a la col·lectivitat, i igualment garanteixi la transparència de la funció pública, de tal manera que la voluntat del funcionari no es vegi indegudament desviada per la interferència d'un interès de caràcter personal en l'assumpte que li correspongui conèixer i resoldre.

Com a idea essencial, destaquem el principi de legalitat, per quan l’article 103 CE ordena a la llei la regulació de l'estatut dels funcionaris públics.

Els principis d’imparcialitat i d’incompatibilitat deriven d’aquest article 103 de la CE, quan remet la llei a regular el sistema d’incompatibilitats i les garanties per a la imparcialitat en l’exercici de les seves funcions. El sistema de incompatibilitats obeeix a la imparcialitat però també al principi d’eficàcia. En aquest sentit, la jurisprudència ha manifestat que juntament amb les garanties d'imparcialitat, existeixen altres aspectes i principis en l'art. 103 de la Constitució que justifiquen l'existència de les incompatibilitats, fins i tot en major mesura que les garanties d'imparcialitat. I són precisament les recollides en l'art. 103, entre les quals destaquen l'exigència d'objectivitat i eficàcia, que condueixen a la necessària tasca de perseguir la professionalitat dels funcionaris, i la dedicació exclusiva de la mateixa –que assegura una dedicació de superior qualitat al treball– com principi organitzatiu ideal per a assolir la major dedicació i, per tant, la major eficàcia.

D’altra banda, l'article 23 de la CE fa referència al principi d’"igualtat", de què s’extreu que els ciutadans tenen dret a participar en els assumptes públics i a accedir en condicions d’igualtat a les funcions i als càrrecs públics. En relació amb aquesta igualtat en les oportunitats d'accés l'article 23.2 de la CE disposa que els ciutadans tenen dret a accedir en condicions d'igualtat a les funcions i càrrecs públics. Aquest principi es manifesta en la no consideració de circumstàncies com la raça, religió, sexe, classe social, posició econòmica o qualsevol altra que sigui discriminatòria per accedir a la funció pública. Així, els principis de mèrit i capacitat són els únics paràmetres que doten de contingut al principi d'igualtat en l'accés a la funció pública. La igualtat es configura a través d'una remissió als principis de mèrit i capacitat.

L’article 28.1 de la CE reafirma el principi de lliure sindicació, que estableix el dret dels funcionaris a sindicar-se.

D'acord amb l’article 103.3 de la CE s’han de regular per llei les peculiaritats en l’exercici del dret a la sindicació dels funcionaris públics. Així la Llei orgànica de Llibertat Sindical, de 2 d'Agost de 1985, preveu en el seu article 1.2 que a l'efecte d'aquesta llei, es consideren treballadors tant aquells que siguin subjectes d'una relació laboral com aquells que ho siguin d'una relació de caràcter administratiu o estatutari al servei de les Administracions Públiques. No obstant això, donada l'especialitat dels funcionaris públics, la pròpia Llei ordena que es reguli de forma específica els òrgans de representació dels funcionaris públics, regulació que hores d’ara es conté en l'EBEP.

La distribució competencial en aquesta matèria és regulada per l’article 149.1.18 de la CE, que disposa que l’Estat té competència exclusiva per dictar les bases del règim jurídic de les administracions públiques i del règim estatutari dels seus funcionaris, les quals han de garantir, en qualsevol cas, "un tractament comú"; el procediment administratiu comú, sens perjudici de les especialitats derivades de l’organització pròpia de les comunitats autònomes; la legislació sobre expropiació forçosa; la legislació bàsica sobre contractes i concessions administratives, i el sistema de responsabilitat de totes les administracions públiques.

Per tal de desplegar el contingut d'aquests preceptes, escau aprovar les bases del règim estatutari dels funcionaris públics, referides al conjunt dels funcionaris de totes les administracions públiques.

Les bases del règim estatutari dels funcionaris públics

Tal com hem dit, la CE del 1978 atribueix a l’Estat la competència exclusiva per aprovar les bases del règim estatutari dels funcionaris (art. 149.1.18 de la CE). Les matèries que constitueixen les bases del règim estatutari dels funcionaris són aquelles que formen part de l'estatut subjectiu de la relació de serveis dels funcionaris públics, la regulació dels quals es reserva a la llei.

L’article 103.3 CE ha reservat a la llei la regulació de la situació personal dels funcionaris públics i de la seva relació de servei o "règim estatutari". La jurisprudència constitucional ha concretat el contingut d’aquesta reserva de llei, i en conseqüència l’abast del règim estatutari, en els àmbits relatius a l'adquisició i la pèrdua de la condició de funcionari, al seu règim retributiu, a les situacions administratives, a les condicions de promoció en la carrera administrativa i a les situacions que en aquesta es puguin donar, als drets i deures i responsabilitat dels funcionaris i al seu règim disciplinari, així com a la creació i integració, si s'escau, de cossos i escales funcionarials i a la forma de provisió de llocs de treball. Així, havent optat la CE per un règim estatutari, amb caràcter general, per als servidors públics (art. 103.3 i 149.1.18), haurà de ser també la llei la que determini en quins casos i amb quines condicions es puguin reconèixer altres possibles vies per accedir al servei de l'Administració pública. Així doncs, les normes que disciplinin aquests àmbits són, en el concepte constitucional, ordenadores de l'Estatut dels funcionaris públics (vegeu la STC 99/1987, de l'11 de juny).

Com a conseqüència, es plantejava el problema de determinar si les comunitats autònomes podien establir un model de funció pública diferent del de l’Estat, que s’havia d’intentar resoldre a través de la interpretació del que significava el terme "règim estatutari dels funcionaris".

Així, la CE estableix com a competència de l'Estat l'establiment d'un règim estatutari funcionarial que sigui comú a totes les Administracions públiques, a través d'unes bases que garanteixin als ciutadans un tractament comú entre ells i una substancial igualtat en les seves condicions d'ocupació, principalment en l'accés a les funcions i càrrecs públics –art.149.1.18–.

D’acord amb el sistema competencial previst, aquestes bases del règim estatutari dels funcionaris públics poden ser desenvolupades per les Comunitats Autònomes. Ens trobem doncs davant un sistema mixt de funció pública –Estat/Comunitats Autònomes– que habilita l'existència de Lleis de Funció Pública –estatutàries i bàsiques– de l'Estat, i de Lleis de Funció Pública de les CCAA, cadascuna d'elles amb les seves pròpies burocràcies, però conformant un sistema coordinat de funcions públiques.

Altres títols competencials de l'Estat que operen sobre la matèria de funció pública són:

  • la legislació laboral que és competència exclusiva de l'Estat i incideix directament sobre el personal laboral al servei de les Administracions Públiques –article 149.1.7a CE–
  • les bases i la coordinació de la planificació general de l'activitat econòmica i de les seves principals magnituds, com per exemple el sistema retributiu dels funcionaris públics article 149.1.13a CE.

A més, hi ha altres títols competencials estatals com, per exemple, la legislació penal que és competència exclusiva de l'Estat i afecta al règim del personal al servei de les Administracions Públiques –art.149, 1, 6a CE–.

En aquest marc, l’any 1984 es va aprovar la Llei 30/1984, de 2 d’agost, de mesures per a la reforma de la funció pública, que regular parcial i provisionalment el règim funcionarial existent, i va confirmar el caràcter bàsic d'alguns dels seus preceptes, i va anunciar que el Govern de l’Estat havia d’abordar l'elaboració del text del nou marc normatiu de la funció pública per la seva posterior aprovació per les Corts. Es va trigar més de 20 anys a posar en pràctica el mandat constitucional.

Aquesta Llei va distingir, d'entre els seus articles, els preceptes que tenien caràcter de bàsic i els preceptes no bàsics –article 1.3–. Aquests últims s'aplicaven directament només al personal de l'Administració civil de l'Estat, l'Administració Militar i als funcionaris de l’Administració de la Seguretat Social. A més resultava d’aplicació supletòria per a tot el personal al servei de les Administracions Públiques no inclosos en el seu àmbit d'aplicació. Aquesta Llei ha estat objecte d'ampli desenvolupament reglamentari per a l'Administració General de l'Estat –AGE– i, també a través de Lleis de Funció Pública de les Comunitats Autònomes i les consegüents normes reglamentàries de desenvolupament d'aquestes.

Pel que fa a la seva vigència amb posterioritat a l'EBEP, dir que l’aprovació d’aquest ha suposat una derogació parcial de la Llei de Mesures de Reforma de la Funció Pública en els següents termes –vegeu la ISGAP Resolució de 21 de juny de 2007–:

  • Les normes bàsiques de la Llei han estat expressament derogades i substituïdes per les normes bàsiques de l’EBEP, que són d'aplicació directa després de la seva entrada en vigor quan així ho estableix l’EBEP.
  • Per a l’AGE es mantenen vigents transitòriament els preceptes no bàsics de la Llei 30/1984, sempre que no s'oposin al que s'estableix en el EBEP, i fins que s’aprovi la Llei de la Funció Pública de l'AGE i les seves normes de desenvolupament. S'han relacionat els preceptes que continuen vigents fins que s'aprovi aquesta Llei.
  • L’EBEP produirà efectes a partir de l'entrada en vigor de les Lleis de Funció Pública que es dictin en desenvolupament del EBEP en els casos de carrera professional, promoció interna, avaluació de l'acompliment, drets retributius, provisió de llocs de treball i mobilitat entre diferents Administracions Públiques. –DF 4a EBEP–.

L’Estatut bàsic de l'empleat públic. Contingut i novetats

Text refós de la Llei de l’estatut bàsic de l’empleat públic, aprovat per Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d’octubre (EBEP).

Una de les característiques de l’EBEP és la dualitat del seu objecte, ja que estableix les bases del règim jurídic dels funcionaris, i també determina les normes aplicables al personal laboral al servei de les Administracions Públiques.

L’objecte de l'EBEP és establir les bases del règim estatutari dels funcionaris públics inclosos en el seu àmbit d’aplicació i, al mateix temps, determinar les normes aplicables al personal laboral al servei de les administracions públiques.

L’àmbit d’aplicació de l’EBEP és complex. D’una banda és aplicable als funcionaris i en el que procedeixi al personal laboral al servei de les següents Administracions públiques:

  • Administració General de l'Estat;
  • Administracions de les CCAA i de les Ciutats Autònomes de Ceuta i Melilla;
  • Administracions de les entitats locals;
  • Organismes públics, agències i altres entitats de dret públic amb personalitat jurídica pròpia, vinculades o dependents de qualsevol de les Administracions Públiques;
  • Universitats públiques.

D’altra banda, l’EBEP només s'aplica directament quan així ho disposi la seva legislació específica al següent personal (article 4):

  • a. Personal funcionari de les Corts Generals i de les Assemblees Legislatives de les CCAA.
  • b. Personal funcionari dels altres òrgans constitucionals de l'Estat i dels òrgans estatutaris de les CCAA.
  • c. Jutges, Magistrats i Fiscals i altre personal funcionari al servei de l'Administració de Justícia.
  • d. Personal Militar de les Forces Armades.
  • e. Personal de les Forces i Cossos de Seguretat.
  • f. Personal retribuït per aranzel.
  • g. Personal del Centre Nacional d'Intel·ligència.
  • h. Personal del Banc d'Espanya i Fons de Garantia de Dipòsits.

També s'aplica al personal al servei de les autoritats administratives independents d'àmbit estatal en la forma prevista en les seves lleis de creació (EBEP disp.adic.4a).

L'única exclusió d'aplicació de les normes de dret laboral que expressament assenyala l’EBEP és la referida al personal laboral de la Societat Estatal Correus i Telègrafs sotmès exclusivament a la legislació laboral i altres normes convencionals. El personal funcionari de la societat es regeix per les seves normes especials i, supletòriament, pel que es disposa en el EBEP (EBEP art.5).

