Com és ben sabut, l'article 49.1.d del TRLET determina que és causa d'extinció del contracte de treball la incapacitat permanent total o absoluta del treballador. No obstant això, quan segons el parer de l'òrgan de qualificació la situació d'incapacitat del treballador previsiblement hagi de ser objecte de revisió per millora que en permeti la reincorporació al lloc de treball, subsisteix la suspensió de la relació laboral, amb reserva del lloc de treball, durant un període de dos anys a comptar des de la data de la resolució per la qual es declari la incapacitat permanent.
Per tant, l'efecte immediat del reconeixement d'una pensió d'incapacitat permanent, en grau total o absoluta, és el de la pèrdua de la feina. A més, la reserva del lloc de treball té, com a màxim, una durada de dos anys, i únicament en els casos en els quals l'òrgan qualificador de la incapacitat determini que és previsible una revisió per millora del treballador. A la pràctica, el reconeixement de la pensió comporta, en la immensa majoria dels casos, la baixa en la Seguretat Social del treballador i el seu cessament en l'empresa sense dret a cap mena d'indemnització. Estem, doncs, davant una causa d'extinció automàtica del contracte de treball que pugui tenir l'origen en la discapacitat del treballador quan no hi ha previsió de millora.
No obstant això, el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears va presentar davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) el dia 7 d'octubre 2022 una qüestió prejudicial -Assumpte C-631/22- sobre aquest tema, que plantejava dues qüestions d'una gran rellevància. Són les següents:
1) Planteja si l'article 5 de la Directiva 2000/78/CE, de 27 de novembre de 2000, relativa a l'establiment d'un marc general per a la igualtat de tracte en la feina i l'ocupació, en vista dels apartats 16, 17, 20 i 21 del seu preàmbul, dels articles 21 i 26 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, i dels articles 2 i 27 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (aprovada per la Decisió 2010/48/CE del Consell, de 26 de novembre de 2009), ha de ser interpretat en el sentit que s'hi oposa l'aplicació d'una norma nacional que disposi com a causa automàtica d'extinció del contracte de treball la discapacitat del treballador (en ser declarat en situació d'incapacitat permanent i total per a la seva professió habitual, sense previsió de millora), sense previ condicionament al compliment per part de l'empresa del mandat d'adoptar "ajustos raonables" als quals obliga l'article 5 de la Directiva per mantenir l'ocupació (o justificar la càrrega excessiva de tal obligació).
2) Planteja si l'article 2, apartat 2, i l'article 4, apartat 1, de la Directiva 2000/78/CE, relativa a l'establiment d'un marc general per a la igualtat de tracte en la feina i l'ocupació, en vista dels mateixos preceptes assenyalats anteriorment, han de ser interpretats en el sentit que l'extinció automàtica del contracte de treball d'un treballador per causa de discapacitat (en ser declarat en situació d'incapacitat permanent i total per a la seva professió habitual), sense previ condicionament al compliment del mandat d'adoptar "ajustos raonables" al qual obliga l'article 5 de la Directiva per mantenir l'ocupació (o a la prèvia justificació de la càrrega excessiva de tal obligació), constitueix una discriminació directa, tot i que una norma legal interna determini aquesta extinció.
Doncs bé, aquesta qüestió ha estat resolta molt recentment pel TJUE en la Sentència de 18 de gener de 2024, Assumpte C-631/22. El TJUE analitza el contingut de la qüestió prejudicial plantejada pel Tribunal balear, i el projecta sobre el marc jurídic del dret internacional, del de la Unió Europea i del dret intern espanyol. Conclou, en efecte, que l'article 5 de la Directiva 2000/78/CE del Consell, de 27 de novembre de 2000, relativa a l'establiment d'un marc general per a la igualtat de tracte en la feina i l'ocupació, interpretat en vista dels articles 21 i 26 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea i dels articles 2 i 27 de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat (elaborada a Nova York el 13 de desembre de 2006 i aprovada en nom de la Comunitat Europea mitjançant la Decisió 2010/48/CE del Consell, de 26 de novembre de 2009), s'ha d'interpretar en el sentit que s'oposa a una normativa nacional que estableix que l'empresari pot posar fi al contracte de treball pel fet de trobar-se el treballador en situació d'incapacitat permanent per executar les tasques que li incumbeixen en virtut d'aquest contracte a causa d'una discapacitat sobrevinguda durant la relació laboral, sense que l'empresari estigui obligat, amb caràcter previ, a preveure o mantenir ajustos raonables amb la finalitat de permetre a aquest treballador conservar-ne l'ús, ni a demostrar, si s'escau, que tals ajustos constituirien una càrrega excessiva.
Així doncs, aquesta Sentència suposa la revisió necessària de la nostra normativa interna, de manera que no pugui ser un automatisme l'extinció contractual per declaració d'incapacitat permanent. En aquest sentit, perquè pugui produir-se aquesta extinció, prèviament l'empresari ha de preveure o mantenir ajustos raonables que permetin a la persona treballadora mantenir-ne l'ús. Solament en el cas que l'empresa pugui demostrar que aquests ajustos resulten una càrrega excessiva es veuria alliberat d'aquesta obligació i, conseqüentment, podria operar l'extinció del contracte de treball.
La rellevància d'aquesta resolució judicial europea és enorme, perquè afecta una qüestió que el nostre dret de la Seguretat Social ha mantingut inalterada des del seu naixement, com és que el reconeixement d'una pensió d'incapacitat permanent comporta, en tot cas, la pèrdua de l'ocupació, i es reserva únicament de manera temporal en els casos de millora previsible. La justícia europea declara aquest plantejament normatiu contrari a la Directiva que estableix un marc general per a la igualtat de tracte en la feina i l'ocupació, puix que es podria generar una discriminació per discapacitat.
Finalment, una altra qüestió rellevant que planteja aquesta visió del TJUE, en projectar-la sobre el nostre dret intern, és en quina mesura pot afectar la regulació de les incompatibilitats de les pensions d'incapacitat permanent, recollides actualment en l'article 198 del TRLGSS, ja que en el cas de la total s'exigeix que les funcions que es desenvolupin no coincideixin amb les que van donar lloc a la incapacitat permanent. Quant al grau d'incapacitat permanent absoluta, el mateix precepte estableix que la percepció de la pensió no impedeix l'exercici de les activitats, siguin lucratives o no, compatibles amb l'estat de la incapacitat i que no representin un canvi en la seva capacitat de treball a l'efecte de revisió.
