L’article 13 del RPLU disposa que les sol·licituds de llicències urbanístiques s'han de tramitar de conformitat amb la legislació sobre règim local, sens perjudici de la legislació sobre procediment administratiu comú i procediment de les administracions públiques de Catalunya i els aspectes procedimentals establerts a la legislació urbanística.

Per tant, en vista d’aquest article, la normativa que regula el procediment d'atorgament de les llicències urbanístiques és la següent:

Legislació de règim local:

• Decret 179/1995, pel qual s’aprova el Reglament d’obres, activitats i serveis.

Legislació de procediment administratiu comú:

• Llei 39/2015, de procediment administratiu comú de les administracions públiques.
• Llei 26/2010, de règim jurídic i de procediment de les administracions públiques de Catalunya.

Especialitats en la legislació urbanística:

• Decret legislatiu 1/2010, pel qual s’aprova el text refós de la Llei d’urbanisme de Catalunya.
• Decret 64/2014, pel qual s'aprova el Reglament sobre protecció de la legalitat urbanística.

Els tràmits de què es compon el procediment són els següents:

1. Sol·licitud (art. 75 del ROAS).
2. Requeriment, si s’escau, d’esmena de deficiències (art. 79.d del ROAS).
3. Informes.
4. Audiència dels interessats (art. 80 del ROAS).
5. Resolució.
6. Publicitat.

En concordança amb el que disposa la LPAC, la sol·licitud d’una llicència urbanística es pot fer electrònicament o presencialment.

La sol·licitud ha de ser obligatòriament en format electrònic quan aquesta l'efectuïn alguns dels col·lectius establerts en l’article 14 de la LPAC:

Els col·lectius que no figurin en aquests col·lectius poden triar en tot moment si es comuniquen amb les administracions públiques per a l'exercici dels seus drets i obligacions a través de mitjans electrònics o bé de forma presencial, i es disposa que el mitjà triat per una persona comunicar-se amb les administracions públiques pot ser modificat per aquesta en qualsevol moment.

En el supòsit que la sol·licitud el formuli de forma presencial algun col·lectiu no comprès en els esmentats més amunt, es pot presentar a les oficines d'assistència en matèria de registres de l’ajuntament al qual s’adreci la sol·licitud així com a qualsevol dels altres llocs establerts en l’article 16.4 de la LPAC.

També és important tenir en compte que si l’ajuntament ha establert expressament models específics de presentació de sol·licituds -en el nostre cas, de llicència urbanística-, els interessats els han d'usar obligatòriament (art. 66.6 de la LPAC).

De conformitat amb l’article 66 de la LPAC, les sol·licituds d’inici del procediment han de contenir:

Des d’aquest punt de vista, l’article 13 del RPLU disposa que les sol·licituds de llicència urbanística han d’anar acompanyades de la documentació que requereixen la normativa aplicable i les ordenances municipals sobre ús del sòl i edificació.

L’article 75 del ROAS disposa que les sol·licituds de llicència, que s’han de documentar d’acord amb el que estableixen la normativa aplicable i les ordenances, han de precisar l’objecte i les condicions de l’obra o de l’actuació projectada, amb el detall suficient per a la verificació deguda amb la normativa i les ordenances esmentades.

A tall d’exemple, les sol·licituds de llicència urbanística de parcel·lació o de declaració de la no necessitat, s’han de presentar amb la documentació exigida per l’article 28 del RPLU.

Si es tracta d’una sol·licitud de llicència urbanística per constituir o modificar un règim de propietat horitzontal, la documentació a presentar ha de ser la que disposa l’article 31 del RPLU.

Quan es tracta d’obres, alguns dels documents que acostumen a exigir-se són els següents:

• Estudi de seguretat i salut o, si escau, estudi bàsic (art. 5 i 6 del Reial decret 1627/1997).
• Projecte d'infraestructures comunes per accedir als serveis de telecomunicació per a edificis o conjunts immobiliaris subjectes a divisió horitzontal (art. 3 del Reial decret 1/1998).
• Estudi de gestió de residus de construcció i demolició, inclòs en l'article 4 del Reial decret 105/2008, d'1 de febrer, que regula la producció i la gestió dels residus de construcció i demolició.
• Document d'acceptació signat per un gestor de residus autoritzat per tal de garantir la destinació correcta dels residus separats per tipus, on ha de constar el codi de gestor, el domicili de l'obra i l'import rebut en concepte de dipòsit per a la gestió posterior (art. 11 del Decret 89/2010).
• El nomenament del tècnic o tècnics integrants de la direcció facultativa de les obres.
• Còpia d'altres autoritzacions administratives prèviament atorgades per altres administracions en relació amb aquella, etc.
• I, evidentment, s’ha de fer menció del projecte tècnic d’obres -al qual, per la seva rellevància, es dedica l'apartat següent.