Veiem doncs que l’EBEP conté dos tipus de regulació en un mateix text legal:

1. Legislació administrativa, referida al règim estatutari bàsic dels funcionaris públics, dictada a l'empara de l'habilitació competencial de l’article 149.1.18a CE, i possibilitant que les CCAA poden aprovar la seva legislació pròpia en el marc d'aquestes bases estatals. Així, la legislació de desenvolupament del règim estatutari dels funcionaris públics està constituïda per les lleis reguladores de la funció pública. I ho són tant les de l’AGE com les de les CCAA que, respectivament, en l'àmbit de les seves competències, aprovin les Corts Generals i les Assemblees Legislatives de les CCAA. Es denominen expressament Lleis de funció pública i operen sobre la regulació del règim estatutari, però no poden incidir en la legislació laboral, ja que aquesta es reservada a l’Estat amb caràcter de competència exclusiva –article 149.1.7 CE–.

Per tant, els esments en diversos preceptes de l'EBEP a les lleis de funció pública són legislació administrativa referida al règim estatutari dels funcionaris públics.

2. Legislació laboral, és a dir, normes de dret necessari que són aplicables al personal laboral al servei de les Administracions públiques i que deroguen, a partir de l'entrada en vigor del EBEP qualsevol altre precepte, legal o convencional, que se'ls oposi.

El fet que el EBEP contingui dos tipus de legislació, administrativa i laboral, té conseqüències diferents per al seu desenvolupament normatiu.

Així s'explica, per exemple, la remissió al fet que siguin les lleis de funció pública les que regulin la carrera horitzontal dels funcionaris de carrera (EBEP art.17). En canvi, la carrera professional i promoció interna del personal laboral s'ha de fer efectiva a través dels procediments previstos en l’Estatut dels treballadors (ET) o en els convenis col·lectius (EBEP art.19).

El mateix succeeix respecte de les situacions en les quals pot trobar-se el personal laboral la regulació del qual es remet, també, al ET i als convenis col·lectius (EBEP art.92).

És per això que no resulta possible que les lleis de funció pública de desenvolupament del EBEP en les CCAA regulin aquestes matèries per al seu personal laboral. Només és possible, igual que succeia abans de l'aprovació del EBEP, que les CCAA regulin aspectes que tinguin un caràcter procedimental o essencialment organitzatiu del personal laboral al seu servei com són, per exemple, les ofertes d'ocupació pública, o les relacions de llocs de treball.


<< Inici | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

1.2 La funció pública de l'Administració de la Generalitat de Catalunya: regulació, objecte i àmbit d'aplicació

Tal com hem dit, la CE atribueix a l’Estat la competència exclusiva per dictar les bases del règim estatutari dels funcionaris públics (art. 149.1.18 de la CE), i en aquest sentit la Llei 30/1984, de 2 d’agost, de mesures urgents per a la reforma de la funció pública, i el Reial decret legislatiu 5/2015, text refós de l'Estatut bàsic de l'empleat públic, estableixen la regulació bàsica, és a dir, els preceptes de la Llei estatal aplicables a totes les administracions públiques.

A Catalunya, la Llei orgànica 6/2006, de 19 de juliol, de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, recull l’encàrrec de la CE, concretament en l'article 136:

"Correspon a la Generalitat de Catalunya, en matèria de funció pública, respectant el principi d’autonomia local:

  • a) La competència exclusiva sobre el règim estatutari del personal al servei de les administracions públiques catalanes i sobre l’ordenació i l’organització de la funció pública, salvant el que disposa la lletra b.
  • b) La competència compartida per al desenvolupament dels principis ordenadors de l’ocupació pública, sobre l’adquisició i la pèrdua de la condició de funcionari, les situacions administratives i els drets, els deures i les incompatibilitats del personal al servei de les administracions públiques.
  • c) La competència exclusiva, en matèria de personal laboral, per a l’adaptació de la relació de llocs de treball a les necessitats derivades de l’organització administrativa i sobre la formació d’aquest personal."
Per tant, el desenvolupament legislatiu i l’execució del règim jurídic dels funcionaris de la Generalitat de Catalunya corresponen a la mateixa Generalitat de Catalunya, en el marc de la legislació bàsica de l’Estat.

La primera norma aprovada pel Parlament de Catalunya en matèria de funció pública va ser la Llei 17/1985, de 23 de juliol, de la funció pública de l’Administració de la Generalitat. Aquesta Llei va ser modificada per la Llei 9/1994, de 29 de juny, de reforma de la legislació relativa a la funció pública de la Generalitat de Catalunya.

Com a conseqüència de la diversitat de normativa en matèria de funció pública que es va dictar des de l’any 1985 i de les posteriors i successives modificacions, el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei 8/1997, de 23 de juny, per la qual s’autoritzava el Govern de la Generalitat perquè aprovés un text refós de la diversa normativa existent en matèria de funció pública.

Així, es va aprovar el text únic de la Llei de la funció pública de l'Administració de la Generalitat, aprovat pel Decret legislatiu 1/1997, de 31 d’octubre.

El Text únic es configura com la norma fonamental d’estructuració i consolidació de la funció pública catalana, que ordena i regula els aspectes de la relació de serveis professionals al servei de l’Administració de la Generalitat.

Principis que informen la funció pública catalana (art. 1 del Decret legislatiu 1/1997)

  • Principi de legalitat: l’Administració, quan reguli la funció pública, ho ha de fer d’acord amb la CE i la llei.
  • Principi d’objectivitat: qualsevol actuació de l’Administració ha d'estar dirigida per una imparcialitat i una satisfacció dels interessos generals i reals dels ciutadans.
  • Principi d’economia: la funció pública implica una important despesa en matèria de personal en els pressupostos. Cal aplicar una racionalització de la despesa d’acord amb els pressupostos aprovats pel Parlament.
  • Principi d’eficàcia: cal aconseguir el major nombre d’objectius que l’Administració es va proposar d'aconseguir.
  • Principi d’eficiència: cal aconseguir els objectius amb el menor nombre de recursos econòmics i humans.

Àmbit d'aplicació del Text Únic

S’aplica al personal següent (art. 2):

  • a) Personal subjecte al règim funcionarial (funcionaris de carrera, funcionaris interins i personal eventual).
  • b) Personal laboral, en els casos en què s'hi faci referència.
  • c) Personal de les universitats, respectant l’autonomia universitària.
  • d) Personal al servei de les corporacions locals situades en el territori de Catalunya.
  • e) Personal al servei del Consell Consultiu (Consell de Garanties Estatutàries).

No s’aplica al personal següent:

  • a) Personal al servei del Parlament de Catalunya.
  • b) Personal al servei del Síndic de Greuges.
  • c) Personal al servei de la Sindicatura de Comptes.
  • d) Personal al servei de les entitats de dret públic subjectes al dret privat, que es regeix per la seva normativa específica.

Estructura del Decret legislatiu 1/1997

  • Títol I: objecte de la Llei, principis en què s’inspira i àmbit d’aplicació
  • Títol II: òrgans competents en matèria de personal
  • Títol III: estructura i organització de la funció pública
  • Títol IV: adquisició i pèrdua de la condició de funcionari
  • Títol V: provisió dels llocs de treball
  • Títol VI: situacions administratives
  • Títol VII: drets i deures dels funcionaris de l’Administració de la Generalitat
  • Títol VIII: personal no funcionari
  • 29 disposicions addicionals
  • 13 disposicions transitòries
  • 2 disposicions finals.


<< Inici | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

1.3 El personal al servei de les administracions públiques

El personal al servei de les administracions públiques constitueix un element indispensable per a la prestació adequada dels serveis públics i, en conseqüència, un factor clau per al funcionament de l’actuació administrativa.

L’article 1.3 del Text Únic, de 31 d’octubre, estableix que la funció pública és constituïda pel conjunt de persones que presten serveis en l’Administració d’acord amb els principis de mèrit i capacitat, mitjançant una relació de serveis professionals, retribuïda i de caràcter especial per raó dels serveis públics a desenvolupar i regulada per la normativa administrativa o laboral.

Tanmateix, com hem dit, l’EBEP ha instaurat un nou concepte: el d’empleat públic, per referir-se de forma global a tot el personal que presta els seus serveis en una Administració Pública, amb independència de la naturalesa del vincle que els uneix amb l'Administració, pel que també comprèn al personal vinculat a l'Administració en virtut d'un contracte de treball. Aquesta tècnica ha de permetre aplicar directament a tots dos col·lectius el mateix règim jurídic en determinades matèries.

Aquest equip humà que són els empleats públics es classifica en diverses classes de personal segons el règim jurídic al qual estan sotmesos els treballadors.

Classes de personal

a) Personal funcionari de carrera

El Text Únic, en l'article 11, defineix els funcionaris com els qui, en virtut de nomenament i sota el principi de carrera, mitjançant relació professional sotmesa al dret públic, s’incorporen al servei de l’Administració de la Generalitat i ocupen places dotades en els seus pressupostos o es troben en alguna de les situacions que aquesta Llei determina.

L'EBEP, en l'article 9, afegeix que, en tot cas, l’exercici de les funcions que impliquin la participació directa o indirecta en l’exercici de les potestats públiques o en la salvaguarda dels interessos generals de l’Estat i de les administracions públiques, correspon exclusivament als funcionaris públics, en els termes que s’estableixi en la llei de desplegament de cada administració pública.

En l’àmbit de l’Administració de la Generalitat, la qüestió de les funcions que es reserven amb exclusivitat als funcionaris està resolta de manera transitòria, perquè d’acord amb l’Article 30 del Text Únic, amb caràcter general, els llocs de treball són exercits per funcionaris i només en els supòsits que s'enumeren poden ser exercits per personal laboral.

Cal remarcar però que algunes Lleis de Funció Pública de les Comunitats Autònomes aprovades després del EBEP, han realitzat en general una enumeració de les funcions reservades a personal funcionari. A tall d’exemple, Ley Galicia 2/2015 de 29 abril de 2015 (art.22); Llei Extremadura 13/2015 de 8 abril de 2015 (art.14)

I en relació a funcions o llocs a exercir per personal laboral també s'ha establert en aquestes lleis un llistat de funcions a exercir per aquest col·lectiu, com la Llei Galicia 2/2015 de 29 abril de 2015 (art.26); Llei Extremadura 13/2015 de 8 abril de 2015 (art.18).

Aquesta qüestió no ha estat pacífica, i en aquest sentit, cal destacar que el Tribunal Constitucional considerat constitucional la norma que autoritza el nomenament de funcionaris interins per a l'acompliment de funcions de policia local en la Sentència 106/2019, de 19 de setembre de 2019, malgrat que amb anterioritat s'havia considerat que els policies locals no poden ser nomenats en règim d'interinitat. D'aquesta manera, s'entén que l'expressió funcionari de carrera que formula la Llei de bases de règim local, i que s’expressa en els mateixos termes que l’article 9.2 EBEP, ha d'interpretar-se en el sentit de funcionari públic, sense exclusió dels interins.

Ja hem dit que els funcionaris de carrera es defineixen com aquells que en virtut de nomenament legal, estan vinculats a una Administració Pública per una relació estatutària regulada pel Dret Administratiu per a l'acompliment de serveis professionals retribuïts de caràcter permanent.

El vincle jurídic que uneix al funcionari de carrera amb l'Administració és de naturalesa estatutària, no contractual. Això significa que en cada moment, la situació en que es troba el funcionari de carrera enfront de l'Administració és la que defineixin de manera objectiva i abstracta les lleis que li resultin d'aplicació. Aquesta rigidesa s’atempera amb el dret dels empleats públics a la negociació de les seves condicions de treball.

El caràcter d’aquesta relació és important en el sentit que s'ha considerat que el funcionari de carrera no té drets adquirits respecte de les seves condicions d'ocupació, essent aplicables les que a cada moment estableixi el legislador. Així ha estat ratificat en la jurisprudència constitucional i contenciosa administrativa.

Al seu torn, la regulació de la relació estatutària ha d'efectuar-se pel dret administratiu, la qual cosa significa que l'abast de la negociació col·lectiva dels funcionaris regulada en el EBEP no és el mateix que en el dret laboral. D'aquesta manera, per exemple, en cas de desacord en la negociació amb la representació sindical, els òrgans de govern de les respectives Administracions públiques tenen la potestat d'establir unilateralment les condicions de treball dels funcionaris. També es preveu que, per causa greu d'interès públic derivada d'una alteració substancial de les circumstàncies econòmiques, els mateixos òrgans de govern suspenguin o modifiquin el compliment dels pactes o acords signats –article 38.7 i 10 EBEP–.

