El permís de lactància és un dels supòsits de l'article 37 del TRLET, pel qual el treballador o treballadora, previ avís i justificació, pot absentar-se del treball amb dret a remuneració. No es tracta, per tant, en sentit estricte, d'una qüestió de Seguretat Social, sinó de la denominada protecció social complementària que, fora de l'àmbit d'aplicació del nostre sistema públic, considera diferents situacions mereixedores de protecció que, en alguns casos -i aquest n'és- se substancien com a obligacions empresarials. Cal tenir en compte, d'altra banda, que el TRLGSS recull -aquesta vegada sí com una prestació contributiva del nostre sistema de Seguretat Social- la denominada “corresponsabilitat en la cura del lactant” com un mecanisme més de protecció social dels progenitors del lactant.
Doncs bé, en l'àmbit de l'ocupació pública, la Sentència de la Sala Contenciosa del Tribunal Suprem de 20 de maig de 2025 (rec. 7255/2022) és molt interessant sobre aquesta matèria, atès que planteja el mode en què s'ha de fer el còmput dels dies d'acumulació del permís per lactància. Tant el TRLET (art. 37) com el TRLEBEP (art. 48), estableixen la possibilitat de “compactació” d'aquest permís. En el primer cas, disposa que qui exerceixi el dret a una hora d'absència del treball, per la seva voluntat, el pot substituir per una reducció de mitja hora de la seva jornada amb la mateixa finalitat o acumular-lo en jornades completes. El TRLEBEP, d'altra banda, estableix que es pot sol·licitar la substitució del temps de lactància per un permís retribuït que acumuli en jornades completes el temps corresponent. No obstant això, ni el TRLET ni el TRLEBEP fan cap esment a les regles de càlcul per dur a terme aquestes acumulacions en jornades completes del permís de lactància, ni quan es treballa a jornada completa o a temps parcial.
Afortunadament, el Tribunal Suprem ha desenvolupat aquests aspectes pràctics per donar més seguretat jurídica a empreses, administracions i treballadors a l'hora de concretar l'exercici d'aquests drets. Així, en aquesta Sentència, s'estableix un principi general d’aplicació a tots els empleats públics d'una administració pública: la fixació d'una durada comuna per a tothom que eviti un tracte desigual en favor dels qui treballen a temps parcial, si els comparem amb els que treballen a jornada completa, que es prenen com a referència.
La Sentència parteix que, com a regla general, hi ha 172 dies laborables de mitjana entre la fi del permís per naixement, adopció, guarda o acolliment, i els 12 mesos a què fa referència l'article 48.f del TRLEBEP. Un cop establerta aquesta premissa, el sindicat recurrent en aquest procés entenia que el permís de lactància no està configurat per dies, sinó per hores, per la qual cosa un treballador o treballadora amb reducció de jornada ha de tenir dret a una hora d'absència, és a dir, exactament igual que una altra que treballi a jornada completa.
No obstant això, l'Administració -autonòmica en aquest cas- sostenia que cal fer l'operació següent: dividir les 172 hores -a raó d'1 hora per cadascun dels 172 dies que hem establert com a premissa- entre la jornada completa diària, que en aquest cas és de 7,5 hores, de manera que el resultat és, arrodonit, de 23 dies de permís acumulat. L'Administració feia aquest càlcul per a tots els empleats públics, amb independència de la seva jornada de treball, i el sindicat entenia que, quan es tracta de treball a temps parcial, la divisió no s'ha de fer per 7,5 hores diàries, sinó per les corresponents a la jornada real en cada cas. D'aquesta manera, per exemple, si una persona té una jornada de 4 hores diàries, el resultat seria que dividiríem 172 entre 4, de manera que resultarien 43 dies acumulats. Així doncs, en aquest permís hi hauria un tracte més favorable per a qui treballa a temps parcial respecte de qui el fa a jornada completa.
La Sentència analitza el contingut de l'article 48.f des de la perspectiva del principi d'igualtat i no-discriminació. El Tribunal Suprem conclou que la fórmula que aplicava l'Administració pública tenia com a finalitat garantir la igualtat i evitar l'aplicació d'una pràctica que pogués generar una discriminació inversa. Així doncs, l'Administració no se centra tant en la bondat del càlcul matemàtic i la seva exigència, sinó que vol evitar que el resultat final de la divisió, el seu quocient, sigui tan dispar en dies acumulats i en benefici dels empleats públics a temps parcial, raó per la qual decideix igualar-los en 23 dies.
No es tracta, per tant, de si cal atenir-se únicament al resultat d'una operació de càlcul sinó, en vista del resultat final, si cal igualar la jornada diària dels empleats públics a temps parcial amb la dels empleats públics a jornada completa, i així evitar un resultat desproporcionat en benefici dels primers, amb un excés de dies de permís acumulat.