En aquest punt és important recordar el que s’ha exposat en l’apartat d’aquesta formació relatiu a les actuacions subjectes a llicència urbanística.

L’article 187.1 del TRLUC subjecta a llicència urbanística la construcció d’edificis de nova planta i la intervenció en els edificis ja existents que, d’acord amb la legislació sobre ordenació de l’edificació, requereixen l’elaboració d’un projecte tècnic i la demolició total o parcial.

Per contra, l’article 187 bis.a del TRLUC subjecta a comunicació prèvia les construccions i instal·lacions de nova planta, i les obres d’ampliació, reforma, modificació, rehabilitació o demolició total o parcial de construccions i instal·lacions existents que, d’acord amb la legislació sobre ordenació de l’edificació, no requereixen l’elaboració d’un projecte tècnic.

Per tant, és imprescindible analitzar el que disposa la LOE. L’article 2 estableix que tenen la consideració d'edificació a l'efecte del que disposa la LOE i requereixen un projecte segons el que estableix l'article 4, les obres següents:

Pot observar-se com aquest article utilitza expressions molt genèriques o imprecises com ara "escassa entitat constructiva" o "variació essencial". Des d’aquest punt de vista és important disposar d’una ordenança que ajudi a clarificar aquests conceptes perquè de la interpretació que se’n faci en dependrà el règim d’intervenció administrativa -llicència o comunicació prèvia.

Així, l'article 19.2 de l'Ordenança municipal de llicències urbanístiques de l’Ajuntament de Mataró, sota el títol de "Supòsits de requeriment o no de projecte tècnic a efectes de determinar el règim de sol·licitud" estableix el següent:

L'article 4.1 de la LOE considera el projecte com “el conjunt de documents mitjançant els quals es defineixen i es determinen les exigències tècniques de les obres incloses en l'article 2 [d'aquesta mateixa norma]”.

Complementant aquesta definició, l'article 6.1.1 del Reial decret 314/2006, de 17 de març, pel qual s'aprova el Codi tècnic de l'edificació (CTE), disposa que “el projecte ha de descriure l'edifici i definir-ne les obres d'execució amb el detall suficient perquè puguin valorar-se i interpretar-se inequívocament durant la seva execució”.

A l'efecte de la tramitació administrativa, l’article 6.1.3 del CTE estableix que tot projecte d'edificació es pot desenvolupar en dues etapes, la fase de projecte bàsic i la fase de projecte d'execució:

a) El projecte bàsic defineix les característiques generals de l'obra i les seves prestacions mitjançant l'adopció i la justificació de solucions concretes.

b) El projecte d'execució desenvolupa el projecte bàsic i defineix l'obra íntegrament sense que s'hi puguin rebaixar les prestacions declarades en el projecte bàsic, ni alterar-se els usos i les condicions sota els quals, si escau, es van atorgar la llicència municipal d'obres, les concessions o altres autoritzacions administratives.

La jurisprudència (Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Canàries de 26 de març de 2007) ha declarat que no és possible utilitzar la presentació d’un projecte d'execució per controlar el que no es va controlar en el seu moment en el projecte bàsic en concedir la llicència; en aquests casos, cal recórrer al procediment corresponent de revisió d’ofici.

Finalment, en el supòsit que la llicència s’hagi concedit a partir d'un projecte bàsic, la normativa no assenyala un termini concret per aportar el projecte executiu (o altra documentació a la qual s’hagi condicionat la llicència). Aquest termini és el que s’hagi establert en la corresponent normativa urbanística municipal o, si no n'hi ha, es considera que és d’un any a partir de l’endemà de la notificació de la llicència atorgada -que es correspon al termini de caducitat per iniciar les obres establert en l’article 37.1 del RPLU.

A vegades, cal fer obres que no estan previstes en el projecte segons el qual s’ha obtingut la llicència. Aquesta necessitat es pot donar en el moment de redactar el projecte d’execució -per tant, quan encara no s’ha iniciat l’execució de les obres- o quan s’estan executant materialment les obres (art. 35 del RPLU).