Com s'ha dit, l’acte de nomenament no té caràcter contractual, és un acte condició i es publica en el DOGC o diari oficial corresponent en funció de l'Administració que l'efectui. La naturalesa jurídica del funcionari és estatutària, ja que aquest té uns drets i unes obligacions tipificades en les lleis i els reglaments. El règim legal establert no pot ser alterat per l’Administració.

La seva relació professional és sotmesa al dret públic i té caràcter permanent.

Classificació dels funcionaris: cossos de funcionaris

D'acord amb el Text Únic, els funcionaris s’agrupen per cossos per raó del caràcter homogeni de les funcions a realitzar.

Dins els cossos, segons l’especialització de les funcions, poden haver-hi escales.

D’acord amb el que estableix l’article 19 del Decret legislatiu 1/1997, els cossos dels funcionaris s’agrupen, segons el nivell de la titulació exigida per ingressar-hi, en els grups següents:

  • Grup A: títols de doctor, de llicenciat, d’enginyer, d’arquitecte o equivalents.
  • Grup B: títols d’enginyer tècnic, de diplomat universitari de primer cicle, d’arquitecte tècnic, de formació professional de tercer grau o equivalents.
  • Grup C: títols de batxillerat, de formació professional de segon grau o equivalents.
  • Grup D: títols de graduat escolar, de formació professional de primer grau o equivalents.
  • Grup E: certificat d’escolaritat.
Ara bé, l’EBEP estableix una nova classificació dels cossos i les escales en grups i subgrups.

D'acord amb l'EBEP, els cossos i escales es classifiquen, d’acord amb la titulació exigida per accedir-hi, en els grups següents:

  • Grup A. Dividit en dos subgrups, A1 i A2.

Per accedir als cossos o escales d’aquest grup s’exigeix tenir el títol universitari de grau. En els supòsits en què la Llei exigeixi un altre títol universitari, és aquest el que s’ha de tenir en compte.

La classificació dels cossos i escales en cada subgrup està en funció del nivell de responsabilitat de les funcions que s’han d’exercir i de les característiques de les proves d’accés.

  • Grup B. Per accedir als cossos o escales del grup B s’exigeix tenir el títol de tècnic superior.
  • Grup C. Dividit en dos subgrups, C1 i C2, segons la titulació exigida per a l’ingrés.

C1: títol de batxiller o tècnic. C2: títol de graduat en educació secundària obligatòria.

Aquesta nova classificació establerta per l’EBEP provoca que, transitòriament en virtud de la seva DTr3a, els grups de classificació existents en el moment de l’entrada en vigor de l’EBEP s’integrin en els nous grups amb les equivalències següents:

  • Personal funcionari de cossos i escales del grup A: grup A, subgrup A1.
  • Personal funcionari de cossos i escales del grup B: grup A, subgrup A2.
  • Personal funcionari de cossos i escales del grup C: grup C, subgrup C1.
  • Personal funcionari de cossos i escales del grup D: grup C, subgrup C2.
  • Personal funcionari de cossos i escales del grup E: agrupacions professionals.

Aquesta equivalència de naturalesa transitòria únicament comporta una adaptació pel que fa a les titulacions exigibles per a l’accés. Tenint en compte aquesta transitorietat, es preveu que els funcionaris del subgrup C1 que tinguin la titulació exigida es poden promocionar al grup A sense necessitat de passar pel nou grup B, el que habilita la promoció interna vertical entre els anteriors grups C i B.

Creació, modificació i supressió de cossos i escales (articles 16 i ss del Text Únic)

Els cossos es creen, se suprimeixen i es modifiquen mitjançant una llei del Parlament de Catalunya.

Les lleis de creació dels cossos i les escales han de determinar:

  • a) La denominació del cos.
  • b) Les escales del cos, si escau.
  • c) La definició de les funcions que han de desenvolupar els membres del cos i les escales.
  • d) El nivell de titulació o les titulacions concretes exigides per a l’ingrés al cos i les escales.
  • e) La regulació i la determinació dels criteris de desenvolupament per reglament de les qüestions que, per raó de l’especialitat de les funcions i les escales, se separen de les normes generals del Decret legislatiu i necessiten un tractament específic.

Classificació dels cossos de funcionaris de la Generalitat de Catalunya

Els cossos de funcionaris de la Generalitat de Catalunya es classifiquen en cossos generals i cossos específics.

Els cossos generals es troben regulats en les disposicions addicionals sisena, setena, vuitena, novena i desena del Text Únic i es classifiquen en:

  • cos superior d’administració
  • cos de gestió d’administració
  • cos administratiu
  • cos auxiliar d’administració de la Generalitat
  • cos subaltern d’administració de la Generalitat.

Els cossos especials es regulen en la Llei 9/1986, de 10 de novembre, de cossos de funcionaris de la Generalitat de Catalunya, i en les seves pròpies lleis de creació.

A més, cal tenir en compte l’existència dels cossos docents i de les categories i els grups professionals del personal estatutari sanitari i el personal estatutari de gestió i serveis, així com els cossos propis de l’Administració de la Generalitat amb normativa específica reguladora, com ara els cossos de Mossos d’Esquadra, de bombers, d’agents rurals, d’advocacia, d’intervenció i els cossos d'adscripció exclusiva a l'Agència Tributària de Catalunya.

Adquisició i pèrdua de la condició de funcionari (art. 62 i següents de l'EBEP)

La condició de funcionari s’adquireix mitjançant el compliment successiu d’aquests requisits:

  • a) Superació del procés selectiu.
  • b) Nomenament per l'òrgan o l'autoritat competent, que és publicat en el diari oficial corresponent (en el cas de personal funcionari del PAS universitari, el rector o la rectora de la universitat corresponent).
  • c) Acte d'acatament de la Constitució i, si escau, de l'estatut d'autonomia corresponent i de la resta de l'ordenament jurídic.
  • d) Presa de possessió dins del termini que s'estableixi.

Per als casos previstos en la lletra b) l’Ebep preveu expressament no poden ser funcionaris i queden sense efecte les actuacions relatives als que, una vegada superat el procés selectiu, no acreditin que compleixen els requisits i les condicions que exigeix la convocatòria.

La condició de funcionari es perd (articles 63 i ss EBEP):

  • Per renúncia a la condició de funcionari.
  • Per pèrdua de la nacionalitat.
  • Per jubilació total del funcionari.
  • Per sanció disciplinària de separació del servei.
  • Per pena principal o accessòria d’inhabilitació absoluta o especial per ocupar un càrrec públic quan sigui ferma.

Encara que l’EBEP no les reculli, algunes lleis autonòmiques han establert altres causes d'extinció com la defunció del funcionari (Text Únic art.35) o la falta de sol·licitud de reincorporació després del gaudi de permisos o excedències (Llei de Canàries 2/1987 art.34; Llei del País Basc 6/1989 art.37).

Pel que fa a la renúncia, aquesta ha de ser expressada per escrit i ha de ser acceptada per l'Administració corresponent de manera expressa, si bé únicament a efectes formals perquè aquesta no pot denegar-la, ni tan sols per raons d'interès públic o necessitats del servei, amb les úniques excepcions que:

  • el funcionari no ha d'estar subjecte a expedient disciplinari;
  • s'hagi dictat en contra seva una ordre de processament o d'obertura de judici oral per la comissió d'un delicte.

Aquestes excepcions vénen a recollir les previsions de la jurisprudència per a evitar que la renúncia sigui utilitzada de manera fraudulenta per a impedir els efectes que li poden comportar la sanció disciplinària o penal. D'aquesta manera ha d'entendre's que, amb independència del desenllaç final del procediment sancionador que se segueixi contra el funcionari, la renúncia sol·licitada durant el mateix ha de ser rebutjada per l'Administració. D'altra banda, dir que no està prevista la possibilitat de sol·licitar la rehabilitació de la condició de funcionari després de l'acceptació de la renúncia voluntària, però sí que es pot accedir de nou a l'Administració Pública a través de qualsevol dels processos de selecció previstos legalment.

També la pèrdua de la nacionalitat espanyola o la de qualsevol altre Estat membre de la Unió Europea o la dels estats als quals, en virtut de tractats internacionals signats per la Unió Europea i ratificats per Espanya, sigui aplicable la lliure circulació de treballadors, i que hagi estat tinguda en compte per al nomenament, determina la pèrdua de la condició de funcionari llevat que s’adquireixi simultàniament la nacionalitat d’algun dels estats esmentats.

La pena principal o accessòria d’inhabilitació absoluta o especial quan hagi adquirit fermesa la sentència que la imposi produeix la pèrdua de la condició de funcionari respecte de totes les ocupacions o càrrecs que tingui o especificats en la sentència, també determinen la pèrdua de la condició de funcionari.

Quant a la jubilació dels funcionaris, per als funcionaris de la Generalitat es poden distingir els tipus de jubilació següents (article 67 EBEP i articles 38 a 41 Text Únic):

  • Jubilació forçosa: la jubilació forçosa es declara d’ofici quan el funcionari compleix l’edat establerta legalment. El personal funcionari pot sol·licitar el perllongament de la permanència en el servei actiu fins, com a màxim, als setanta anys. L’òrgan competent per declarar les jubilacions ha de resoldre de manera expressa i motivada l’atorgament o la denegació del perllongament de la permanència en el servei actiu, d’acord amb alguna de les causes següents:
    • a) L’aptitud per acomplir les tasques i les funcions pròpies del lloc de treball que s’ocupa.
    • b) La conducta professional, el rendiment o l’assoliment d’objectius.
    • c) Les circumstàncies derivades de la planificació i la racionalització dels recursos humans.

Així mateix, l’òrgan competent pot resoldre de manera motivada la finalització del perllongament autoritzat.

Sens perjudici del que s'ha exposat, també s’atorga el perllongament de la permanència en el servei actiu sempre que calgui completar el temps mínim de serveis per causar dret a la pensió de jubilació, d’acord amb els requisits i les condicions establerts en el règim de seguretat social aplicable. Això no és aplicable als funcionaris que tinguin normes de jubilació específiques.

  • Jubilació per la declaració d'incapacitat permanent: la jubilació es declara d’ofici o bé a petició del funcionari i amb la instrucció prèvia de l'expedient corresponent, quan es trobi en situació d’incapacitat permanent per acomplir les seves tasques o en un estat d’inutilitat física o de debilitació de les facultats que li impedeixi exercir correctament les funcions.
  • Jubilació voluntària: a sol·licitud de la persona interessada, sempre que el funcionari compleixi els requisits i les condicions que estableix el règim de Seguretat Social que li sigui aplicable.
  • Jubilació parcial: es declara a petició del funcionari i d’acord amb la legislació de la Seguretat Social a la Generalitat (no és aplicable al personal funcionari al servei de l'Administració de la Generalitat mentre no es modifiqui la normativa vigent reguladora de la Seguretat Social).

Rehabilitació de la condició de funcionari

És pot rehabilitar la condició de funcionari, tal com estableix l’article 68 de l’EBEP, en els casos següents:

  • En cas d’extinció de la prestació de serveis com a conseqüència de la pèrdua de la nacionalitat o la jubilació per incapacitat permanent per al servei, la persona interessada, un cop desapareguda la causa objectiva que va motivar l'extinció esmentada, pot sol·licitar la rehabilitació de la seva condició de funcionari, que li ha de ser concedida.
  • Les administracions poden concedir, amb caràcter excepcional i a petició de la persona interessada, la rehabilitació de qui hagi perdut la condició de funcionari per haver estat condemnat a la pena principal o accessòria d’inhabilitació, atenent a les circumstàncies i al delicte comès. Si no es dicta una resolució expressa en el termini de sis mesos, la sol·licitud s’ha d'entendre desestimada.

Aquest aspecte particular no disposa de regulació específica en la normativa ordenadora de la funció pública en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat. Així, resulta d’aplicació supletòria el Reial Decret 2669/1998, d'11 de desembre, pel qual s'aprova el procediment a seguir en matèria de rehabilitació dels funcionaris públics en l'àmbit de l'Administració General de l'Estat.

