La incapacitat temporal (IT) és una de les prestacions més importants del nivell contributiu del sistema de Seguretat Social. Consisteix en un subsidi que perceben els beneficiaris quan, trobant-se en alta o situació assimilada a l'alta -i, en el cas que l'origen sigui una malaltia comuna, acreditant una cotització d’almenys 180 dies en els cinc anys immediatament anteriors al fet causant-, perden temporalment la capacitat per treballar com a conseqüència d'una contingència comuna o professional.
Regulada en els articles 169-176 del TRLGSS, en els casos de malaltia o accident té establerta una durada màxima de 365 dies, que poden ser prorrogats 180 dies més quan es prevegi que durant aquesta pròrroga el treballador o la treballadora pot ser donat d'alta mèdica per curació. Així doncs, i amb caràcter general, la durada màxima que pot tenir un procés d'IT és de 545 dies, entenent-se a aquest efecte que hi ha recaiguda en un mateix procés quan es produeixi una nova baixa mèdica per la mateixa patologia o similar dins els 180 dies naturals següents a la data d'efecte de l'alta mèdica anterior. Per tant, totes les situacions que tinguin el mateix origen patològic o similar comptaran per a l'esmentada durada màxima, llevat que es produeixi un lapse temporal entre si superior a 180 dies, ja que en aquest cas es donaria per iniciat un nou procés.
Doncs bé, la Sentència de 6 de novembre de 2019 del Tribunal Suprem ha unificat doctrina en matèria de durada màxima del subsidi d'IT, per tal de determinar si una treballadora, que ha esgotat el termini màxim en situació d'IT sense que s'hagi declarat la incapacitat permanent, té dret o no a la prestació econòmica derivada d'un nou procés d'IT per una patologia similar iniciat sense que hagi transcorregut més de 180 dies des de la IT anterior. En el supòsit analitzat, l'INSS va denegar el subsidi a la treballadora, ja que havia esgotat un procés de 545 dies per depressió, i en va iniciar un de nou per patologia similar dins dels 180 dies següents a la finalització de l'anterior. El Tribunal Suprem recorda la seva jurisprudència en aquesta matèria -reiterada en la Sentència de 10 de desembre de 2012-, en el sentit que el criteri de l'INSS no pot ser discrecional ni es pot basar en l'únic argument que es tracta de la mateixa patologia o similar ni que hi hagi menys de sis mesos d'activitat, sinó que s'ha de fonamentar en un altre element objectiu que permeti justificar la denegació d'efectes econòmics, atès que és la justificació sobre l'estat actual del treballador o treballadora que ha obtingut aquesta baixa mèdica sobre el que s'ha de pronunciar l'INSS per fonamentar la seva decisió.
Així doncs, i en conclusió, no té lloc la denegació automàtica i sense argumentació d'un subsidi per IT en els casos en què s'ha esgotat la durada màxima establerta legalment sense un reconeixement posterior d'una situació d'incapacitat permanent. L'INSS, en conseqüència, s'ha de pronunciar sobre l'estat de salut del treballador o la treballadora que ha obtingut dels serveis mèdics de salut una nova baixa mèdica i, per tal de denegar els corresponents efectes econòmics, s'ha de pronunciar amb fonament sobre les possibilitats de recuperar la seva capacitat laboral, atesos els òrgans competents per avaluar, qualificar i revisar la situació d'incapacitat permanent del treballador o la treballadora. La clau és, per tant, la determinació de les possibilitats de recuperació de la capacitat laboral del treballador o la treballadora, que ha de tenir caràcter objectiu i sense la qual l'INSS no pot denegar l'abonament del subsidi, tot i que el treballador o la treballadora hagués esgotat els 545 dies de durada del procés d'IT i causi nova baixa mèdica per una patologia similar.