Per tal que això sigui així, s’han de complir els requisits següents:

Amb la comunicació prèvia s’ha d’aportar la documentació escrita i gràfica que esmeni el projecte autoritzat i, si s’escau, el projecte d’execució que el desenvolupa.

També ha d’aportar un informe detallat subscrit per la direcció facultativa de les obres sobre els aspectes següents:

En aquests casos, aquesta l'administració ha de dur a termes les actuacions següents:

L’article 33.3 de la RPLU disposa que quan el projecte tècnic d’obres sigui exigible per la legislació sobre ordenació de l’edificació, s’ha d’elaborar de conformitat amb aquesta legislació i amb el que disposa l’article 34.

En aquest sentit, el contingut del projecte es troba en l’annex I CTE i ha d'incloure la documentació: següent: memòria, plànols, plecs de condicions, mesuraments i pressupost.

Així mateix, i de conformitat amb l’article 34 del RPLU, el projecte ha de tenir en compte següent:

El redactor del projecte ha de tenir la titulació acadèmica i professional habilitador que pertoqui segons el tipus d’obra de què es tracti (art. 33.4 del RPLU).

A aquest respecte, és important el que assenyala la Sentència del TS de 10 de gener de 1990: "L'Ajuntament ha d'examinar la capacitat professional del tècnic autor del projecte sense que sigui suficient, a aquest efecte, que el projecte aparegui visat pel col·legi professional, ja que si no és competent per redactar el projecte un determinat professional no és tampoc idoni el seu col·legi per estendre el visat."

O bé, la Sentència del TS de 23 de desembre de 2021, que estableix que “[…] per valorar aquesta qualificació cal atenir-se al criteri tècnic dels tècnics municipals perquè són els que assumeixen la responsabilitat d'autoritzar amb la llicència corresponent l'execució d'aquestes edificacions”.

Abans de continuar avançant és necessari posar de manifest la complexitat de la qüestió per la seva casuística.

Des del punt de vista del dret positiu, la principal legislació són aquestes normes:

1. La Llei 38/1999, de 5 de novembre, d'ordenació de l'edificació (LOE).
2. La Llei 12/1986, d'1 d'abril, sobre regulació de les atribucions professionals dels arquitectes i enginyers tècnics.

Pel que fa a la LOE, l'article 10.2, en concordança amb l’article 2, atribueix les diferents competències en funció de l'ús i el destí de l'edificació que es vol construir:

• Quan el projecte tingui per objecte la construcció d'edificis per a usos administratius, sanitaris, religiosos, residencials en totes les seves formes, docents i culturals, la titulació acadèmica i professional habilitadora és la d'arquitecte.
• Quan el projecte tingui per objecte la construcció d'edificis per a usos aeronàutics, agropecuaris, de l'energia de la hidràulica, miners, de telecomunicacions (referit a l'enginyeria de les telecomunicacions) del transport terrestre, marítim, fluvial, aeri, forestal, industrial, naval, de l'enginyeria de sanejament i higiene, i accessori a les obres d'enginyeria i la seva explotació, la titulació acadèmica i professional habilitadora, amb caràcter general, és la d'enginyer, enginyer tècnic o arquitecte i és determinada per les disposicions legals vigents per a cada professió, d'acord amb les especialitats i competències específiques.
• Quan el projecte tingui per objecte la construcció d'edificis els usos dels quals no estiguin relacionats expressament en els grups anteriors, la titulació acadèmica i professional habilitadora és la d'arquitecte, arquitecte tècnic, enginyer o enginyer tècnic, i és determinada per les disposicions legals vigents per a cada professió, d'acord amb les especialitats i competències específiques.

La regulació de la LOE s’ha de complementar amb el que disposa la Llei 12/1986. D’acord amb l’article 2.1 d’aquesta Llei, corresponen als enginyers tècnics, dins de l'especialitat respectiva, la redacció i la signatura de projectes que tinguin per objecte la construcció, la reforma, la reparació, la conservació, la demolició, la fabricació, la instal·lació, el muntatge o l'explotació de béns mobles o immobles, en els casos respectius, tant amb caràcter principal com accessori, sempre que quedin compresos per la naturalesa i les característiques en la tècnica pròpia de cada titulació.