Pel que aquí interessa, destacar que els criteris orientadors fixats en aquesta normativa supletòria en ordre a la seva concessió, per als casos de pèrdua de la condició de funcionari a conseqüència d'haver estat condemnats a pena principal o accessòria d'inhabilitació, són els relacionats amb el que segueix:

  • a) Conducta i antecedents penals previs i posteriors a la pèrdua de la condició de funcionari.
  • b) Mal i perjudici per al servei públic derivat de la comissió del delicte.
  • c) Relació del fet delictiu amb l'acompliment del càrrec funcionarial.
  • d) Gravetat dels fets i durada de la condemna.
  • e) Temps transcorregut des de la comissió del elicte.
  • f) Informes dels titulars dels òrgans administratius en els quals el funcionari va prestar els seus serveis.
  • g) Qualsevol altre que permeti apreciar objectivament la gravetat del delicte comès i la seva incidència sobre la futura ocupació d'un lloc de funcionari públic.


↑ Tornar a Classes de personal | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

b) Personal funcionari interí

L’article 10 de l'EBEP, defineix el personal interí com els que, per raons expressament justificades de necessitat i urgència, són nomenats per a l'acompliment de funcions pròpies de funcionaris de carrera, quan es doni alguna de les següents circumstàncies expressament assenyalades per la Llei.
Recentment, l'article 10 EBEP ha sofert dues modificacions en la seva regulació del règim del personal interí. En aquest sentit, en primer terme el Reial decret llei 14/2021, de 6 de juliol, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat en l'ocupació pública, i posteriorment la Llei 20/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat en l'ocupació pública, han introduït importants modificacions en el seu règim jurídic.

Cal destacar l'element de temporalitat o transitorietat del personal interí, que fa que no tingui caràcter de permanència, ja que cobreix un lloc de treball reservat a un funcionari de carrera.

En el nomenament de funcionaris interins ha de quedar expressament justificat que concorren raons d'urgència i necessitat i determinades circumstàncies que amb caràcter taxat estableix l'EBEP. Són les següents:

  • L'existència de places vacants, quan no sigui possible la seva cobertura per funcionaris de carrera, per un màxim de tres anys. En aquest cas, les places vacants exercides per personal funcionari interí hauran de ser objecte de cobertura mitjançant qualsevol dels mecanismes de provisió o mobilitat prevists en la normativa de cada Administració Pública.

No obstant això, transcorreguts tres anys des del nomenament del personal funcionari interí es produirà la fi de la relació d'interinitat, i la vacant només podrà ser ocupada per personal funcionari de carrera, tret que el corresponent procés selectiu quedi desert, i en aquest cas es podrà efectuar un altre nomenament de personal funcionari interí.

Excepcionalment, el personal funcionari interí podrà romandre en la plaça que ocupi temporalment, sempre que s'hagi publicat la corresponent convocatòria dins del termini dels tres anys, a comptar des de la data del nomenament del funcionari interí i sigui resolta d’acord amb els terminis previstos en el TREBEP en la regulació de l’oferta d’ocupació pública. En aquest supòsit podrà romandre fins a la resolució de la convocatòria, sense que el seu cessament doni lloc a compensació econòmica.

  • La substitució transitòria dels titulars, durant el temps estrictament necessari. Aquesta circumstància es produeix quan s'origina una absència temporal efectiva del titular del lloc de treball corresponent, conseqüència del seu passi a altres situacions administratives com per exemple, situació administrativa de serveis especials o l'excedència en les modalitats en les quals existeixi dret a la reserva de lloc de treball; o substitucions per llicències o permisos.

No pot aplicar-se aquesta causa quan el titular del lloc no té dret a la reserva del lloc. En aquests casos, s'ha de justificar, a més, que concorren raons de necessitat i urgència per al nomenament del personal interí, ja que no n'hi ha prou amb constatar l'absència transitòria del titular.

En aquests casos, la revocació del nomenament es produeix de manera automàtica quan s'extingeixi el dret a la reserva del lloc de treball del funcionari de carrera substituït.

  • L'execució de programes de caràcter temporal, que no podran tenir una durada superior a tres anys, ampliable fins a dotze mesos més per les lleis de Funció Pública que es dictin en desenvolupament de l’EBEP. En l’àmbit de la Generalitat aquesta ampliació legal no s’ha produït. Hores d’ara el termini màxim previst per aquests nomenaments és d’un màxim de tres anys. Així es determina també en l’Acord del Govern de 13 de juny de 2017, sobre criteris per a la formalització de nomenaments i contractacions de personal temporal en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i el seu sector públic.

Tanmateix, com a novetat i excepció particular a aquesta regla de durada de tres anys dels nomenamnents per programes, cal remarcar que el Decret llei 5/2021, de 2 de febrer, pel qual s'aproven mesures urgents per a la implementació i gestió dels fons procedents del mecanisme de Recuperació i Resiliència i del fons REACT-EU per a l'Administració de la Generalitat de Catalunya i el seu sector públic, preveu que els programes finançats exclusivament amb aquest Fons puguin tenir una durada màxima de 4 anys, pel que els nomenaments de personal temporal per execució d'aquest programes podrà tenir aquesta durada.

Es molt important destacar que els nomenaments de personal interí per executar programes de caràcter temporal i les contractacions de personal laboral d'obra o servei han d’anar lligades a l'acreditació que aquest nomenament està afectat a una concreta actuació de naturalesa temporal i no susceptible de conversió en una activitat permanent. És a dir, ha de respondre a la realització d’activitats i tasques conjunturals, i no les pròpies o estructurals del departament o unitat d'adscripció.

Pel que fa a l’aprovació per a la creació del programa i l’autorització de les contractacions, quan el finançament provingui de recursos ordinaris de la Generalitat de Catalunya es requereix la prèvia aprovació del Programa per part del Govern. Així mateix, requerirà el tràmit d’informe previ de la Comissió Tècnica de la Funció Pública. Aquests nomenaments i contractacions han de consignar-se pel temps exigit per la realització del servei que preveu el programa i la seva durada no excedirà de la fixada per al propi programa i com hem destacat, com a màxim, de tres anys.

  • L'excés o acumulació de tasques per termini màxim de nou mesos, dins d'un període de divuit mesos. Aquesta tipologia de nomenaments es coneixen com "interinatge de reforç". En aquest sentit, tingueu en compte també, el punt 1.6 de l'Acord del Govern de 13 de juny de 2017, sobre criteris per a la formalització de nomenaments i contractacions de personal temporal en l’àmbit de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i el seu sector públic.
L'adquisició de la condició del personal interí es produeix per nomenament per part de l'òrgan administratiu competent, igual que en el cas dels funcionaris. En l'àmbit dels Departaments de la Generalitat, el nomenament del personal interí el resol el secretari o la secretària general respectiu.

L'EBEP estableix que els procediments de selecció del personal funcionari interí seran públics, regint-se en tot cas pels principis d'igualtat, mèrit, capacitat, publicitat i celeritat, i tindran per finalitat la cobertura immediata del lloc. La Llei 20/2021, del 28 de desembre, afegeix la salvaguarda legal en l'article 10 EBEP de que en cap cas el nomenament derivat d'aquests procediments de selecció pot donar lloc al reconeixement de la condició de funcionari de carrera.

El personal interí ha de complir els mateixos requisits generals de titulació que els funcionaris i les altres condicions necessàries per participar en el procés d’accés al cos o l'escala a què pertany el lloc de treball que ocupa.

El temps de serveis prestats, l’experiència i la formació poden ser valorats en la fase de concurs en els processos selectius sempre que siguin adequats a les funcions del cos a què correspon la plaça convocada.

Al personal funcionari interí li serà aplicable el règim general del personal funcionari de carrera quan sigui adequat a la naturalesa de la seva condició temporal i al caràcter extraordinari i urgent del seu nomenament, excepte aquells drets inherents a la condició de funcionari de carrera, i que s'identifiquen en la normativa vigent, com les regles per a la consolidació del grau personal, o la declaració de situacions administratives, entre altres.

Les principals característiques del règim aplicable al personal funcionari interí són els següents:

  • El nomenament i règim de prestació de serveis es subjecta al dret administratiu.
  • Cal acreditar la necessitat i la urgència de proveir un lloc de treball per garantir el funcionament normal dels serveis.
  • Cal que el lloc de treball no pugui ser cobert amb urgència per un funcionari de carrera.
  • La persona sobre qui ha de recaure el nomenament ha de reunir els requisits de titulació i les altres condicions exigides per participar en el procés d’accés al cos o l'escala a què pertany el lloc ocupat, i la titulació que disposi la relació de llocs de treball (RLT).
  • La prestació de serveis en règim de personal interí no pot constituir dret preferent per a l'accés a la condició de funcionari de carrera. No obstant això, el temps de serveis prestats, l'experiència i la formació poden ser valorats en fase de concurs, sempre que siguin adequats a les funcions dels cossos o escales a què corresponguin les places convocades.
  • Als funcionaris interins els és aplicable, com s'ha dit, i sempre que sigui adequat a la naturalesa de la seva condició temporal i al caràcter extraordinari i urgent del seu nomenament, el règim general dels funcionaris de carrera. S'exceptuen d'aquesta aplicació analògica l'exercici d'aquells drets inherents a la condició de funcionari de carrera, el que implica que si bé els funcionaris interins gaudeixen de la majoria dels drets individuals, inclosos els retributius, i col·lectius que la normativa reconeix als empleats públics existeixen les següents excepcions:
  • manquen del dret a la inamobilitat o permanència de conformitat amb la nota de temporalitat que els caracteritza;
  • manquen del dret a la carrera professional i a la promoció interna, a la promoció professional.

Per tant els funcionaris interins tenen dret a exercir, amb caràcter general: els drets individuals i els individuals exercits col·lectivament, reconeguts als empleats públics. I es regeixen per les mateixes normes que els funcionaris de carrera en matèria de jornada, permisos i vacances. Se'ls aplica, així mateix, els deures i codi de conducta, i el règim disciplinari i l'avaluació de l'acompliment.

En matèria de selecció de personal, recordar que l'EBEP exclou expressament la possibilitat que els funcionaris interins puguin formar part dels òrgans de selecció (article 60.2).

Pel que fa a situacions administratives, aquestes estan previstes únicament per als funcionaris de carrera, si bé podrien ser-los aplicables, en el seu cas, alguns dels supòsits referits d'excedència per a la cura de fills i per a la cura de familiars. Efectivament, en principi, no és possible concedir excedència als funcionaris interins ja que, per la pròpia naturalesa de la seva relació de servei substitutiva d'un funcionari de carrera en un lloc de treball concret, no podran trobar-se en una altra situació que la de servei actiu, per la qual cosa no els és aplicable el règim de les excedències previstes per a funcionaris de carrera.

No obstant això, s'ha admès pel TC la seva aplicació a funcionaris interins de llarga durada (en el cas contemplat pel TC era de cinc anys) i únicament per a determinades excedències com és la de cura de fills, donat la transcendència constitucional del dret que rebria un tractament desigual. Vegeu Sentencia de 20 de desembre de 1999.

D'altra banda, la Llei 2/2021, del 29 de desembre, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic, ha introduit una significativa modificació de l'article 88 del Text Únic, en relació amb la situació administrativa de serveis especials per a aquest col·lectiu. Es preveu que el personal interí pot ésser declarat en la situació de serveis especials quan concorri algun dels supòsits establerts per la mateixa llei per al passi a aquesta situació administrativa i pot romandre en aquesta situació sempre que es mantingui la causa que va donar lloc al seu nomenament de personal interí.

Especial menció a la regulació de la situació administrativa d’excedència voluntària per incompatibilitats:

Malgrat no forma part del règim aplicable al personal interí, escau fer menció en aquest apartat de la regulació de la situació administrativa d’excedència voluntària per incompatibilitats operada per la Llei 2/2021, del 29 de desembre, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic.

