La incapacitat temporal és una prestació contributiva que consisteix en un subsidi econòmic de durada limitada amb la finalitat d'atendre les situacions de necessitat que una malaltia o un accident provoquen en una persona treballadora durant el temps que està incapacitada per desenvolupar la seva activitat laboral. La prestació s'inicia amb l'extensió d'un comunicat de baixa mèdica i està regulada en els articles 169-176 del TRLGSS.
L'article 175 del TRLGSS determina que el dret al subsidi pot ser denegat, anul·lat o suspès si el beneficiari ha actuat fraudulentament per obtenir o conservar aquesta prestació o si treballa per compte propi o d'altri. En la pràctica, és freqüent utilitzar els serveis d'empreses dedicades a la investigació privada per obtenir proves que permetin acreditar incompliments eventuals de les persones treballadores que han obtingut una baixa mèdica i perceben el subsidi per incapacitat temporal. Aquestes pràctiques, dutes a terme per detectius privats, han estat qüestionades judicialment de manera reiterada i molt recentment el Tribunal Suprem s'hi ha pronunciat en la Sentència de 25 de maig de 2023, recurs 2339/2022.
En aquesta Sentència s'analitza el cas d'un treballador que, després de rebre la corresponent baixa mèdica amb diagnòstic de cervicàlgia, suspèn la seva activitat laboral com a netejador en una empresa i passa a percebre el subsidi per incapacitat temporal corresponent. L'empresa va recórrer als serveis d'una agència de detectius privats i, emparada en les proves fotogràfiques obtingudes i en l'informe del detectiu que va dur a terme la investigació, va lliurar una carta d'acomiadament disciplinari al treballador per transgressió de la bona fe contractual, tal com estableix l'article 54 del TRLET. En les fotografies obtingudes es podia veure el treballador fent diferents tasques de manteniment del jardí i de l'hort del seu habitatge, utilitzant per a això eines com ara una pala i un rasclet i fent moviments físics forçats. També va ser fotografiat pintant la teulada d'una construcció d'un veí.
L'Alt Tribunal, en aquest cas, se centra en la validesa que es pugui atorgar, a aquest efecte, a l'informe del detectiu, atès que considera que les proves es van obtenir mentre el treballador es trobava al seu domicili privat. Tot això tenint en compte que l'article 90.2 de la Llei 36/2011, de 10 d'octubre, reguladora de la jurisdicció social, estableix que no s'admeten proves que tinguin l'origen o que s'hagin obtingut, de manera directa o indirecta, mitjançant procediments que impliquin violació de drets fonamentals o llibertats públiques. D'altra banda, l'article 48.1.a de la Llei 5/2014, de 4 d'abril, de seguretat privada disposa la possibilitat de dur a terme esbrinaments en l'àmbit de la vida personal, familiar o social, “exceptuada la que es desenvolupi als domicilis o llocs reservats”. Aquesta mateixa norma estableix explícitament que en cap cas es pot investigar la vida íntima de les persones que transcorre als seus domicilis o a altres llocs reservats.
En el cas exposat, és inqüestionable que el treballador no pot ser objecte d'enregistraments, fotografies o qualsevol altre mitjà tècnic d'obtenció d'imatges quan està en el seu domicili particular. No obstant això, en aquest cas les proves es van obtenir al jardí de l'habitatge. El Tribunal Suprem entén que aquesta zona també queda emparada per la protecció especial atorgada al domicili o, en tot cas, encaixaria sense dificultat en aquests altres “llocs reservats”, especialment quan no consta que el jardí del treballador sigui visible per a qualsevol que pugui passar a prop, ni que no hi hagi murs o tanques que dificultin aquesta visibilitat des de l'exterior. Per tot això, el Tribunal entén que la prova obtinguda no és vàlida i, consegüentment, l'acomiadament mereix la qualificació d'improcedent.