Pel que als arquitectes tècnics, l'article 2.2 indica que corresponen a aquests professionals, en relació amb la seva especialitat d'execució d'obres, les mateixes atribucions que els enginyers tècnics, i especifica que la facultat d'elaborar projectes es refereix a tota classe d'obres i construccions que, conformement a la legislació de l’edificació, no requereixin projecte arquitectònic.

S’observa que aquesta norma condiciona l’elaboració de projectes d’obres per part d’arquitectes tècnics i enginyers tècnics al fet que no tinguin la consideració del que tradicionalment es denomina “projecte arquitectònic”, és a dir, que es tracti d’obres que no es troben dins l’àmbit d’aplicació de la LOE i, en el cas dels darrers, que les obres formin part de les seves especialitats i competències específiques.

Per concloure, és important destacar que malgrat que l’article 2 de la LOE fa referència als tècnics mitjans (arquitectes tècnics i enginyers tècnics), aquests estan exclosos, com s’ha vist, de redactar projectes que quedin dins el seu àmbit d’aplicació.

Des d’aquesta òptica, es pot citar la Sentència del TS de 24 d’octubre de 1997, d’acord amb la qual:

“QUART. Amb vista a la segona qüestió, ha de tenir-se en compte que, en la Llei 12/1986, d'1 d'abril, sobre atribucions professionals dels Arquitectes i Enginyers Tècnics, la professió d'Arquitecte Tècnic és objecte d'un tractament singular (art. 2.2), al marge del general corresponent als Enginyers Tècnics (art. 2.1)." En la Sentència es delimita l'àmbit de les seves facultats, pel que fa a l'elaboració de projectes, i assenyala, en primer lloc, que han de tenir relació amb la seva especialitat, que no és cap altra que l'execució d'obres, i concretament de les d'arquitectura, concebuda, segons reiterada jurisprudència, com l'art de projectar i construir edificis i de les seves instal·lacions complementàries, incardinat, per consegüent, en el mateix sector de l'edificació. En segon lloc, de manera positiva s'estén a les intervencions parcials en edificis construïts que no alterin la seva configuració arquitectònica, als de demolició i als d'organització, seguretat, control i economia d'obres d'edificació de qualsevol naturalesa. I, finalment, en sentit negatiu s'exclouen les d'obres i construccions que, d’acord amb la legislació del sector, requereixin projecte arquitectònic. Així mateix, ha subratllat la jurisprudència d'aquesta Sala que el criteri al qual responen les seves decisions en cada cas concret és garantir la seguretat, la qual cosa justifica que els dubtes es resolguin en cada cas particular en pro de la solució que ofereixi més seguretat (sentències del TS de 18 de març, 24 d'abril i 2 de juny de 1992, 25 d'octubre de 1993 i 11 de juliol i 26 de desembre de 1995, entre altres).

O bé la Sentència del TS de 28 de juny de 1991, que manifesta que “Sempre que l'envergadura de l'edificació projectada sigui de tal naturalesa que unes eventuals deficiències en el projecte puguin posar en perill els béns i, sobretot, la integritat física de les persones, cal entendre que el projecte ha de ser elaborat per un tècnic superior”.

En conseqüència, malgrat ser un tema controvertit, es considera d’acord amb la jurisprudència citada que els enginyers tècnics i els arquitectes tècnics no ostenten competència per redactar projectes d’obres que es troben dins de l’àmbit d’aplicació de la LOE.

L'article 13.1 de la Llei 2/1974, de 13 de febrer, sobre col·legis professionals (LCP) configura el visat com un instrument voluntari, si bé atorga al Govern la potestat d'establir els treballs professionals que exigeixin visat obligatori.

El desenvolupament d'aquest article es va dur a terme a través del Reial decret 1000/2010, de 5 d'agost, de visat col·legial obligatori (RVCO).

Entre aquests, destaquen els següents:

• Projecte d'execució (no bàsic) d'edificació.
• Certificat final d'obra d'edificació (necessari per presentar la comunicació prèvia de primera ocupació).
• Projecte d'execució d'edificació i certificat final d'obra en procediments administratius de legalització d’obres d’edificació.
• Projecte de demolició d'edificacions.

Ara bé, el Reial decret estableix dues excepcions al visat obligatori quan les obres les ha de fer una administració pública (art. 4).