L'article 47.2 d’aquesta Llei modifica la lletra c de l'apartat 2 de l'article 86 de la refosa en un text únic dels preceptes de determinats textos legals vigents a Catalunya en matèria de funció pública –article relatiu als diferents tipus d’excedències voluntàries–, que resta redactada de la manera següent:

“c) Per incompatibilitats. Es concedeix si els funcionaris públics es troben en situació de servei actiu en un altre cos o una altra escala de qualsevol de les administracions públiques o passen a prestar serveis en organismes o entitats del sector públic, sempre que no els correspongui de quedar en una altra situació i llevat que hagin obtingut l'autorització pertinent de compatibilitat, d'acord amb la legislació d'incompatibilitats. L'òrgan competent pot concedir automàticament i d'ofici aquest tipus d'excedència. El nomenament com a personal interí o la contractació com a personal laboral temporal no habilita per a passar a aquesta situació administrativa.”

La principal novetat respecte a la regulació anterior és que el nomenament com a personal interí o la contractació com a personal laboral temporal no habilita per que la persona funcionària pugui ser declarada en la situació administrativa d’excedència voluntària per incompatibilitats. És a dir, si aquests funcionaris sol·liciten l’excedència per passar a prestar serveis temporals com a personal interí o contractat laboral en altres cossos, escales o categories no se’ls pot concedir l’excedència voluntària per incompatibilitats, sinó que s’haurà d’autoritzar, sempre que es compleixen els requisits legals (entre els quals, haver prestat serveis efectius en qualsevol de les administracions públiques durant un període mínim de cinc anys immediatament anteriors), una excedència voluntària per interès particular la qual cosa comporta, a diferència de l’excedència per incompatibilitats, la necessitat de romandre en aquesta situació durant un període mínim de dos anys. Aquesta circusmtància condueix a que el funcionari haurà d’assumir el risc que comporta el fet que pugui ésser cessat o acomiadat abans del termini mínim de permanència en la situació d’excedència per interès particular, atès que no podrà sol·licitar el reingrés fins que no hagi transcorregut aquest termini de dos anys.

Aquesta modificació legal no afecta als funcionaris de carrera que a data 1 de gener de 2022 ja es trobin en la situació administrativa d'excedència voluntària per incompatibilitats perquè estan prestant serveis com a personal interí o personal laboral temporal en qualsevol administració pública o en organismes o entitats del sector públic, que poden romandre en aquesta situació administrativa mentre es mantingui aquest nomenament de personal interí o el contracte laboral temporal.

Pel que fa al cessament del personal funcionari interí, aquest es produeix, a més de per les causes previstes per al personal funcionari —article 63 EBEP—, quan finalitzi la causa que va donar lloc al seu nomenament. L'EBEP conté una especificació important en el règim aplicable al cessament del personal interí. Concretament, es preveu que l'Administració formalitzarà d'ofici la finalització de la relació d'interinitat per qualsevol de les causes previstes en l'aparat 3 de l'article 10 de l'EBEP, a més de per les previstes en el seu article 63, i afegeix la previsió legal que aquest cessament no genera un dret a compensació.

En destaquem:

  • 1. Quan estigui ocupant una plaça vacant cessa quan aquesta es proveeixi després del corresponent procés selectiu i el funcionari de carrera prengui possessió. L'EBEP preveu expressament que el personal interí cessa per la cobertura reglada del lloc per personal funcionari de carrera a través de qualsevol dels procediments legalment establerts.
  • 2. En cas de substitució del titular del lloc de treball absent per qualsevol causa, l'interí cessa quan el funcionari de carrera es reincorpori o perdi el dret a la reserva del lloc de treball. És a dir, per la finalització de la causa que va donar lloc al seu nomenament.
  • 3. Si el nomenament es realitza per l'execució d'un programa de caràcter temporal, la durada de l'interinatge no pot superar la durada del programa temporal d'adscripció.
  • 4. Si el nomenament obeeix a la necessitat d'atendre un excés o acumulació de tasques, el funcionari interí ha de cessar quan desapareguin les circumstàncies esmentades o, com a màxim, transcorregut el termini màxim de nou mesos dins d'un període de divuit mesos.
  • 5. Per raons organitzatives que donin lloc a la supressió o a l'amortització dels llocs assignats.
  • 6. L’article 124.4 del Text únic preveu que el personal interí perd la condició quan no calen els seus serveis, causa que es pot reconduir a la finalització de la causa que va donar lloc al seu nomenament. En tot cas, l'acte administratiu del cessament ha de ser motivat i estar degudament fonamentat, atès que limita un dret subjectiu i, a més, es dicta en exercici d'una potestat discrecional. D'altra banda, el cessament també pot venir provocat per un nomenament irregular que es declara nul; o per l'amortització de la plaça, la qual cosa pot succeir, per exemple, quan es produeix l'externalització del servei.
  • 7. Altres causes:
  • Pel transcurs del temps especificat en el nomenament.
  • Per rescissió del nomenament, acordada en expedient disciplinari.
  • Altres supòsits de pèrdua de la condició de funcionari, que són:
    • Renúncia escrita.
    • Jubilació forçosa o voluntària.
    • Incapacitat permanent, total, absoluta o gran invalidesa.
    • Amortització del lloc de treball.
    • Pena principal o accessòria d’inhabilitació absoluta o especial perpètua per a un càrrec públic.
    • Pèrdua de la ciutadania espanyola o d’un estat membre de la Unió Europea o d’un estat al qual, en virtut de tractats internacionals subscrits per la Unió Europea i ratificats per l’Estat espanyol, és aplicable la lliure circulació de treballadors, si s'escau.
    • Defunció.


<< Inici | ↑ Tornar a Classes de personal | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

c) Personal eventual

Quan parlem de personal eventual en l’Administració Pública, hi ha dos elements essencials que cal ressaltar: d’una banda, el seu règim legal de nomenament i cessament, absolutament lliure i que correspon als òrgans polítics superiors següents: president de la Generalitat i Consellers dels departaments respectius. Aquests nomenament i cessament no es corresponen en cap cas amb els criteris aplicables al personal funcionari.

L’altre element essencial són les funcions de confiança i assessorament especial que desenvolupa aquest personal. Aquestes funcions no estan definides normativament, correspon determinar-les a l'òrgan del qual depèn el personal eventual. Aquest concepte de funcions es formula com a concepte jurídic indeterminat, el significat del qual sovint s’ha de resoldre cas per cas, tot i que les centrarem en aquelles tasques no permanents ni pròpies de l'organització administrativa, és a dir, no desenvolupen funcions normals de l'Administració. En qualsevol cas, la jurisprudència vincula les funcions de confiança i assessorament amb les tasques de col·laboració immediata amb els qui ostenten el poder de superior decisió política, on han de predominar les notes d'afinitat i proximitat política que són inherents a la confiança.

L’article 12 del Text Únic estableix que és "personal eventual el format pels qui, en virtut de lliure nomenament del president o la presidenta o dels consellers i en règim no permanent, ocupen un lloc de treball considerat de confiança o d’assessorament no reservat a funcionaris i que figura amb aquest caràcter en la corresponent relació de llocs de treball".

La regulació actual del règim jurídic del personal eventual al servei de l'Administració de la Generalitat és establerta en el Decret 2/2005, d'11 de gener, sobre el règim jurídic del personal eventual de l'Administració de la Generalitat de Catalunya.

El Govern determina el nombre de lloc reservats al personal eventual, amb les característiques i retribucions de cadascun, sempre dins dels crèdits pressupostaris corresponents. En aquest sentit vegeu l'Acord GOV/87/2021, de 22 de juny, pel qual es determina el nombre de llocs de treball reservats a personal eventual de l'Administració de la Generalitat de Catalunya.

Amb caràcter general i per analogia, és aplicable al personal eventual de l’Administració de la Generalitat el règim estatutari dels seus funcionaris, llevat dels supòsits en què, per raó de les característiques de la seva condició, no pugui ser-li aplicable i quan la seva normativa específica reguli altrament. Expressament, no té dret a gaudir de la llicència per a estudis relacionats amb el seu lloc de treball ni a la llicència per a assumptes propis.

La provisió dels llocs de treball del personal eventual, per la pròpia naturalesa del lliure nomenament i a causa de les seves característiques especials, no requereix que es faci una convocatòria pública. El nomenament s'ha de fer mitjançant una resolució del president o la presidenta o dels consellers respectius, d’acord amb la dotació pressupostària global assignada a aquest efecte.

El cessament del personal eventual no genera en cap cas dret a una indemnització i té lloc per alguna de les causes següents:

  • Automàticament, quan cessi en el càrrec l’autoritat que el va nomenar, llevat que hagi estat ratificat de forma expressa.
  • Per resolució del president o la presidenta o del conseller o la consellera respectius.
  • Per renúncia de la persona interessada.
  • En el cas del personal funcionari que hagi optat per romandre en la situació de servei actiu, cessa per l'obtenció de destinació definitiva com a conseqüència de la seva participació en qualsevol procés de provisió.
  • Per les altres causes establertes en la normativa de funció pública que li siguin aplicables.
La prestació de serveis en qualitat de personal eventual en cap cas no pot ser considerada com a mèrit per accedir a la condició de funcionari o de personal laboral ni per a la promoció interna. Tanmateix, el personal eventual que cessa i que no té vinculació prèvia amb la Generalitat o no obté el reingrés al servei actiu percebrà, si escau, la liquidació de les vacances que corresponguin en el cas que no s'hagin pogut gaudir i en proporció al temps de serveis prestats. El personal eventual cessat amb vinculació prèvia amb l'Administració no tindrà dret a percebre compensacions econòmiques per aquest concepte, sens perjudici que aquest temps de serveis li sigui computat a efectes del gaudiment de les vacances posteriors.

Els nomenaments i els cessaments del personal eventual es publiquen al DOGC.

En la resolució de nomenament han de figurar les funcions i el nivell retributiu que s’assigna a la persona nomenada.

El personal funcionari al servei de l'Administració de la Generalitat, nomenat personal eventual, serà declarat en la situació administrativa de serveis especials en el cos o escala d'origen, amb efectes des de la presa de possessió del nou lloc de treball. Així és preveu en l’article 88 f) del Text Únic i en el Decret 2/2005.

En situació de serveis especials, al personal eventual se li reconeix el dret a la reserva de plaça, llevat que procedeixi d'una situació administrativa que no comporti aquest reconeixement, a participar en les convocatòries per a la provisió de llocs de treball de personal funcionari, al còmput del temps que hi romangui, a efectes de consolidació de grau personal, com a temps prestat en l'últim lloc ocupat amb destinació definitiva en la situació de servei actiu, o en el lloc que s'hagi obtingut posteriorment per concurs, al còmput del temps que romangui en aquesta situació a efectes de triennis, sistema de previsió social o drets passius, i a la percepció dels triennis que tinguin reconeguts com a funcionaris, els quals seran abonats pel departament o l'organisme on prestin els seus serveis com a eventuals.

Tanmateix, aquest personal funcioanri nomenat personal eventual podrà optar per romandre en situació administrativa de de servei actiu sempre que el lloc de treball de caràcter eventual que passi a ocupar hagi estat valorat i classificat com a propi del grup funcionarial de pertinença, i dins l'interval de nivells corresponent. L'exercici d'aquesta opció comporta la pèrdua del lloc de treball que s'ocupava com a funcionari i, a tots els efectes, es considera com a prestació de serveis en situació de servei actiu en el cos o escala de pertinença. En situació de servei actiu, el funcionari té dret a consolidar grau personal d'acord amb les regles generals establertes en el Text Únic, i la seva normativa de desplegament; a participar en les convocatòries de concurs per a la provisió de llocs de treball de personal funcionari, supòsit en el qual, en el cas d'obtenir destinació definitiva, perden la condició de personal eventual; i a percebre els triennis que tinguin reconeguts, els quals seran abonats pel departament o l'organisme on prestin serveis.

Les diferències entre ambdues opcions també es ressalten en els efectes del cessament, principalment respecte els efectes retributius quan es produeix el cessament en la condició de personal eventual. El Decret 2/2005 regula els efectes i el procediment per a l’assignació d’un lloc de treball de forma diferenciada en funció de les situacions administratives esmentades. Amb caràcter general, dir que el personal eventual fet cessar que gaudia de reserva de plaça i destinació ha de reingressar al servei actiu en el termini d’un mes. En cas de no formalitzar la sol·licitud, serà declarat en situació d'excedència voluntària per interès particular amb efectes des del cessament.