D’una banda, quan en aplicació de la normativa sobre contractació pública algun dels treballs establerts en l'article 2 sigui objecte d'informe de l'oficina de supervisió de projectes; en aquest cas, aquest informe és suficient a l'efecte del compliment de l'obligació d'obtenció del visat col·legial.

De l'altra, les administracions públiques contractants poden eximir de l'obligació de visat els treballs objecte d'un contracte del sector públic que no es trobin en el supòsit de l'apartat anterior, quan a través dels seus processos de contractació facin la comprovació de la identitat i l'habilitació professional de l'autor del treball i de la correcció i la integritat formal de la documentació del treball professional d'acord amb la normativa aplicable.

L’objecte del visat col·legial es regula a l’article 13.2 de la LCP.

En cas de danys derivats d'un treball professional que hagi visat el col·legi, del qual sigui responsable l'autor del treball, el Col·legi respon subsidiàriament dels danys que tinguin l'origen en defectes que el col·legi hauria d'haver posat de manifest en visar el treball professional, i que guardin relació directa amb els elements que s'han visat en aquest treball concret.

Un cop presentada la sol·licitud de llicència urbanística, els serveis tècnics municipals han de verificar que aquesta conté tota la documentació preceptiva d’acord amb la normativa urbanística i les ordenances municipals sobre ús del sòl i edificació.

D’acord amb els articles 68 de la LPAC i 79.d del ROAS), si s’aprecia l’existència de deficiències esmenables que afectin la sol·licitud o la documentació presentades, s’ha de requerir a l’interessat que les esmeni en el termini de deu dies hàbils a comptar del següent al de la notificació del requeriment.

Si l’interessat atén el requeriment i efectua l'esmena, el procediment prossegueix. Per contra, si fa cas omís del requeriment, s'ha de dictar una resolució que declari que ha desistit de la sol·licitud.

A aquest respecte, es considera convenient que l’ordenança municipal reguladora de llicències urbanístiques defineixi quines deficiències es consideren no esmenables. Un exemple d’aquesta regulació es pot trobar en les ordenances d’edificació de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, que considera les deficiències següents no esmenables:

A l'efecte de respectar el termini màxim que té l’ajuntament per dictar resolució i notificar-la -al qual es farà referència més endavant-, és important que quan es faci el requeriment d'esmena s’acordi la suspensió d’aquest termini basant-se en l’article 22.1.a de la LPAC.

Un altre aspecte que pot ser objecte d’esmena és la forma de presentació de la sol·licitud, això és, la presentació presencial quan l’interessat està obligat a relacionar-se electrònicament pel fet de tractar-se d’algun dels subjectes establerts en l’article 14.2 de la LPAC.

En aquests casos, correspon requerir a l'interessat que l'esmeni a través de la presentació electrònica, considerant-se com a data de presentació de la sol·licitud aquella en la qual hagi estat efectuada l'esmena. En conseqüència, en aquests supòsits, el procediment s’inicia amb la presentació electrònica de la sol·licitud.

L’article 188.3 del TRLUC disposa que l'expedient per atorgar la llicència urbanística ha d'incorporar els informes de caràcter tècnic i jurídic. Es tracta d’informes de caràcter preceptiu, exigits per aquest article, i no vinculant -art. 80.1 de la LPAC-, si bé el caràcter reglat de les llicències urbanístiques fa difícil desmarcar-se del contingut de l’informe.

Respecte a la forma d’aquests informes, convé tenir presents els articles 172 i 175 del ROF. El primer disposa que "En els expedients cal informar el cap de la dependència a la qual correspongui tramitar-los, i s'han d'exposar els antecedents i les disposicions legals o reglamentàries en què fonamenta el seu criteri".

L’article 175 del ROF disposa que "Els informes per resoldre els expedients s'han de redactar en forma de proposta de resolució i han de contenir els extrems següents:

• Enumeració clara i succinta dels fets
• Disposicions legals aplicables i al·legació raonada de la doctrina
• Pronunciaments que hagi de contenir la part dispositiva".

En aquest apartat s’analitzen les conseqüències jurídiques de l’omissió d’informes des del punt de vista dels vicis administratius establerts en els articles 47 i 48 de la LPAC.