Per als casos en que el personal funcionari en situació de serveis especials amb dret a reserva de plaça hagi perdut el lloc de treball que ocupava amb caràcter definitiu i sol·liciti el reingrés, sens perjudici que pugui obtenir un lloc de treball per concurs o lliure designació, s’aplica el mateix règim d’atribució provisional de llocs de treball al personal funcionari fet cessar. Per als casos en que el personal funcionari hagués romàs en situació de servei actiu, li resulta d'aplicació el règim previst per al personal funcionari cessat en llocs de treball de lliure designació.

En matèria de selecció de personal, recordar que l'EBEP exclou expressament la possibilitat que el personal eventual pugui formar part dels òrgans de selecció, en els mateixos termes que el personal interí i altre personal de designació política (article 60.2).


<< Inici | ↑ Tornar a Classes de personal | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

d) Personal laboral

D’acord amb l’article 11 de l'EBEP, és personal laboral el que, en virtut d’un contracte de treball formalitzat per escrit, en qualsevol de les modalitats de contractació de personal establertes en la legislació laboral, presta serveis retribuïts en l’Administració pública. En funció de la durada del contracte, aquest pot ser fix, per temps indefinit o temporal.

Aquest personal ha d'ocupar llocs de treball classificats com a laborals en la RLT corresponent.

La relació professional del personal laboral amb l’Administració és sotmesa al dret laboral.

Així, l'EBEP té per objecte la determinació de les normes aplicables al personal laboral al servei de les administracions públiques –article 1.2–, conseqüentment, les seves disposicions referides al personal laboral tenen naturalesa laboral atès que són dictades a l'empara de l'article 149.1.7 de la Constitució d'acord amb la seva disposició final primera.

En el seu article 7, l'EBEP estableix que el personal laboral al servei de les administracions públiques es regeix, a més de per la legislació laboral i per les altres normes aplicables convencionalment, pels preceptes d’aquest Estatut que així ho disposin. De forma específica, es preveu que, en matèria de permisos de naixement, adopció, del progenitor diferent de la mare biològica i lactància, el personal laboral al servei de les administracions públiques es regeix pel que preveu l'EBEP, i no són aplicables a aquest personal, per tant, les previsions del text refós de la Llei de l’Estatut dels treballadors sobre les suspensions dels contractes de treball que, si s’escau, correspondrien pels mateixos supòsits de fet.

És important, doncs, tenir present que la normativa prevista en l'EBEP com a expressament aplicable al personal laboral, es d'aplicació directa a aquesta classe de personal que presta serveis en l'àmbit de l'Administració Pública, atès el principi d'especialitat que regeix en l'aplicació de les lleis. En aquest sentit, hem de destacar que la Llei 20/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat en l'ocupació pública, ha introduït un tercer apartat en l'article 11 EBEP, que preveu expressament els principis i regles generals que han de regir per a la selecció del personal laboral. Concretament, preveu que els procediments de selecció del personal laboral seran públics, regint-se en tot cas pels principis d'igualtat, mèrit i capacitat. En el cas del personal laboral temporal es regirà igualment pel principi de celeritat, tenint per finalitat atendre raons expressament justificades de necessitat i urgència.

En allò no previst expressament en l'EBEP com a aplicable al personal laboral, li resulta d'aplicació el règim jurídic de l’Estatut dels treballadors (Text refós de la Llei de l'Estatut dels treballadors, aprovat per Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d'octubre. Al personal laboral que presta serveis a la Generalitat de Catalunya se li aplica el Conveni col·lectiu únic vigent (actualment el sisè). També hi ha aspectes que han d'estar regulats per la llei de pressupostos i per la legislació sobre la funció pública que faci una especial referència a aquest tipus de personal.

En l’àmbit de l’Administració de la Generalitat, d’acord amb el que estableix l'article 30 del Text Únic, els llocs han de ser ocupats, amb caràcter general, per funcionaris públics. Com a excepció, poden ser ocupats per personal en règim laboral els llocs següents:

  • a) Llocs de naturalesa no permanent o de caràcter periòdic i discontinu.
  • b) Si es tracta de desenvolupar activitats pròpies d’oficis.
  • c) Llocs de caràcter instrumental corresponents a les àrees de conservació i manteniment d’edificis, equips i instal·lacions, d’arts gràfiques, d’enquestes, de protecció civil, de comunicació social, d’expressió artística, de serveis socials o de protecció de menors, i no hi ha cap cos o escala amb les funcions adequades.
  • d) Si es tracta de desenvolupar activitats que requereixin uns coneixements específics o tècnics especialitzats i no hi ha cap cos o escala amb la preparació pertinent per al desenvolupament adequat de les funcions pròpies del lloc.
  • e) Llocs de recerca.
  • f) Llocs docents que, per raó de la seva especificitat, no poden ser ocupats per funcionaris dels cossos i les escales docents.
La relació professional del personal laboral amb l'Administració és sotmesa al dret laboral, sens perjudici de l'aplicació de l'EBEP quan correspongui, i es regula sense altres particularitats respecte la de qualsevol treballador: el naixement de la relació professional es formalitza per mitjà d’un contracte de treball i la regulació de les condicions de treball, a través de convenis col·lectius.

El naixement de la relació es formalitza sempre per escrit per mitjà d’un contracte laboral que han de signar el secretari o la secretària general del departament respectiu i el treballador o la treballadora.

D'acord amb l'article 11 EBEP, el personal laboral es pot classificar en:

  • fix
  • Indefinit no fix
  • no permanent o temporal.

El treballador indefinit no fix com la persona que presta serveis a l’Administració o als ens i entitats del seu sector públic sense haver superat un procés de selecció subjecte als principis de mèrit, capacitat, publicitat i lliure concurrència. Amb caràcter previ s'ha de procedir al reconeixement d'aquesta condició, i generalment aquest es produeix per la via judicial en constatar que la contractació temporal s'ha dut a terme de forma irregular.

Així, el TS ha declarat que el caràcter indefinit del contracte implica des d'una perspectiva temporal que aquest no està sotmès, directa o indirectament, a un termini. Però això no suposa que el treballador consolidi, sense superar els procediments de selecció, una condició de fixesa en plantilla que no seria compatible amb les normes legals sobre selecció de personal fix en les Administracions Públiques. En virtut d'aquestes normes l'organisme afectat no pot atribuir la fixesa en plantilla amb una adscripció definitiva del lloc de treball, sinó que, per contra, està obligat a adoptar les mesures necessàries per a la provisió regular d'aquest lloc, i quan aquesta provisió es produeixi en la forma legalment procedent, existirà una causa lícita per a extingir el contracte.

Aquesta figura en l'àmbit de l'Administració Pública es va consolidar jurisprudencialment, i s'ha normativitzat en l'EBEP que tant la menciona, sense regular-la, ni se'n defineix la figura, ni s’esmenten els supòsits en què una relació laboral temporal es reconverteix o es transforma en indefinida no fixa.

Pel que fa als supòsits en que s'ha vingut reconeixent la vinculació laboral d'indefinit no fix, és a dir, supòsits de reconversió del vincle laboral temporal a indefinit no fix, seria el de la contractació laboral en frau de llei. A tall d'exemple, quan no s’assenyala en el contracte clarament l’obra o el servei a realitzar; o bé no se n’acredita l'existència o no es realitzen realment les esmentades funcions o aquestes són clarament estructurals; també quan no es pot acreditar la concurrència d’un increment extraordinari de l’activitat en els casos de contractacions eventuals per circumstàncies de la producció; o bé quan no s’identifica el treballador substituït ni la causa en els contractes d’interinitat per substitució; o la superació de les limitacions temporals de les durades dels contractes formalitzats en el sector públic.

En qualsevol cas, dir que en principi, l'única manera de reconèixer el caràcter indefinit no fix és mitjançant resolució judicial. Reconèixer que l'Administració pot fer-ho directament genera dubtes, si bé s'ha plantejat en algun supòsit d'adscripció de personal pel mecanisme de successió d'empresa.

En l’Administració de la Generalitat, el conveni col·lectiu que regeix les condicions de treball del seu personal laboral és el VI Conveni col·lectiu únic del personal laboral de l’Administració de la Generalitat de Catalunya.

De manera similar al personal interí, el temps treballat pel personal laboral no permanent es pot tenir en compte en la fase de concurs per accedir a un lloc de personal laboral permanent.

Finalment, cal tenir en compte els aspectes regulats en el Decret 243/2004, de 30 de març, sobre determinats aspectes de la contractació laboral a la Generalitat de Catalunya, referents a la constractació laboral d'alta direcció i la contractació laboral ordinària o comuna.

Nova regulació de la contractació laboral temporal establerta al Reial decret llei 32/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reforma laboral, la garantia d’estabilitat en l’ocupació i la transformació del mercat de treball

Amb la reforma laboral operada per aquest RDL desapareixen les modalitats contractuals temporals anteriors i es substitueixen per dues noves modalitats (contracte temporal per circumstàncies de la producció i contracte temporal de substitució), eliminant la modalitat d’obra i servei determinat de la regulació anterior. Pel que fa al sector públic, destaca la incorporació del contracte de durada determinada vinculat a l’execució de programes temporals finançats amb fons de la UE.

Pel que fa a la formalització dels nous contractes, s’ha de tenir en compte que la nova normativa exigeix expressar en el contracte la causa habilitant de la contractació temporal, les circumstàncies concretes que la justifiquen i la seva connexió amb la durada prevista. Per tant, s’ha de parar especial atenció a la necessitat de realitzar un esforç per concretar la causa que permet la contractació temporal, determinant les circumstàncies que ho fan possible en relació a la durada prevista, l’absència de les quals o la seva indeterminació poden fer que el contracte pugui qualificar-se d’irregular.

Modalitats contractuals temporals

1. Contracte temporal per circumstàncies de la producció. El contracte temporal de durada determinada per circumstàncies de la producció comprèn dos causes o circumstàncies diferenciades:

1.2 Circumstàncies ocasionals i imprevisibles o oscil·lacions de la demanda. Les causes que admeten la formalització d’aquesta modalitat contractual són l’increment ocasional i imprevisible i les oscil·lacions en les necessitats de personal que, fins i tot tractant-se de l’activitat normal de l’empresa, generen un desajust temporal entre l’ocupació estable disponible i la requerida.

Dins d’aquesta modalitat, operen dues causes diferenciades, d’una banda, les circumstàncies ocasionals i imprevisibles i, d’altra banda, les oscil·lacions en les necessitats de personal (que no han de ser necessàriament imprevisibles). En qualsevol cas, la norma fa extensible el concepte oscil·lació en les necessitats de personal a les variacions que es produeixin per les vacances anuals.

La durada màxima d’aquestes contractacions és de 6 mesos, ampliable fins a 12 per conveni col·lectiu sectorial. És possible acordar una pròrroga sempre que no s’excedeixi el termini màxim.

Aquesta modalitat es podrà emprar sempre que no respongui als supòsits previstos per a la contractació fixa discontinua que, d’acord amb l’article 16 del TRET, es concertarà per a la realització de treballs de naturalesa estacional o vinculats a activitats productives de temporada, o per al desenvolupament d’aquells treballs que no tinguin aquesta naturalesa però que, essent de prestació intermitent, tinguin períodes d’execució certs, determinats o indeterminats.

1.2 Circumstàncies ocasionals i previsibles. Les causes que admeten la formalització d’aquesta modalitat contractual són l’atenció de situacions ocasionals, previsibles i que tinguin una durada reduïda i delimitada. Pel que fa a la durada màxima, aquesta modalitat contractual per aquesta causa únicament pot utilitzar-se durant un màxim de 90 dies durant l’any natural amb el benentès que aquests 90 dies no podran ésser emprats de manera continuada, independentment del nombre de treballadors que sigui necessari contractar durant aquest període. En el darrer trimestre de cada any, s’ha de traslladar a la representació legal dels treballadors la previsió anual per a l’ús d’aquestes modalitats contractuals.

No pot identificar-se com a causa d’aquest contracte la realització dels treballs en el marc de contractes, subcontractes o concessions administratives que constitueixin l’activitat habitual o ordinària de l’empresa. Per aquests treballs la nova norma permet emprar les circumstàncies de la producció ocasionals i imprevisibles o oscil·lacions de la demanda.

2. Contracte temporal per substitució. El contracte temporal de durada determinada per substitució comprèn al seu torn tres causes diferenciades:

2.1 Per a la substitució d’una persona amb reserva del lloc de treball. Aquesta modalitat contractual es formalitza per a la substitució d’un treballador que té dret a reserva del seu lloc de treball i s’ha de consignar clarament en el contracte la persona substituïda i la causa de la substitució. Com a novetat, la norma preveu que la prestació de serveis de la persona substituta podrà iniciar-se abans que es produeixi l’absència de la persona substituïda, coincidint en el desenvolupament de les funcions durant el temps imprescindible per a garantir l’adequat desenvolupament del lloc de treball i, com a màxim, durant 15 dies. Aquesta modalitat de contractació té una durada que coincideix amb la durada de la reserva del lloc de treball de la persona substituïda.

2.2 Per completar la jornada reduïda d’altra persona treballadora. Aquesta modalitat contractual es formalitza per completar la jornada reduïda d’una altra persona treballadora quan la dita reducció s’empari en causes legalment establertes o en el col·lectiu d’aplicació. S’ha d’especificar igualment el nom de la persona substituïda i la causa de la substitució. Aquesta modalitat de contractació té una durada que coincideix amb la durada de la reducció de jornada de la persona substituïda.

2.3 Per a la cobertura temporal d’un lloc de treball durant el procés de selecció o promoció per a la seva cobertura definitiva mitjançant contracte laboral fix.

En l’àmbit del sector públic, la DA quarta del Reial decret llei 32/2021, estableix que es podran subscriure contractes de substitució per a la cobertura temporal d’un lloc de treball fins que finalitzi el procés de selecció per a la seva cobertura definitiva, d’acord amb els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat i en els termes establerts a la Llei 20/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat a l’ocupació pública.

Aquesta remissió a la Llei 20/2021, de 28 de desembre, permet entendre que resultarà d'aplicació la regulació del règim d’interinitat per vacant del TREBEP i, en conseqüència, el contracte temporal “per vacant” s’ha d’extingir automàticament i d’ofici als tres anys de la seva subscripció llevat que, dins d’aquest termini de tres anys s’hagi publicat la convocatòria i el procés selectiu no hagi conclòs, cas en el qual el treballador interí podrà romandre en la plaça ocupada temporalment fins a la resolució de la convocatòria. La llei habilita la formalització d’aquests contractes únicament mentre finalitzi el procés de selecció. És a dir, entendrem que la cobertura d'un lloc vacant d'estructura es pot dur a terme mitjançant la contractació laboral temporal fins que finalitzi el procés de selecció per a la seva cobertura definitiva, d’acord amb els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat, i en qualsevol cas, per un període màxim de tres anys.

3. Contractes de durada determinada per a l’execució de programes temporals finançats amb fons provinents de la Unió Europea.

La Disposició addicional 5a del Reial decret llei 32/2021, habilita les administracions públiques i entitats que integren el sector públic a subscriure contractes de durada determinada per executar actuacions associades al Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència i qualsevol altre programa de caràcter temporal el finançament del qual provingui de Fons de la Unió Europea. Pel que fa a la durada, la reforma laboral només fa referència al temps necessari però cal tenir en compte que l’execució de programes de caràcter temporal no poden tenir una durada superior a tres anys, ampliables a 12 mesos mitjançant Llei, d’acord amb el TREBEP.

En el cas de programes per a la gestió i execució de les operacions finançades amb fons procedents del Mecanisme de Recuperació i Resiliència i del fons REACT-EU, s’ha de tenir en compte que la durada màxima dels programes és de quatre anys i les contractacions temporals han de tenir una durada que no excedeixi la fixada en el programa i, com a màxim, de quatre anys improrrogables, d'acord amb el Decret llei 5/2021, de 2 de febrer, que hem mencionat anteriorment en relació al nomenament de personal interí per programes.

Especial referència a les mesures comunes que afecten al personal funcionari interí i personal laboral temporal, destinades al control de la temporalitat en l'ocupació pública.

La Llei 20/2021, de 28 de desembre, de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat en l'ocupació pública, ha introduït una nova disposició addicional, la dissetena, a l’EBEP, que introdueix una sèrie de mesures dirigides control de la temporalitat en l'ocupació pública, i que afecta al personal funcionari interí i personal laboral temporal.

En aquesta disposició es fixa un sistema de responsabilitat general de les Administracions Públiques en relació al compliment de les previsions contingudes en el mateix EBEP i es fa menció especial a l’obligació de vetllar per evitar qualsevol tipus d'irregularitat en la contractació laboral temporal i els nomenaments de personal funcionari interí.

Es preveu expressament que les actuacions irregulars en matèria de contractació laboral temporal i els nomenaments de personal funcionari interí donaran lloc a l'exigència de les responsabilitats que procedeixin de conformitat amb la normativa vigent en cadascuna de les Administracions Públiques.

D’altra banda, es sanciona directament amb la nul·litat de ple dret de tot acte, pacte, acord o disposició reglamentària, així com les mesures que s'adoptin en el seu compliment o desenvolupament, el contingut del qual directament o indirectament suposi l'incompliment per part de l'Administració dels terminis màxims de permanència com a personal temporal.

Finalment, com a novetat substancial, es preveu que el personal funcionari interí tindrà dret a una compensació econòmica per l’incompliment del termini màxim de permanència afectat, que serà equivalent a vint dies de les seves retribucions fixes per any de servei, prorratejant-se per mesos els períodes de temps inferiors a un any, fins a un màxim de dotze mensualitats. El dret a aquesta compensació naixerà a partir de la data del cessament efectiu i la quantia estarà referida exclusivament al nomenament del qual porti causa l'incompliment. No hi haurà dret a compensació en cas que la finalització de la relació de servei sigui per causes disciplinàries ni per renúncia voluntària.

Per al cas del personal laboral temporal, l'incompliment dels terminis màxims de permanència donarà dret a percebre una compensació econòmica consistent en el seu cas, en la diferència entre el màxim de vint dies del seu salari fix per any de servei, amb un màxim de dotze mensualitats, i la indemnització que li correspongués percebre per l'extinció del seu contracte, prorratejant-se per mesos els períodes de temps inferiors a un any. El dret a aquesta compensació naixerà a partir de la data del cessament efectiu, i la quantia estarà referida exclusivament al contracte del qual porti causa l'incompliment. En cas que la citada indemnització fos reconeguda en via judicial, es procedirà a la compensació de quantitats.

Per a aquest personal també regeix la regla de que no es genera un dret a aquesta compensació en cas que la finalització de la relació de servei sigui per acomiadament disciplinari declarat procedent o per renúncia voluntària.


<< Inici | ↑ Tornar a Classes de personal | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

e) Personal directiu professional

L’EBEP regula, en el seu article 13, la nova figura del personal directiu.

Aquest personal està cridat a constituir en el futur un factor decisiu de modernització administrativa, ja que la seva gestió professional se sotmet a criteris d’eficàcia i eficiència, responsabilitat i control dels resultats en funció dels objectius.

D'acord amb el precepte esmentat, el Govern i els òrgans de govern de les comunitats autònomes poden establir, en desplegament de l'EBEP, el règim jurídic específic del personal directiu, així com els criteris per determinar-ne la condició, d’acord, entre altres, amb els principis següents:

  • És personal directiu el que exerceix funcions directives professionals a les administracions públiques, definides com a tals en les normes específiques de cada administració.
  • La seva designació ha d’atendre als principis de mèrit i capacitat i criteris d’idoneïtat, i s’ha de portar a terme mitjançant procediments que garanteixin la publicitat i la concurrència.
  • El personal directiu és subjecte a avaluació d’acord amb els criteris d’eficàcia i eficiència, responsabilitat per la seva gestió i control dels resultats en relació amb els objectius que hagin estat fixats.
  • La determinació de les condicions de treball del personal directiu no té la consideració de matèria objecte de negociació col·lectiva a l'efecte de l’EBEP. Quan el personal directiu reuneix la condició de personal laboral, és sotmès a la relació laboral de caràcter especial d’alta direcció.

En l'àmbit del sector públic de l'Administració de la Generalitat, escau destacar la regulació prevista en la Disposició Addicional 21a de laLLei 2/2014 Llei 2/2014, del 27 de gener, de mesures fiscals, administratives, financeres i del sector públic.

Pel que fa a la consideració de personal directiu del sector públic, ho són les persones que, en règim de dedicació única o principal, ocupen llocs o càrrecs qualificats expressament com a directius en les normes de creació o regulació de les entitats, que impliquen l'exercici de funcions d'especial responsabilitat gerencial o executiva, enteses com a funcions que comporten participació directa en la definició i execució de polítiques públiques relatives als objectius generals o estratègics i que comprometin externament l'organització. Així mateix, actuen sota la dependència exclusiva del màxim òrgan de govern o exerceixen funcions amb autonomia i responsabilitat limitades per les instruccions o els criteris emesos per aquests màxims òrgans de govern. Pel que fa a la vinculació d'aquest personal, es disposa que aquesta s'ha de vehicular per mitjà d'un contracte d'alta direcció, si bé excepcionalment, en les societats mercantils, el conseller delegat es pot vincular amb l'entitat per mitjà d'un contracte mercantil si ho estableixen d'aquesta manera llurs estatuts.

A continuació es destaquen els principals aspectes del seu règim:

El règim retributiu del personal directiu del sector públic s’ha de determinar per decret del Govern. Aquesta normativa és hores d’ara en fase de tramitació. L’estructura retributiva dels directius d’aquestes entitats ha d’estar formada per una assignació bàsica, un complement de càrrec i, si escau, una retribució variable en funció d’objectius. Les retribucions íntegres anuals globals del personal directiu, inclosos tots els conceptes, llevat, si s’escau, de les retribucions variables, no poden ésser en cap cas superiors a les fixades per al càrrec de conseller del Govern de la Generalitat o les que es determinin anualment en les lleis de pressupostos, i s’han d’assimilar, amb caràcter general, a les retribucions fixades per als alts càrrecs o càrrecs de comandament al servei de la Generalitat.

El departament competent en matèria de funció pública manté un registre dels contractes laborals d’alta direcció, i en règim laboral ordinari que tinguin fixades retribucions superiors a la de director general.

També en l’àmbit retributiu, dir que no es percep cap tipus de dret d’assistència per a la concurrència a reunions d’òrgans de govern, de consells d’administració o de qualsevol altre òrgan col·legiat de l’Administració de la Generalitat i de les entitats, ens o empreses del seu sector públic, sens perjudici del dret a percebre assistències per la participació en òrgans de selecció del personal.

Les extincions contractuals d'alta direcció, amb independència de la data de formalització dels contractes, únicament donen dret a percebre, si escau, les indemnitzacions que determina la legislació vigent en aquesta matèria, sens que es puguin pactar indemnitzacions superiors a les previstes en la normativa laboral. Així mateix, no hi ha dret a percebre indemnitzacions d'extinció contractual per desistiment de l'empresari si la persona afectada té la condició de funcionari de carrera, o de personal laboral de qualsevol administració pública i del seu sector públic amb reserva del lloc de treball; i quan la persona afectada es vinculi amb un nou contracte d'alta direcció al sector públic de l'Administració de la Generalitat. Altrament, les clàusules sobre indemnitzacions per extinció contractual es consideren nul·la de ple dret.

Així mateix, destaca la prohibició de reconèixer en els contractes d’alta direcció antiguitats superiors a les que corresponen als serveis prestats per raó del contracte signat i han de fer constar expressament la impossibilitat de percebre indemnitzacions per l’incompliment del període de preavís eventual si els contractes es formalitzen amb personal que tingui la condició prèvia de funcionari de carrera o laboral amb reserva del lloc de treball.