Un supòsit curiós es troba en la Sentència del TSJ de Catalunya de 17 de novembre de 2015. Es tractava d’un cas en què en l’expedient mancava l’informe jurídic, l’informe tècnic era simple i immotivat i la sol·licitud de l’interessat es va fer l’endemà de l’atorgament de la llicència. En aquest cas, el Tribunal va resoldre la nul·litat de ple dret del decret d’atorgament per haver-se prescindit totalment i absolutament del procediment legalment establert (art. 47.1.e de la LPAC).

A tall d’exemple, la Sentència del TS de 21 de juny de 2001 disposa el següent:

"Aquest Tribunal Suprem ha declarat (sentències de 26 de desembre de 1995 i 21 de maig de 1998) que la falta de previ informe jurídic en el procediment d'atorgament de la llicència impugnada no vicia de nul·litat l'acte impugnat, ja que la seva falta no significa necessàriament que s'hagi prescindit totalment i absolutament del procediment legalment establert, sinó que constitueix un mer defecte de manera que no arrossega la invalidesa de l'acte sinó quan produeix indefensió o quan li impedeix aconseguir la seva fi, la qual cosa no és el cas.”

Tal com s’ha vist, l'article 188.1 del TRLUC determina que les llicències urbanístiques han d'atorgar-se d'acord amb el que estableix la Llei, el planejament urbanístic i les ordenances municipals. Per la seva part, l'article 14.1 del RPLU estableix que les llicències urbanístiques s'han d'atorgar d'acord amb les previsions de la legislació i el planejament urbanístics i les ordenances municipals sobre ús del sòl i edificació vigents en el moment de la resolució de la sol·licitud, o en la data en què s'entenen produïts els efectes de la falta de resolució expressa de la sol·licitud, tret que s'hagin d'atorgar de conformitat amb un certificat de règim urbanístic vigent.

D’una manera més precisa, es pot afirmar que el contingut dels informes tècnics podria ser configurat pels extrems següents:

• Integritat i suficiència de la documentació del projecte de manera que aquest conté tota la documentació legalment exigible.
• Adequació de la titulació acadèmica i professional del redactor del projecte.
• Adequació del projecte d’obres (o documentació tècnica) a tots els paràmetres urbanístics establerts a la normativa urbanística vigent en el moment del seu atorgament, així com a la legislació sectorial que sigui aplicable segons el cas (habitabilitat, accessibilitat, protecció de patrimoni, incendis, etc.).
• Necessitat, si escau, d’informes sectorials a emetre per altres administracions públiques.
• El termini per iniciar les obres i el termini per finalitzar-les en funció de l’entitat d’aquestes.
• El pressupost d’execució del projecte presentat i paràmetres utilitzats per al càlcul d’ICIO, taxes urbanístiques i/o fiances.

La normativa urbanística guarda silenci sobre si el tècnic redactor de l’informe ha de ser personal funcionari, personal laboral o bé un professional extern.

L'article 9.2 del Reial decret legislatiu 5/2015, de 30 d'octubre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de l'Estatut bàsic de l'empleat públic (TREBEP), reserva exclusivament a funcionaris de carrera l'exercici de funcions que impliquin la participació directa o indirecta en l'exercici de les potestats públiques o en la salvaguarda dels interessos generals de l'Estat i de les administracions públiques, en els termes que la llei de desenvolupament de cada administració pública estableixi.

D'igual manera, en l'àmbit local, l'article 92.3 de la LRBRL disposa que:

En canvi, no hi ha consens doctrinal sobre si aquests informes poden ser emesos per arquitectes contractats en règim laboral o contractats mitjançant un contracte de serveis establert en la LCSP.

Si la conclusió a la qual s’arriba és que els tècnics municipals en emetre aquests informes estan participant en l'exercici de les potestats públiques, els informes en qüestió únicament poden ser redactats per funcionaris. Per contra, si es conclou que en l’emissió dels esmentats informes no s’estan exercint potestats públiques, aquests poden ser redactats per personal funcionari, personal laboral o bé per un professional extern.

La qüestió plantejada, com s’ha avançat, no és pacífica, perquè hi ha posicions oposades en funció de la interpretació que s'ofereix respecte de si aquesta activitat efectuada pels tècnics municipals a l'hora d'informar forma part d'aquestes comeses que comporten participació directa o indirecta en l'exercici de les potestats públiques o en la salvaguarda dels interessos generals.

Un sector doctrinal considera que la redacció d’aquests informes ha de ser necessàriament encomanada a personal funcionari, en tant que impliquen exercici d'autoritat en exterioritzar una activitat de l'Administració amb una transcendència directa per a la situació jurídica dels ciutadans, en la qual són imprescindibles els requisits d'objectivitat, imparcialitat i independència, i descarten, per tant, que puguin ser emesos per personal laboral o professionals externs.

Per contra, un altre sector doctrinal, encapçalats pel catedràtic Sánchez Morón, considera que els informes tècnics preceptius que s'emeten en els procediments d'atorgament de les llicències urbanístiques, no són actes d'autoritat ni impliquen exercici de potestats públiques sinó que són informes preceptius no vinculants, l'objecte essencial dels quals és la valoració del projecte i la seva adequació a la llei i al planejament urbanístic.

Aquest sector doctrinal considera que la concessió de llicències no comporta el reconeixement d'un dret en favor d'una persona física o jurídica, sinó la remoció d'un obstacle perquè aquestes puguin exercir un dret que li és reconegut pel planejament, i que amb l’atorgament únicament es comprova que els actes projectats reuneixen els requisits legals necessaris i suficients per poder fer ús d'aquest dret.

En virtut d'això, es conclou que els informes sobre llicències urbanístiques poden ser emesos no només per funcionaris sinó per contractats en règim laboral o a través d’un contracte de serveis. En defensa d’aquesta tesi es poden citar les sentències del Tribunal Superior de Justícia de Castella i Lleó de 2 de març de 2007 i de 22 de novembre de 2021, així com la del TSJ de La Rioja de 24 de febrer de 2020.

La normativa vigent no defineix quin contingut ha de tenir aquest informe, si bé es considera que ha de contenir una exposició dels antecedents de fet de l'expedient, els fonaments jurídics en els quals es fonamenta -deixant clara l'adequació o no de la petició de l'interessat a l'ordenament jurídic- i, a l'últim, les conclusions extretes referent al caràcter favorable o desfavorable de l'informe.

Aquest informe és emès pel personal que faci funcions d’assistència lletrada, excepte que la corporació no disposi d’aquest personal, supòsit en què l’informe ha de ser emès pel secretari de la corporació. Així mateix, l’informe del secretari de la corporació també és preceptiu en cas de contradicció entre l’informe tècnic i el jurídic (art. 188.3 del TRLUC).

L’informe d’idoneïtat tècnica és una opció introduïda pel legislador per la Llei 5/2020, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic i de creació de l'impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient.

En el cas que l'ajuntament hagi regulat l'aportació d'un informe d'idoneïtat tècnica emès per una entitat habilitada, els serveis tècnics municipals només han d'informar i assumeixen la responsabilitat sobre l'adequació de la llicència sol·licitada o la comunicació prèvia a la normativa urbanística i municipal. Dels danys que tinguin l'origen en defectes que s'haurien de manifestar en els informes d'idoneïtat tècnica i que tinguin relació directa amb els elements objecte d'informe, en són responsables les entitats habilitades que els emetin.

Els ajuntaments tenen llibertat a l’hora de decidir si exigeixen l’informe d’idoneïtat tècnica; en el supòsit que ho facin, cal modificar l'ordenança corresponent i l’informe ha d'acompanyar la sol·licitud de llicència o la comunicació prèvia. Per tant, a diferència dels informes tècnics i jurídics -als quals s’ha fet esment en els apartats anteriors- que són emesos per personal de la corporació en fase d’instrucció, aquest informe és aportat amb la sol·licitud de llicència pels interessats i és redactat pels subjectes que seguidament s’exposa.

L'emissió de l’informe d’idoneïtat tècnica es pot encomanar a un col·legi professional tècnic o bé a una entitat col·laboradora, degudament habilitats per l'Administració.

Sobre aquest aspecte, el TRLUC disposa que els col·legis professionals tècnics o les entitats col·laboradores han de ser habilitades, per actuar en tot el territori de Catalunya, per la direcció general competent en matèria d'urbanisme de la Generalitat, d'acord amb el que estableixi el decret de desplegament, sens perjudici que les ordenances municipals puguin regular el règim de col·laboració propi per a l'exercici de les funcions de verificació i control, i també l'aprovació del sistema d'habilitació, si és el cas, d'acord amb el que estableix la Llei 26/2010, del 3 d'agost, de règim jurídic i de procediment administratiu de les administracions públiques de Catalunya, i la resta de normativa aplicable.