Finalment, no s’admeten clàusules en els contractes d’alta direcció que, amb motiu de l’extinció contractual, generin drets d’integració en l’estructura de les administracions o d’incorporació o permanència en els ens i entitats del sector públic, sens perjudici dels sistemes ordinaris d’accés.


<< Inici | ↑ Tornar a Classes de personal | ↑ Tornar a l'índex de la unitat

1.4 El VI Conveni col·lectiu únic del personal laboral de la Generalitat de Catalunya

De conformitat amb el que disposen els articles 90.2 i 90.3 del Text refós de la Llei de l'Estatut dels treballadors, aprovat per Reial decret legislatiu 2/2015, de 23 d'octubre, i els articles 11.2 i 37.4 de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, la representació de l’Administració de la Generalitat de Catalunya i els representants de les centrals sindicals d’UGT, CCOO i la Intersindical Alternativa de Catalunya (IAC), van subscriure el VI Conveni col·lectiu únic d’àmbit de Catalunya del personal laboral de la Generalitat de Catalunya.

El Conveni estableix les condicions de treball del personal laboral al servei de l’Administració de la Generalitat i inclou aspectes com l’organització del treball, la classificació professional, la mobilitat del personal, l’oferta d’ocupació pública, la contractació temporal, les condicions econòmiques, la jornada, els permisos i el règim disciplinari, entre d’altres.

Àmbit personal

El Conveni s’aplica al personal que, amb una relació juridicolaboral, presta serveis a l’Administració de la Generalitat de Catalunya, als seus organismes autònoms, a altres organismes inclosos en l’àmbit d’aplicació de la Llei de la funció pública de la Generalitat de Catalunya i a les entitats gestores de la Seguretat Social, sempre que el personal d’aquestes no sigui sotmès a un règim estatutari específic.

Queda exclòs de l’àmbit d’aplicació del Conveni:

  • El personal que presta serveis en entitats de dret públic sotmeses al dret privat.
  • El personal que presta serveis a empreses de caràcter públic creades per la Generalitat de Catalunya, siguin societats amb participació majoritària o siguin societats vinculades.
  • Els professionals la relació dels quals amb la Generalitat es derivi de l’acceptació d’una minuta o un pressupost per efectuar una obra o un servei, mitjançant un contracte específic.
  • El personal que presta serveis en consorcis en els quals participa la Generalitat de Catalunya.

No obstant això, en el supòsit de creació d’empreses públiques i ens de dret públic subjectes al dret privat durant la vigència d’aquest Conveni col·lectiu únic, al personal que presti els seus serveis en l’àmbit d’aquestes empreses o ens, li és aplicable aquest Conveni col·lectiu únic vigent mentre no sigui negociat un conveni propi per part de l’empresa o ens, o les parts legitimades acordin l’aplicació d’una altra norma, llevat que la llei de creació de l’empresa ens disposi una altra cosa.

Pel que fa a l’aplicació del Conveni al personal procedent d’altres administracions públiques, es requereix una negociació prèvia, individual o col·lectiva, segons els casos, per arribar a un acord, que ha de ser ratificat per la Comissió per a la Interpretació, la Vigilància i l’Estudi del Conveni.

Àmbit funcional

Les normes que conté aquest Conveni afecten els centres de treball de tots els departaments, organismes autònoms de la Generalitat de Catalunya i altres organismes inclosos en l’àmbit d’aplicació de la Llei de la funció pública, actualment existents o que es creïn en el futur.

Àmbit territorial

L’àmbit territorial del present Conveni és la comunitat autònoma de Catalunya.

Vigència

El Conveni té una vigència fins al 31 de desembre de 2008 i efectes econòmics retroactius des de l’1 de gener de 2004, llevat que hi hagi alguna disposició en sentit contrari en el seu articulat.

Hores d'ara el Conveni ha estat objecte de denúncia per les organitzacions sindicals, pel que el seu contingut normatiu es manté en vigor mentre no s’arribi a un acord sobre el nou conveni.

Pròrroga i denúncia

El Conveni s’entén prorrogat tàcitament per períodes anuals successius si no es produeix l'oportuna denúncia dins del termini de preavís de dos mesos abans de la data en què finalitzi la seva vigència.

Com s'ha dit, el Conveni ha estat objecte de denúncia, pel que el seu contingut normatiu es manté en vigor mentre no s’arribi a un acord sobre un nou conveni, del que en resulta el punt de partida per a la negociació del VIIè Conveni.

Vinculació a la totalitat

Les condicions pactades en aquest Conveni formen un tot orgànic i indivisible, de manera que no es pot fer una aplicació parcial de les seves disposicions.

Condicions més beneficioses

El contracte de treball es basa en el principi d’estabilitat en la relació laboral.

Si durant la vigència d'aquest Conveni es produeix, per reestructuració administrativa, algun canvi pel que fa a la dependència dels actuals centres de treball, la modificació esmentada ha de garantir les relacions juridicolaborals amb total respecte a les diferents condicions individuals reconegudes expressament al personal laboral afectat.

Comissió Paritària per a la Interpretació, la Vigilància i l’Estudi del Conveni (CIVE)

El Conveni estableix la creació, dins dels quinze dies següents a la signatura, de la Comissió Paritària per a la Interpretació, la Vigilància i l’Estudi del Conveni (CIVE).

Aquesta Comissió ha d’estar integrada per vuit representants de l’Administració i vuit representants de les organitzacions sindicals negociadores.

En la composició de la CIVE s'ha de respectar la proporcionalitat dels sindicats signants segons els resultats electorals que s'han tingut en compte per compondre la mesa negociadora.

La CIVE ha d'elaborar les seves normes de funcionament i tenir, a més de les funcions d’interpretació, vigilància i estudi del Conveni, les funcions específiques regulades en l’article 12 del VI Conveni col·lectiu.

La CIVE ha de disposar d'un registre dels acords, on han de constar la data, la qüestió tractada i el text literal de l'acord.

Els acords de caràcter vinculant adoptats per la CIVE són objecte d'inscripció en el registre referenciat en l'article 2 del Reial Decret 713/2010, del 28 de maig, sobre registre i dipòsit de convenis i acords col·lectius de treball, i s'han de publicar, si escau, al DOGC.

Els acords de la CIVE tenen plena validesa i eficàcia en l'àmbit d'aquest Conveni, s'han d'adoptar per majoria de cadascuna de les parts i s'han de fer públics en tots els centres de treball. Així mateix, les resolucions s'han d'enviar a les parts interessades en el termini màxim de quinze dies a partir de la data de la resolució.

Podeu consultar els Acords de la CIVE, el Registre dels acords i/o interpretacions de caràcter vinculant del Conveni col·lectiu únic d'àmbit de Catalunya del personal laboral de la Generalitat de Catalunya, presos per aquest òrgan en el següent enllaç.

Els membres de la CIVE han de disposar de temps suficient per exercir les seves funcions i per assistir a les reunions.

Classificació professional del personal laboral

La classificació professional té per objecte assignar a cada treballador o treballadora unes funcions dins d’un sistema ordenat en grups, subgrups i categories professionals (i, si escau, especialitats), i agrupar unitàriament les aptituds professionals, les titulacions i el contingut general de la prestació laboral que es correspon amb aquestes.

Segons el nivell de titulació, de coneixements o d’experiència exigits per accedir al lloc de treball, s’estableixen els grups professionals següents:

  • Grup A: títol universitari de grau superior o equivalent, o capacitació provada en relació amb el lloc de treball exclusivament quan s'hi accedeixi per canvi de destinació des d’una categoria professional del mateix grup o del grup immediatament inferior, llevat dels casos en què per llei s'exigeixi la titulació.
  • Grup B: títol universitari de grau mitjà o equivalent, o capacitació provada en relació amb el lloc de treball exclusivament quan s’hi accedeixi per canvi de destinació des d’una categoria professional del mateix grup o del grup immediatament inferior, llevat dels casos en què per llei s’exigeixi la titulació.
  • Grup C: títol de batxillerat, títol de tècnic superior corresponent a cicles formatius de grau superior, títol de tècnic especialista corresponent a la formació professional de segon grau o equivalent, o capacitació provada en relació amb el lloc de treball exclusivament quan s’hi accedeixi per canvi de destinació des d’una categoria professional del mateix grup o del grup immediatament inferior.
  • Grup D: títol de graduat en educació secundària, graduat escolar, tècnic corresponent a cicles formatius de grau mitjà, tècnic especialista corresponent a la formació professional de primer grau o equivalent, o capacitació provada en relació amb el lloc de treball exclusivament quan s’hi accedeixi per canvi de destinació des d’una categoria professional del mateix grup o del grup immediatament inferior.
  • Grup E: certificat d’escolaritat.

Àrees de funcions

Al mateix temps, les diferents categories professionals del personal laboral s’engloben en les següents cinc àrees de funcions:

  • Àrea d'administració i informàtica: aquesta àrea comprèn el conjunt d’activitats o tasques relacionades directament amb tasques d’administració, tant de personal com de béns, amb els processos informàtics i de comunicació i, en general, amb les altres tasques que configuren l’aparell de gestió del servei o centre respectiu.
  • Àrea de manteniment, oficis i serveis tècnics: aquesta àrea comprèn el conjunt d’activitats o tasques relacionades directament amb la cura, conservació, muntatge, millora, reparació i construcció de béns mobles i immobles, amb l’aprofitament agrícola, forestal i pecuari; amb les tasques de conducció i transport de persones i béns i, en general, amb altres de similars a les descrites.
  • Àrea de serveis generals: aquesta àrea comprèn el conjunt d’activitats o tasques relacionades directament amb la informació i recepció de persones i béns, la vigilància de persones i/o locals, la comunicació interna i externa de serveis i centres, la custòdia, el repartiment i la distribució de béns i correspondència, la neteja de dependències, útils i maquinària, els serveis de cuina, menjador i bugaderia i, en general, totes les tasques complementàries i auxiliars que, sense correspondre específicament a un ofici determinat, són pròpies del funcionament normal dels centres.
  • Àrea sanitària i assistencial: aquesta àrea comprèn el conjunt d’activitats o tasques relacionades directament amb la salut, tant en la vessant preventiva com en la curativa; amb l’atenció a persones o grups que, per la seva situació individual o social, requereixen una especial atenció i ajuda terapèutica, i, en general, les activitats que possibiliten la recuperació, el desenvolupament i la integració social, familiar i professional de les persones.
  • Àrea educativa i cultural: aquesta àrea comprèn el conjunt d’activitats o tasques relacionades amb l’acció educativa, entesa en sentit ampli, tant la docència reglada com la no reglada, el suport social en la seva expressió personal i familiar, la socialització i l'adquisició d’hàbits de la vida diària, l’organització i el desenvolupament de les activitats de lleure, l’organització d’activitats socioculturals i, en general, totes les activitats o tasques adreçades a la formació, el desenvolupament i la integració de les persones o els col·lectius sobre els quals s’exerceix l’acció educativa o cultural.


↑ Tornar a l'índex de la unitat


<< Inici | Unitat 2 >>

Torna a munt
× Tanqueu els crèdits
Autoria i llicència

Autors dels continguts elaborats el 2012: Rosario Alonso, Mariona Capdevila, Neus Colell i Carles Méndez.

Revisors dels continguts: Àngels Ajona i Xavier Farnós.

Coordinació tècnica i pedagògica: Servei de Formació per a la Generalitat (EAPC).

La imatge de la portada és de MetsikGarden i s'ha obtingut de Pixabay.

L'Escola d'Administració Pública de Catalunya, amb la voluntat de contribuir a la lliure difusió del coneixement i d'acord amb el que estableix la Recomanació de la Comissió Europea sobre gestió de la propietat intel·lectual, difon aquests materials sota una llicència creative commons by-nc-sa. N'autoritza l'ús, doncs, amb les condicions següents:

  • citant-ne font i autoria,
  • amb finalitats no comercials, i
  • sense fer-ne obres derivades.

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 4.0 Internacional de Creative Commons.

Així mateix, s'inclouen referències a materials d'altres autors consignades degudament, per a l'ús de les quals cal avenir-se a les llicències corresponents.