En alguns casos, en funció de la tipologia d’actuació, és preceptiu obtenir l’informe o l'autorització d’altres administracions públiques afectades.

A tall d’exemple -ja que els supòsits són nombrosos-, es pot citar l’article 47 del Decret legislatiu 2/2009, de 25 d'agost, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de carreteres de Catalunya, segons el qual:

O bé la Llei 9/1993, de patrimoni cultural de Catalunya (art. 34):

"Qualsevol intervenció que es pretengui dur a terme en un monument històric, un jardí històric, una zona arqueològica o una zona paleontològica d'interès nacional, ha de ser autoritzada pel Departament de Cultura, en el termini que sigui establert per reglament, prèviament a la concessió de la llicència municipal."

El termini per emetre els informes relacionats en els apartats anteriors -excepte, òbviament, el d'idoneïtat tècnica-, és de deu dies hàbils, tret que una disposició permeti o exigeixi un altre termini, més llarg o més curt (art. 80.2 de la LPAC).

L'audiència de l'interessat és el tràmit que en el procediment administratiu protegeix el dret de defensa i el principi general conformement al qual ningú pot ser condemnat sense abans haver estat escoltat, garantit per l’article 105.c de la Constitució espanyola.

Amb caràcter general, es regula en l’article 82 de la LPAC, d’acord amb el qual l'audiència s’ha de conferir un cop instruïts els procediments i immediatament abans de redactar la proposta de resolució, i els interessats disposen d’un termini no inferior a deu dies ni superior a quinze per al·legar i presentar els documents i les justificacions que estimin pertinents.

D’una manera més concreta, l’article 80 del ROAS estableix que els interessats que puguin resultar afectats per l'atorgament de la llicència poden comparèixer en el procediment, formular al·legacions i presentar els documents que creguin oportuns. A més, l'entitat local ha de concedir audiència als interessats que siguin identificats en l'expedient o que ho hagin estat pels qui s'hi han presentat, perquè en el termini de deu dies puguin formular al·legacions.

Com a regla general, el procediment acaba amb la resolució que hi posa fi i per la qual s’atorga o es denega la llicència sol·licitada (art. 88 de la LPAC).

De conformitat amb l’article 21 de la LPAC, l'Administració està obligada a dictar resolució expressa i a notificar-la en tots els procediments, sigui quina sigui la forma d'iniciació, dins el termini màxim que estableixi la norma que regula el procediment.

Tot això, sens perjudici de les causes de suspensió d’aquest termini establertes en l’article 22 de la LPAC, entre les quals destaca quan s’hagi d’introduir esmenes a la sol·licitud o quan, prèviament a la concessió de la llicència, sigui necessari l'informe preceptiu d'una altra administració pública. En altres tipus de llicència urbanística, com la de reparcel·lació o la de primera ocupació parcial, el termini és d’un mes.

Tot i l’obligació de dictar resolució i fer la notificació dins el termini establert, la mateixa LPAC disposa una sèrie d’efectes per als casos en què l’Administració sobrepassa el termini en qüestió. En aquest sentit, en procediments iniciats a instància de part -supòsit de les llicències urbanístiques-, la regla general de l'article 24.1 de la LPACAP permet que s'entenguin estimades les pretensions dels interessats davant la falta de resolució expressa per part de l'Administració dins el termini legalment establert, excepte en una sèrie de supòsits, entre els quals destaca, pel que ens interessa, els casos en què una llei estableixi expressament el contrari.

i) Excepció general: interdicció d'adquirir facultats contra legem:

En l'actualitat, els articles 11.3 del TRLSRU i 5.2 del TRLUC consideren la prohibició d'adquirir facultats contràries a la llei i al planejament urbanístic.

D'aquesta prohibició es pot extreure que el sentit del silenci administratiu és estimatori quan la pretensió de l'interessat sigui conforme a l'ordenació urbanística.

ii) Excepció especial:

Els articles 11.4 del TRLSRU -amb les afectacions derivades de les sentències del Tribunal Constitucional 143/2017, de 14 de desembre, i 75/2018, de 5 de juliol- i 188.2 del TRLUC, estableixen la regla especial del silenci desestimatori per a determinades actuacions urbanístiques:

El règim de publicitat de les resolucions de concessió de llicències és regulat a l’article 84 del ROAS. D’acord amb aquest article:

↑ Tornar a l'índex de la unitat

← Inici | Unitat 4 →